dijous, 30 de juny de 2011

Cavalls

  El meu pare treballava d’escrivent a la fusteria del Foment d’Obres i Construccions, que era situat entre la Gran Via i la carretera del Port, gairebé enfront de l’estació de la Magòria. Quan ens duia, als meus germans i a mi, a visitar el Foment ens acompanyava a les quadres, que eren immenses, on hi havia els cavalls dels carros de les escombraries. Jo els veia molt grossos. També hi havia els de muntar, molt més esvelts i elegants. Els meus germans i jo ens n’hauríem emportat un cadascú: un de blanc, un de ros i un de negre, per a diferenciar-los.
-         No ens cabrien a casa – deia el pare, amb tota la raó. I jo em vaig quedar rumiant una solució per a tenir un cavall.


  Alguna vegada havíem vist com ferraven les potes dels cavalls, i després els pintaven de negre l’exterior dels unglots. Acabats de pintar semblava que anaven amb sabates de xarol. Recordo l'olor que se sentia a les quadres: la de les ungles retallades, la de la suor dels animals, la de la palla i també la dels fems... I la de cuir dels guarniments que  feia el taller on els basters arranjaven les corretges i altres estris de pell.
  La fàbrica del Foment era molt gran, com una ciutat a dins del barri: naus llarguíssimes, cotxeres, magatzems, tallers, i tot comunicat per carrers empedrats amb llambordes, com si fossin els de la resta del barri, i entremig, grans patis on hi havia aparcats els carros dels escombriaires.
  En aquella època els escombriaires encara anaven en carro i cavall, i els veïns baixaven la galleda de la brossa al carrer, quan sentien el toc de la seva trompeta, i ell abocava el contingut de la galleda directament al carro. Aleshores encara no es posaven bosses de plàstic a l’interior dels cubells. Com a molt la gent folrava la galleda amb papers de diari: el Ciero, el Correu Català, el Brusi... Més que una trompeta el que feia sonar l’escombriaire era una mena de corneta, i el seu so es va fer tan popular, que fins i tot a les actuacions de pallassos, quan el pallasso blanc bufava la primera nota del saxofon, l’altre, el que nosaltres anomenàvem pallasso tonto, cridava (en català, tot i que en aquella època els espectacles públics havien de fer-se en castellà) “l’escombriaireeeee!”
  La diada de Sant Antoni, a les quadres el moviment era total. Es guarnien els cavalls amb els millors arnesos, se’ls posaven campanetes i picarols al coll, els pentinaven la crinera i la cua, si calia els la retallaven, com si fossin a cal barber, tot i que els cavalls tenien la sort que no els passaven la maquineta pel clatell com ens feien a nosaltres. Se’ls raspallava la pell del llom i de les potes, i es netejaven els carros i si calia es repintaven les rodes. Tot a punt per als Tres Tombs.
Em feia una gràcia especial una quadra on hi havia altres espècies més petites: rucs i ponis. Aleshores vaig trobar la solució!
 – Un d’aquests sí que ens hi cabria oi?

dimecres, 29 de juny de 2011

Fita, meta...

Per als excursionistes una fita és una pila de pedres que marquen el camí o l'tinerari que cal seguir per arribar al destí, ja sigui una collada, un estany, un cim, etc.
La Fita també seria l'arribada a un desig o propòsit, allò que en castellà en diuen la "Meta". I curiosament en català la meta és la primera fita d'un nadó.
El verb fitar voldria dir, (a banda de col·locar fites), mirar algú de fit a fit.
Fita a més d'arribada també marca el camí. Cada trajecte és una fita que ens acosta al destí. I segueixo les fites del camí, sabent que no he arribat al final. Ni tan sols no sé quin serà el final. En tot cas, com ja és sabut, el camí que duu al cim és tan important, o a vegades més, que l'arribada.

diumenge, 26 de juny de 2011

26 de juny de 1955

Em vaig adormir en braços del temps
amb flors de cotó a les parpelles
a la vora de la mar amb
l’aire suau per coixí.



Quan em vaig despertar amb la barba dels anys
i el pit ple d’estrelles
als dits hi tenia
la pols dels records.

Em vaig adormir en braços de l’espai
a la llum de la lluna:
núvols blancs en el llit
i els grills que em gronxaven.

No em despertis, deixa’m dormir.
Que somnio en tempestes,
 i els llamps llunyans
       m’il·luminen el cor.

dijous, 23 de juny de 2011

L'Oucomballa

La casualitat o la causalitat lunar ha fet coincidir enguany, el Corpus amb la vigília de Sant Joan, ço que vol dir que avui les cireres de l’Oucomballa conviuran amb les de la coca de fruita i pinyons. I els foc i petards de la Patum es barrejaran amb els de la Revetlla.  I les catifes de ginesta i altres flors de Sitges, la Garriga i de moltes altres poblacions de Catalunya conviuran amb les banderetes i serpentines de papers de colors dels terrats. I els que preparin Falles del Pirineu potser ho faran quan d’altres tornin de la Processó.
Quan jo era petit la meva tieta Maria, per part de pare, deia que la millor ocasió per veure els que viuen sense treballar era anant a contemplar la Processó de Corpus. I el meu oncle josep, per part de mare, construïa el seu Oucomballa a l’eixida de casa seva, a Sants. Girava l’aixeta del safareig  i aconseguia que el raig d’aigua anés amunt. Un any ho va provar amb una pilota de ping pong.

L’any 1976 els Dharma van fer l’Oucomballa. Aquella música que combinava la guitarra elèctrica amb el so d’un saxo soprano que alguns confonien amb una tenora m’acompanyà eufòricament en el pas de la dictadura que s’acabava i la democràcia que naixia. Aquella música per a mi era el pas del blanc i negre al color.
Quan avui vagi a fer una visita a l’Oucomballa del Claustre de la Catedral, de la Casa de l’Ardiaca, i si puc algun més, em tornaré a preguntar com és possible que aquest ou s’aguanti amb la força d’un simple raig d’aigua. És com nosaltres balla, balla i balla, girant i girant. I si cau, s’aixeca i torna a començar.

dilluns, 20 de juny de 2011

"Per quants carrers?"

“L’home haurà de passar?” Es preguntava Bob Dylan fa 50 anys, i ell mateix ens responia que la resposta està en el vent. Els  milers d’egipcis que es van revoltar a la plaça Tahir no en tenien prou d'escoltar la resposta en el vent. I va caure Mubarak. Per sort a Europa hi ha més llibertat que al Nord d’Àfrica, potser per això és més incomprensible que hi hagi corrupció, i fuga de capitals als bancs suïssos i a d'altres paradisos fiscals.
 Encapçalades pel moviment dels acampats de la Plaça Catalunya de Barcelona i dels de la Porta del Sol de Madrid, ahir diumenge va haver-hi a les principals ciutats de Catalunya i de tot l’estat,  i també a d’altres ciutats d’Europa, multitudinàries manifestacions que van reunir centenars de milers de persones. Els indignats van esmerçar tots els seus esforços per a que les manifestacions fossin pacífiques. I així va ser. Se’ls havia advertit que hi hauria tolerància zero amb la violència, per tant ara s'els ha d’escoltar. Escoltar-los a ells i no pas al vent. I a més d’escoltar fer-los cas. Hi ha qui diu que no plantegen unes peticions concretes. Hi ha moltes frases en les pancartes expressades de moltes maneres. Qui sàpiga llegir s’adonarà que es podrien resumir en una demanda bàsica: la de la justícia social. Acabar amb la corrupció i amb els privilegis d'uns quants. També es va veure el símbol de la pau. És senzill llegir el missatge: acabar amb les guerres, i així disminuir progressivament  la despesa en armament. I molts altres missatges que cal anar examinant. Algunes són perfectament possibles, altres són gairebé utòpiques.
Stephane Hessel va demanar: “Indigneu-vos”, i ara diu: comprometeu-vos. Em sembla que molts indignats,  els que han invertit centenars d’hores per la causa, ja ho estan fent. Tots hem vist les imatges de dones i homes, nois i noies, fins i tot mainada manifestant-se ahir per aquests canvis. Em sembla que a la gran majoria de població convé que la riquesa es reparteixi millor.  I una petita minoria (banquers, espoliadors fiscals, i escanyapobres en general) voldrien que tot seguís igual.
No sabem què passarà demà.  La resposta està en el vent? Potser en l'huracà!

dissabte, 18 de juny de 2011

Falgueres

Aviat farà 50 anys de les primeres colònies que vaig fer a Fogars del Montseny. També  vaig conèixer Campins, Santa Fe, el foc de camp... i les falgueres.
Més tard les vaig retrobar al Castell de l’Areny, a la Nou del Berguedà, a la serra de Finestres... A tot arreu hi trobàvem falgueres, i m’agradava la seva olor, el seu verd tan lluminós, i el seu tacte. Fins i tot recordo haver fet un bivac prop de Santa Pau, a la Garrotxa, sobre un llit de falgueres.
 
A l’escola franquista em deien que s’anomenava “helecho”. El mateix mestre que em corregia si deia Pujol, en català i m’ho feia pronunciar amb fonètica castellana amb jota de joder, em preguntava la lliçó de ciencias naturales. Jo contestava helecho, però sentia l’olor de la falguera.
  Vaig aprendre molt a l’escola. A més de la paraula helecho i joder, també vaig saber que la llengua catalana l’hauríem de defensar sempre.
A la Catalunya Nord, amb l’excusa de que el francès és la llengua de la República fan una persecució implacable del català. I al País Valencià, a la Franja i a les Illes també els toca el rebre, i en alguns llocs, més que nosaltres. Fins i tot al Parlament de Catalunya l'única raó d’existir d'alguns diputats, és la defensa del castellà que sempre serà en detriment del català. Voldrien arrencar les falgueres dels nostres boscos per a plantar-hi helechos. Des del Decret de Nova Planta, aviat farà 300 anys, i des d’abans i tot, els nostres avantpassats van haver de lluitar per la supervivència de la llengua. A nosaltres ens va tocar fer-ho en el franquisme, i ara en la democràcia. Fins i tot entre els acampats alguns indignados es volen imposar als indignats. És una lluita que no ens cansa. I si mai defallim, sempre podem fer una migdiada prop de la frescor d’unes falgueres, i llevar-nos amb forces renovades.

dijous, 16 de juny de 2011

"A sota les llambordes...

...hi ha el mar". Aquesta frase i moltes de més enginyoses, van fer molta fortuna a París, al mític Maig del 68. "Prohibit prohibir". Potser de totes les frases va ser la que més es va repetir, i  ha arribat als nostres dies, quan fa més de 40 anys d'aquells fets. La demagògia a vegades sembla la solució fàcil a situacions difícils. I el "Prohibit prohibir" l'han fet servir des dels revolucionaris de París fins a les dretes més reaccionàries quan no accepten alguna llei progressista. A Catalunya ho vem comprovar amb la llei que prohibeix la tortura i matança dels toros braus.
  La violència que algunes persones han exercit contra diputats elegits pel poble ha estat d'una demagògia física extrema. I ha coincidit en 15 de juny, la mateixa data en que al 1977 es van celebrar les primeres eleccions gairebé democràtiques a l'Estat Espanyol, després del franquisme.
  Molts indignats s'han indignat contra els indignats violents, i els indignats violents opinen que els indignats negociadors són massa tous i que accepten el sistema. Penso que l'eslògan de la manifestació i el setge per part dels ex-acampats al Parlament ha estat erroni. "Aturem el Parlament". Això és justament el que no s'ha d'aturar sota cap concepte. El Parlament el canvia el poble cada 4 anys a les urnes i els seus diputats i diputades, es miri per on es miri es mereixen tot el respecte. Fins i tot els que són radicalment contraris a la nostra ideologia.
Per altra banda és bo recordar que alguns parlamentaris que ara exigeixen respecte, van combatre irresponsablement l'Estatut de Catalunya, que havia estat votat pel 90% del Parlament de Catalunya, amb una violència verbal impròpia. Potser els indignats han d'entrar al joc parlamentari, encara que prediquin l'assemblearisme. 
  El general De Gaulle va esperar que els revolucionaris del 68 esgotessin les seves pròpies frases demagògiques. I amb els anys alguns van descobrir que a sota les llambordes de París, igual que a les de Barcelona o de qualsevol altra ciutat, hi ha les clavegueres. I a les clavegueres, per dir-ho clar i català, hi ha merda. I rates. En Sarkozy ho sap prou bé.
  Mentrestant hi ha hagut ferits i lesionats, i molta gent necessitarà fregues i Liniment Sloan o llapis Termosan per a recuperar-se. Sobretot els pobres banquers (i financers, especuladors, fabricants d'armament, espoliadors fiscals de nacions...), que tenen els dits adolorits de tant comptar bitllets adquirits... "legalment".

dilluns, 13 de juny de 2011

Plaça de Sant Felip Neri

  Són prop de les set del matí d’un dia de primers de juny. Un repartidor de vi ha aparcat la seva furgoneta a la petita plaça que fa el carrer del Bisbe enfront de la porta del Claustre de la Catedral de Barcelona. Amb una garrafa a cada mà es dirigeix per un carreró estret cap a la plaça de Sant Felip Neri.
  Giro pel carrer de Sant Sever i arribo al carrer de Sant Felip Neri, que és l’altra entrada que té la plaça. Només se senten les meves passes i algun ocell que piula. De sobte uns cops molt forts que provenen de la plaça trenquen el silenci. Entro a la plaça: el repartidor de vi ha desenfundat una garrafa, ha deixat l’envàs de vidre a terra i agafant el protector de plàstic per una de les nanses pica amb tota la força la porta de l’església. Ha despertat dos indigents que dormien plàcidament sota un portal. No li importa: ell segueix picant encara que desperti tot el veïnat. Em sembla que l’únic que no es desperta és el sagristà.


  Sabem que les parets senyalades de la façana de l’església són a causa de la metralla dels bombardeigs feixistes de la Guerra Civil del 1936. Un dels homes s’hi tomba i intenta dormir. L’altre que és negre i sembla un nouvingut que segurament no sap res d’aquella guerra, potser s’imagina que les marques d’aquesta façana són degudes als cops que al llarg dels segles han donat els repartidors de vi.
  Surto de la plaça en direcció, a la Baixada de Santa Eulàlia, esglaiat només de pensar en el seu martiri. Faig un tomb per alguns carrers del Barri Gòtic i torno a la plaça de Sant Felip Neri. El repartidor ja no hi és i l’home negre, de cara a l’orient, es disposa a resar les seves oracions. Tot torna a restar en calma. Contemplo les acàcies altíssimes de la plaça. Constantment es desprenen floretes que cauen com volves i deixen el terra nevat de groc, com si fos una catifa de ginesta. Passo per sota l’arcada i deixo que la plaça reposi una mica més. D’aquí unes hores començarà el bullici, amb l’arribada de la mainada de l’escola i el pas encuriosit dels turistes.

dijous, 9 de juny de 2011

Quina hora és?



L’hora de comptar diners,
diuen els botiguers
Són quarts de pell
per qui no té rellotge.
L’hora d’un rellotge de sol
sota la teuladeta de Sant Pol.
L’hora al rellotge de sorra
al que no li fan la volta,
en temps de revolta.
S’hora baixa dets mallorquins.
I una hora menys a Canàries.
L’hora de temença d’en Maragall.
La darrera hora
per a qui li ha arribat l’hora.
Bora nit i bona hora.
Són hores tardanes
quan sonen campanes.

diumenge, 5 de juny de 2011

Paisatges possibles

Pel matí una llum enlluernadora es reflecteix sobre l’ample mantell del mar.
Les sirenes vigilen el pas dels pescadors que ens acostem a la platja a preparar els aparells de pesca, que han passat la nit a la serena.
El mar, incansable, rosega el litoral amb l’escomesa de les onades, i el seu color d’esmaragda profund, es converteix, per la força de l’esclat, en un blanc bromós.
Els homes, al principi no gosem fer cas a les provocacions dels encants femenins de les sirenes. Per a nosaltres és un somni només abastable als déus. Però elles insisteixen a mostrar la part humana del seu cos, per a despertar en nosaltres, la part animal dels nostres instints. Fins que esguardem els cossos de les sirenes i gaudim de les insinuacions d’aquests peixos divins, com si fitéssim un jardí d’arbres fruiters, amb les taronges inflades de nèctar, i les cabelleres onejant al  fi oreig, com el fullam dels arbres ho fa amb la marinada. Ara s’enfilen a les roques de la cala, adés serpentegen les cues a l’arena de la platja.
Una per una van deixant extasiats els mariners, que meravellats hem anat sucumbint un a un als encanteris d’aquestes criatures mitològiques.
I així van passant les hores, fins que el sol s’amaga rere les muntanyes de ponent,que daurades per la llum de la posta, transparenten la claror del sol que ha il·luminat els darrers moments d’aquest festeig.


Mica en mica elles es fan fonedisses cap a les profunditats del seu element, deixant-nos amarats pel perfum de la mar, lluents de nacre i de sal, amb el cor resplendent per la lluïssor de les escates platejades de les sirenes, i amb la lassitud que deixa als amants la darrera alenada de l’amor.
Alguns es dirigeixen a una deu propera a rentar-se, per a desprendre’s del cos l’essència que tant els captenia, i nus com estàtues gregues s’assequen el cos amb les bafarades d’aire que acompanya l’entrada del foscant d’aquest capvespre de primavera, mentre jo em reservo les aromes una estona més i contemplo el paisatge, captiu del Mediterrani.

dijous, 2 de juny de 2011

Garrotins

Posem-nos la falç al puny
com si fóssim “lo Parrano”
Garrotin del mes de juny
de Lleida amb ritme gitano.

Al Garrotin al garrotan
de la vera, vera, vera, de Sant Joan,
Al Garrotin al garrotan
de la vera, vera, vera, de Sant Joan.

A la Merkel, al Bundestag.
fotem-li un bon cop d’escombra,
que no ens deixa disfrutar
ni vacances ni cogombre.

Al Garrotin al garrotan...

El Futbol Club Barcelona
és el puto amo d’Europa
quan en Guardiola enraona
els seus nois guanyen la copa.

Diu el Madrid (el Real)
que hagués estat “campeón”
sempre i quan a la final
no es trobés amb l’Alcorcón.

Al Garrotin al garrotan...

Mentre alguns estan forrats
molta gent està aturada,
clamen tots els indignats:
continua l’acampada.

Es lleven tard al matí
al migdia bongo i teca
a la tarda discutir
i a la nit massa xibeca!

Al Garrotin al garrotan...

És difícil que s’escoltin
els punts de la revolució
tants dubtes fa que es confonguin
i augmenti la reacció.

Mentrestant la patronal
trenca les negociacions
rebaixar-nos  els jornal
i baixar-nos els pantalons.

Al Garrotin al garrotan
de la vera, vera, vera, de Sant Joan,
Al Garrotin al garrotan
de la vera, vera, vera, de Sant Joan.