divendres, 30 de desembre de 2011

Bons propòsits

L’any 2011 s’acaba, i pels que en fan, és hora de fer balanç. Inventari del que hem fet enguany i del que farem el que ve. Del que farem en el futur en diem propòsits, i per poc bona gent que siguem acostumem a fer bons propòsits. Ens prometem fer unes accions que no sempre podem complir: tenir més paciència i bonhomia amb la resta de la penya...

En els àmbits més de tipus culturals, ens proposem llegir més i veure menys la televisió, en els àmbits que ens han de conservar la salut també fem bons propòsits: tenir més ordre en el dormir i fer més exercici. En el terreny purament de la intendència jurem menjar més sa i equilibrat, afluixar en els cafès, beure més moderadament, deixar el fum els que encara depenen de la nicotina... 
Esperem acomplir-ne algun. I si no és així, no ens hi amoïnem gaire. Hi ha qui diu que no hem de fer promeses que no puguem complir. Per què no? Si volem ser condescendents hem de començar per nosaltres mateixos. Recordar més sovint que els altres també tenen les seves prioritats, que no han de coincidir necessàriament amb les nostres. I que encara que ens sembli que la nostra raó és poderosa, saber acceptar que els altres també la tenen. Que ningú (ni tan sols nosaltres) posseïm la veritat absoluta.

Els desitjos són inacabables. El 2012 em conformaria en seguir trobant bons mestres de qui seguir aprenent, ser un bon alumne i així ampliar els pocs coneixements de què disposo. I ser... i fer... i seguir... i canviar... i millorar...

Potser mentre sonin les 12 campanades sí que faré un propòsit: no fer-ne cap.

dimecres, 21 de desembre de 2011

Llums de Nadal

Diuen que la Nit de Nadal és la “plàcida nit”. Potser enguany durant aquesta nit hi haurà treva i l’ona expansiva de les bombes s’aturarà i ens deixarà dormir en pau.

Que es puguin fer fotografies al cel sense les llums verdes dels bombardeigs, i que els llums de les ciutats no surtin bellugats.


I que els infants del món puguin recollir joguines del terra sense temor a que esclatin i hi perdin els braços, la vista o la vida.

Amor i pau a la gent de la Terra
Que per Nadal és molt bonic fer treva.
Però abans que surti el sol de Sant Esteve.
S'encetarà alguna terrible guerra.

Malgrat que els països poderosos actuen sobre els més febles segons els interessos dels seus mandataris, seguint les consignes d'alguns negociants, desitgem que l'any 2012 vingui carregat d'esperança, i que la no-violència mica en mica es faci un lloc en el cor dels homes i les dones de bona voluntat. 
I que puguem seguir-nos desitjant: Bones Festes Nadalenques.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Una volva de neu a Montserrat

No fa gaires anys vaig passar un matí del dia de Santa Llúcia a Montserrat, concretament el del 2005. Feia fred i el cel, encara que ennuvolat era totalment blanc, sense núvols amenaçadors. Lluny de la Basílica s’hi respirava l’habitual pau de Montserrat.

Els que creuen en la Mare de Déu diuen que la sensació de benestar d’aquelles muntanyes és gràcies a ella. D’altres persones, que creuen en forces esotèriques ho atribueixen a les energies positives de les que Montserrat diuen que n’és ple. En aquests temes també sóc agnòstic, si bé reconec que a vegades, a Montserrat he tingut sensacions místiques i misterioses.

Aquell any el fred era obedient a la nadala “El desembre congelat” i alguns tolls d’aigua del camí dels Degotalls estaven glaçats, i s'havien format caramells. Un pit-roig se’m va acostar, demanant l’esmorzar. Altres vegades amb aquest mateix ocell, o amb un altre, hem compartit l’esmorzar: jo l’entrepà i ell les molles. Avui no porto res - li dic - però compraré coca a la botiga del Monestir i tornaré a donar-te les teves molles.

Anava pensant en una persona estimada que estava molt malalta, i conscient o inconscientment li vaig demanar a la Moreneta que intercedís per ella. Alguns agnòstics i ateus a vegades fem coses incoherents, com aquell que només se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona. I em vaig trobar al Cambril demanant per ella. Que si la seva malaltia no tenia solució, almenys deixés de patir. Malgrat la meva manca de creences, no em sento indiferent davant d’aquesta imatge. Suposo que és el solatge de fe que en ella hi han deixat els nostres avantpassats.


Tal com vaig prometre a l’ocellet, vaig tornar als Degotalls amb la coca, però el pit-roig no va aparèixer per més que el cridava amb xiulets molt suaus.
 Més tard anant per un dels camins mil·lenaris de Montserrat, en un espai que s’eixampla, una volva de neu davallava pel meu davant i va caure als meus peus. M’agrada veure nevar i vaig mirar el cel esperant veure com començava la nevada. No va ser així, aquell floc era únic i solitari. Em vaig ajupir per observar com es fonia. Quan aquella diminuta forma de cristall flonjo es va desfer ja no m’hi vaig estar gaire estona, era la una de la tarda i m’esperaven a casa a dinar.

En arribar a casa vaig posar un disc de l’Escolania de Montserrat. A més a més del Virolai i la Salve, els Escolans han enregistrat també moltes cançons, com la “Mort de l’escolà” i el “Cant dels ocells”, que sempre emocionen. En la versió de l’Escolania hi ha un fragment que explica que l’Infant tremola en braços de Maria. Els creients quan moren tenen l’esperança de ser rebuts al cel, als braços de la Mare de Déu. Seria bonic que en aquell instant en què probablement ens sentirem tan desemparats, ens rebés una mare.

A la tarda en  arribar a l’Hospital ens van comunicar que la nostra persona estimada havia mort aquella mateixa tarda. A la una.

dissabte, 10 de desembre de 2011

Instants 2.0

Podem mesurar un instant? Què dura més un instant o un segon? Suposo que un instant és més curt. Al menys quan fem una fotografia un instant només dura el temps de fer clic, i potser per això d’una fotografia també se’n diu una instantània. Un any és un instant de l’eternitat?


Fa anys que esperava un tren i mentre no arribava em vaig endormiscar, amb l’esperança per coixí, i les il·lusions m’acariciaven la pell dels pensaments. La nostra vida és com un àlbum de fotografies escampades que ens fan recordar instants. Records que duren el que dura la cadència final d’una simfonia.



Quina llargària té un instant? Pot ser curt com una mini faldilla, o llarg com un petó apassionat.
I quan pesa un record? He sortit una estona a pescar al riu dels records, abans de que es perdin en el mar de l’oblit.

Una altra pregunta: quan dura un moment? Què dura més, una estona o un minut? M’espero un moment a veure com cau la poma de l’arbre que em fa ombra, una tardor.

Estic una estona esperant veure sortir el pollet de la closca, i que el cargol tregui la banya. O esperant que un colom missatger aixequi el vol.



I van passant les parades de tren. Des de la finestra observem altres viatgers que pugen i baixen. El trajecte que hi ha entre cada estació és un bocí molt petit de l’infinit? Quan arribem a l’estació de tren que havíem previst, comprovem que aquella parada no ha existit mai, o que l’han canviada de forma i de lloc. Amb el que ens ha costat d’arribar-hi! Tant se val, comprem un nou bitllet i esperem que arribi un nou tren.



Somniem que passarem per nous paisatges i que coneixerem nous companys de viatge. I imaginem que el que ens espera és millor que el que hem viscut.


 

dissabte, 3 de desembre de 2011

Llop Solitari

  Podria ser el nom d’un venerable indi de Dakota.
  Al que em refereixo se l’ha vist més aviat pels boscos de la Ribagorça, del Pallars, del Berguedà i del Ripollès. Fins i tot se’l pot veure a serres de més al sud, com la del Montseny, Montserrat o a les de Prades. S’assedega en torrents o en rierols.

  S’explica que a vegades vigila la Caputxeta Vermella quan travessa el bosc per anar a ca l’àvia a portar-li un tupí de formatge i un porró de vi blanc. L’observa de lluny, li arriba la flaire, l’ensuma i la deixa passar. Mai se li acudiria fer-li cap mal, més aviat al contrari: no és ferotge, té ànima de càntir. En veure-la recorda quan ell era un llobató i corria com una llebre rere les llobes més joves de les planes altes. Udola a la lluna plena, i a vegades també ho fa encara que sigui minvant. No li desagrada que una pagesa del mas sàpiga on trobar-lo i li amanyagui el pel gris del llom.

  Ja fa alguns anys havia conegut un altre llop que tenia una estranya malaltia: quan hi havia lluna plena feia una transformació: es desinlicantropia, li desapareixia el pèl del cos, se li escurçaven els ullals, la resta de dents i les ungles. Aleshores s’alçava, caminava amb les potes del darrera, i les del davant, si calia, les utilitzava per agafar coses. Li passava cada mes, el seu aspecte terrorífic era el d’un espantós llop-home: es vestia amb una camisa, una corbata, es tapava el sexe amb uns pantalons, calçava sabates, es pentinava el pèl del cap i es posava una aigua de colònia que feia una olor que ofenia la resta d’animals del bosc. I en lloc de bordar parlava o cridava: donava ordres, prohibia, s’aprofitava dels altres...

Finalment es convertí definitivament en home i va marxar. Els més vells de la llopada deien si havia anat a viure entre la serra de Collserola i el Mar. Fins i tot explicaven que aleshores sí que atacà l’indefensa Caputxeta... I els altres nous companys el temien. Era una bèstia més depredadora quan era home que quan havia estat llop.

  El Llop Solitari s’enfila a la carena, amagant-se de la llum de la lluna, i fugint de la gossada, que traïdora a la seva espècie, obeeix les ordres del llop-home, que cada cop és més home i menys llop. Però el Llop Solitari sap que no l’atraparà mai. Sent arribar l’home des de lluny, el delata l’olor de massatge, i el dringar del metall que porta a les butxaques. El Llop té bon olfacte i bona oïda, i fuig, i fuig, i fuig...

divendres, 25 de novembre de 2011

Tardor a Carançà

La tardor és un estat d’ànim de la naturalesa. Després de l’esclat de la primavera i dels llargs dies d’estiu el bosc està fatigat. La naturalesa, generalment és conservadora, rarament es rebel·la i quan arriba l’estació crepuscular, les fulles dels arbres es tenyeixen de roig, com fan les bruixes amb la seva cabellera.


Van mudant el verd cap a colors més càlids. Els nostres pintors han sucat el pinzell en aquestes tonalitats que van des del roig encès de la sang del Miró, als vermells de sang seca del Tàpies. Dels grocs vius als ocres, les sienes torrades, i els marrons esmorteïts.


Una bona balconada per observar, i si cal, admirar el crepuscle dels boscos és el camí que transcorre per la cornisa de les Gorges de Carançà, a la Catalunya Nord. Molts excursionistes coneixen els estanys de Carançà, perquè hi han arribat en travessa des de Núria, o els han contemplat des de les carenes que van del Nou Creus al Pic de l’Infern. Aquest vessant no és tan conegut, però les aigües se saben el camí. Els segles han fet la resta: un immens fondal ens separa de la remor del riu, fins que mica en mica el camí ens hi apropa. Sort que hi han instal·lat palanques, ponts penjants i passarel·les per poder-lo sortejar. Així els humans han domesticat una mica aquest paisatge salvatge i els caminants descobrim aquest paratge sense risc.


Quan som a les entranyes del congost, l’aire es refreda, la humitat ha entapissat les roques de molses que s’hi adhereixen amb ànsia de supervivència. Avancem cautelosament, com si la febre dels arbres se’ns encomanés. Com si la tardor ens hagués contagiat d’una melangia estranya.


Potser és el color de whisky d’algunes fulles que ens embriaga. Hem de seure una estona a un tronc abatut, a un cantó del camí, mentre contemplem una petita cascada. L’aigua del riu és obedient, i segueix la norma mil·lenària d’anar sempre avall, per a trobar algun riu més gran que l’acompanyi fins el mar.


La tarda s’escurça, el capvespre ve amb pressa i hem d’anar, com l’aigua, cap avall. Als roures hi fan niu els ocells, que van refilant. Em sembla escoltar la melodia aquella del “Rossinyol que vas a França...” Quin bell bocatge!


Travessem la via del Tren Groc, que com nosaltres passeja pel Capcir, el Conflent i la Cerdanya.  Esperem sobre d’un pont una estona per veure’l passar. En el traqueteig que fan les rodes a la via em sembla sentir: sem catalans, sem catalans, sem catalans...”
Tornem cap a la Guingueta, i travessem una de les fronteres més barroeres que ens han imposat. Fa anys, per atraure el turisme per aquests pagos, deien: “Meitat França, meitat Espanya, no hi ha terra com la Cerdanya”. Fa temps que mentalment la vaig canviar: Ni França, ni Espanya, no hi ha re com la Cerdanya!


dissabte, 19 de novembre de 2011

Cartes d'un soldat de la República

A la família guardem les cartes de l’oncle Ramon, ben conservades, endreçades i numerades.
Ramon Pujol i Barquets va enviar més de 40 cartes, entre les dates del 13 de març de 1938, que s’incorporà al campament d’Instrucció de Pins del Vallès (Sant Cugat) fins al 12 d’agost del mateix any. Oficialment va morir 4 dies després de la darrera carta, concretament al Front de l’Ebre, el 16 d’agost de 1938, amb només 19 anys, i el seu cos no s’ha trobat mai.


A la Batalla de l’Ebre hi van morir milers i milers de persones dels dos bàndols i fins al cap de 72 anys (34 d'ells de democràcia) no es va fer el Memorial de les Camposines, dedicat a tots els combatents de la batalla, on en unes plaques hi figuren alguns dels noms de molts dels morts i desapareguts.
Va ser inaugurat fa pocs anys i el 24 d'octubre de 2010 el conseller d'Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, va presidir el multitudinari acte de col·locació de 29 plaques amb més de 1100 noms de persones desaparegudes. Molts fills, germans o néts, o com en el nostre cas, nebots, van omplir molts autocars per assistir-hi. Prop de les plaques amb els noms dels soldats, els familiars hi posaven flors, banderes, fotografies...


La instrucció a Pins del Vallès no va arribar a durar ni un mes i mig, ja que el 21 de maig es troba a Salou, on fa amistat amb una pagesa que també té un fill al front, i juntament amb altres soldats hi van a berenar. A una de les cartes relata com es van menjar una cassola de faves que els preparà aquella mare que enyorava el seu fill: ...Vem agafar la barca i vem pujar a dalt, i tot reman, ens vem posar uns 60 metres endintre el mar... i anant contemplant el vell i senyoris poblet de Salou des de dalt de la barqueta gronsejant ens anavem menjant les faves...



Un dia rep la visita del seu pare, la seva germana gran, la Maria i un dels seus germans petits, en Josep. És la darrera vegada que el veuen amb vida. L’11 de maig el traslladen de nou, però no especifica on es troba. A les cartes diu que es troba “en campanya”, i que van de poble en poble, i a tots són molt ben rebuts per la població civil. El 21 de maig sí que diu que es troba a Biosca, i 7 dies més tard declara que ha aconseguit eliminar tots els polls que tanta picor li feien i que el feien gratar-se molt sovint.
Per no amoïnar la seva mare, a les cartes que envia a casa seva, a Sants, no explica els perills que passa, però sí que ho fa a l’adreça del carrer Omero, 10, prop de la plaça Lesseps de Barcelona, al taller on la Maria treballa fent uniformes per als soldats. I així la Maria, el 27 de maig escriu al Ramon demanant-li que li confiï tota la veritat, els perills que passa, si l’envien al front...
Ell li contesta que no passa ni fred ni gana. que dormen en unes barraques que es fan ells mateixos, amb branques i moltes fulles per sostre.
...L’únic cas en que he estat en perill 2 dies, estat que l’aviació ens bombardejà i ens caigueren els proiectils d’antiaeri als peus nostres i les bombes no gaire apartat de nosaltres en que ens asustarem molt perquè del vent ens tiraren per terra i alguns chicots es van tenir que espulsar tots a causa de la terra i pedres que’ls hi caigueren per sobre però sortosament no va passar res a ningú...
Des del front, en una carta del 7 de juliol va escriure: ...Com vareig dir a les postals anteriors últimes verdederament ja em trobo que casi bé no més possible escriure degut a que em trobo al fron. He passat alguns dies a les linees de foch, burlant sempre les bales faixistes i tota classe dinstruments que usen que no son gens bonics com ja un es pot fer el carrec... tot el paper que tenia, el vaig tenir que llansar com casi tot lo del macuto per alleugerirme de tot pes...


A una de les darreres cartes a casa, a finals de juliol, explica:
...aquí on em trobo es un lloch magnífich de bonicor, d’aigua a cada pas hi ha una cínia, d’aigua si que no ens escaseja gens aquí, sempre vas net (que et ve molt de nou) i pots veure sempre que tens set que això casi mai havíem pogut. De menjar ens donen el mateix de sempre, això de fruita en mangem força.
...Jo ara no hos tinc d’enganyar m’e aprimat una miqueta però vaja des de que sóc apartat de vosaltres no he tingut mal de cap.. desitjaria que la mama sobretot no estigués amoïnada, que es cuidés molt que molt aviat ja ho veurà com la guerra l’acabarem i celebrarem la gran victoria que cada dia estic més animat que l’aconseguirem i a les ores sens dupte d’aveurens mai mes eclavitzats per els asesins ens abraçarem per ja mai més separar-nos...


Fron del Ebro 1-8-38
... vaig vestit, els pantalons d’un no sé pas quin país devia esser sembla per això d’un oficial moro la camisa diuen si també ho és el casc que porto italià és a dir que vaig vestit de tots els països i em fumo una cigarreta darrera l’altre del mal tabac que abandonaren.


També li demana a la seva germana Montserrat que li enviï unes espardenyes, però que s’asseguri que estiguin reforçades del darrera, ja que les que té se li han trencat. I al germà petit, al Ton, que li estirarà les orelles perquè no li escriu.

Fragment de la darrera carta que escriu a sa germana Maria:
...el que sí que us demano que m’en siguin enviades les espardenyes que hos vareig demanar o una agulla de cusí sacs i curdill per arreglar-me aquelles noves trencades que em va fer la Montserrat...i una agulla gruixuda per moltes coses podenseles arreglar, el coreatge a lo millor etc....
...Fins molt aviat recorts a tots.



El 25-8-1938, en contestació de les cartes que envia la família preguntant pel Ramon, des del Front de l’Ebre escriuen:

...paso a decirles que dicho Ramón Pujol Barquets perteneciente a esta Unidad perdió su vida el dia 16 de agosto de 1938 defendiendo la causa era un muchacho a quien todos apreciábamos y gran compañero nuestro a quien prometemos vengar...
El Comisario
Signatura (nom intel·ligible) Criado

I el 28-9-1938 li confirmen la mort a la Maria:
...su querido hermano le digo que se murió el día 16 de agosto a las 10 de la noche dando cara al enemigo.
Signatura: Serafín Esteve (?)