dimarts, 11 d’octubre de 2011

Canal de l'Ordiguer

Mai se m’acudiria dir quin és el paisatge més bonic de Catalunya, però un dels llocs que sempre sorprèn per la seva bellesa  quan s’hi arriba, per vegades que s’hi hagi estat, és el Prat del Cadí, a l’Alt Urgell, ben a prop de la Cerdanya.

I el motiu principal és la proximitat de la serra del Cadí, que des del Prat es veu immensa.

















Entre els alpinistes hi ha una travessa clàssica: pujar  la carena del Cadí per la Canal de l’Ordiguer i baixar per la del Cristall. La vàrem fer a la primavera del 1974, ara fa 37 anys.

I aquesta tardor hi hem tornat, però aquest cop només fins l’entrada de la Canal de l’Ordiguer. Aleshores era primavera i nosaltres la portàvem a les venes. Pujàvem i baixàvem cims sovint, i ho hem continuat fent tot i que ara amb menys freqüència. És tardor, i aquesta estació també comença a instal·lar-se al nostre cor, encara que a vegades el cos es rebel·la i fa com si fos primavera.
Tinc la sensació que de tot fa molts anys! Enguany hi hem estat el dia 8 d’octubre, a les primeres hores de la tarda. La llum del sol entra esbiaixada ran de carena i il·lumina amb la seva claror la Canal de l’Ordiguer. A aquesta hora li escauria que l’anomenéssim Canal de la Llum si no fos perquè ja existeix a Montserrat.
Des de la tartera que es forma sota les canals es contempla el Prat del Cadí, com si fos un cràter herbat. El cor batega com un volcà i deixa que els records corrin, a vegades ardents, com la lava.
Quan marxem del Prat, és inevitable girar-se de tant en tant, per contemplar entre les clarianes del bosc, la serra del Cadí, amb les seves immenses roques, clivellades de canals. Amb el risc de convertir-nos en estàtues de sal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada