Paisatges possibles

Pel matí una llum enlluernadora es reflecteix sobre l’ample mantell del mar.

Les sirenes vigilen el pas dels pescadors que ens acostem a la platja a preparar els aparells de pesca, que han passat la nit a la serena.

El mar, incansable, rosega el litoral amb l’escomesa de les onades, i el seu color d’esmaragda profund, es converteix, per la força de l’esclat, en un blanc bromós.

Els homes, al principi no gosem fer cas a les provocacions dels encants femenins de les sirenes. Per a nosaltres és un somni només abastable als déus. Però elles insisteixen a mostrar la part humana del seu cos, per a despertar en nosaltres, la part animal dels nostres instints. Fins que esguardem els cossos de les sirenes i gaudim de les insinuacions d’aquests peixos divins, com si fitéssim un jardí d’arbres fruiters, amb les taronges inflades de nèctar, i les cabelleres onejant al  fi oreig, com el fullam dels arbres ho fa amb la marinada. Ara s’enfilen a les roques de la cala, adés serpentegen les cues a l’arena de la platja.

Una per una van deixant extasiats els mariners, que meravellats hem anat sucumbint un a un als encanteris d’aquestes criatures mitològiques.

I així van passant les hores, fins que el sol s’amaga rere les muntanyes de ponent,que daurades per la llum de la posta, transparenten la claror del sol que ha il·luminat els darrers moments d’aquest festeig.

Mica en mica elles es fan fonedisses cap a les profunditats del seu element, deixant-nos amarats pel perfum de la mar, lluents de nacre i de sal, amb el cor resplendent per la lluïssor de les escates platejades de les sirenes, i amb la lassitud que deixa als amants la darrera alenada de l’amor.

Alguns es dirigeixen a una deu propera a rentar-se, per a desprendre’s del cos l’essència que tant els captenia, i nus com estàtues gregues s’assequen el cos amb les bafarades d’aire que acompanya l’entrada del foscant d’aquest capvespre de primavera, mentre jo em reservo les aromes una estona més i contemplo el paisatge, captiu del Mediterrani.