dissabte, 30 de juliol de 2011

Viure

Hi ha gent que aprofita les vacances per viatjar, altres per fer turisme, o per anar a qualsevol platja a torrar-se al sol (banda i banda), a refrescar-se a la piscina, a conèixer grans ciutats o països exòtics, els que van “al poble”, referint-se generalment al que van néixer ells o els seus avantpassats. Encara hi ha gent que té una casa als afores per a anar a estiuejar, i els que es queden a casa.


També hi ha qui fa una mica de tot, i aprofita els 30 dies de vacances d’estiu repartint-los: una setmana de viatge, una de platja, una de muntanya, i el que resta, a casa. Jo mateix he estat un tastaolletes impenitent i gairebé sempre he estat d’aquests.
 Enguany canviaré de tàctica. No viatjaré ni faré turisme, ni em torraré al sol ni tampoc em quedaré a casa. Anirem als Pirineus a viure. Viure i prou. Tant se val si és a la vall d’Àneu, la vall Ferrera, la d’Àssua, la de Cardós, la de Boí o a l’Aran. Sabent que les setmanes són comptades.
  Coneixem un poble, de final de carretera, on acaba l’asfalt, d’aquells que té una sola botiga on hi ha de tot, des d’alimentació a llibres, tabac o calçat. L’any passat encara hi vaig trobar unes xiruques del meu número, d’aquelles que fa 25 anys que ja no es fabriquen. I ara les duc més content que un kumbaià amb sabates noves.
I si algú m’ho demana li enviaré solitud, silenci, aire sa, aigua pura i si la trobem, harmonia.


dimecres, 27 de juliol de 2011

Ovelles

Diuen que comptar ovelles ajuda a agafar el son quan costa adormir-se. Hi ha qui n’ha de comptar  més de 100...

Em llevo a 2/4 de 7, he descansat malament i em trobo com un 4. Vaig a la cuina, tinc 7 i em preparo 1 cafè, que a aquesta hora és un 3or. El dipòsit de la cafetera és 8. El gat 10 dormir i no ve a rebre’m com acostuma a fer. Una dutxa fa que em senti com 9 i torno a estar al 100%. Toco el 2 de casa i vaig a buscar la línia 1, haig de complir el 10re de treballar. Fa estona que no ve el Metro i ha molt d’enre9, la pantalla avisa que encara  trigarà 2:45 minuts a arribar. Em trobo la 3sa, que baixa al cap de 5 parades i ens acomiadem amb 2 petons. Em poso els auriculars de l’emepe3 i escolto el 6a i els U2.
Baixo a Catalunya i compro 1 cupó de l’11: el meu número és el 3, però el demano acabat en 8 tot i que el 7 em porta més sort. Pujo els graons de 2 en 2. Travesso el carrer Fontanella: un 600 passa en vermell i és a punt de xocar amb un 4x4. Un dels conductors li diu a l’altre: “4 ulls!! Passo per la plaça del Pi. Hi havia un matemàtic que es pensava que era dedicada al 3,1416. En girar una cantonada m’enganxo els pantalons i em faig un 7.
Mentre camino fullejo 1 diari. Ens avisen que al criminal d’Oslo només li podran aplicar una pena màxima de 21 anys de presó, o com a molt de 30. Ha baixat l’expectativa del nombre de víctimes de 90 i escaig a unes 80. Faig una divisió mental i haurà de complir uns 3 ò 4 mesos per víctima.  En una altra pàgina diu que a la frontera de la Jonquera, es malmet 1 carregament de fruita i verdura. Passo 1 full: a l’Àfrica es moren per manca d’aliments. No sóc un 7 ciències i no em surten els números!

dissabte, 23 de juliol de 2011

Armes de plàstic, armes de ferro.

Un dia passejant pels carrers d’un petit poble, vaig fixar-me en una vella bicicleta rovellada, que descansava de tantes dècades de pedaleig.


  Més endavant a la porta d’una casa, la mainada havia deixat les seves joguines: una galledeta amb el rasclinet, un carretó amb una mica de terra, una excavadora de plàstic amb la carcassa verda, les rodes grogues, els eixos blaus i la pala vermella. I una pistola d’aigua. Realment als infants els dibuixem un present de plàstic de colors que serà una mica diferent del futur ferreny que a vegades els espera.
   Les joguines són de plàstic i disparen aigua. Malauradament les armes de veritat són de ferro i disparen sang.
Sempre he estat contrari a la potència destructora i l’eficàcia mortal que té l’armament que els exèrcits empren a les seves guerres. I encara més, a que part d’aquest armament pugui arribar a mans de qualsevol organització criminal que opera al món. Sempre hi haurà algun “il·luminat” que trobarà raons per matar. Motius materials, religiosos, racistes, socials, nacionalismes extrems... Ahir mateix hi va haver una matança de gairebé 90 joves a una illa dels afores d’Oslo, i va ser precedida per l’explosió d’un cotxe bomba que esclatà al centre de la capital. Les notícies ens diuen que hi ha un detingut. De ben segur que algun dia ens diran qui són els culpables. I seran posats a la presó.
  Però a la meva manera de veure-ho, hi ha uns altres culpables, que seguiran fabricant aquestes armes tan sofisticades que permeten que una sola persona pugui assassinar-ne més de 80 en poca estona, i a aquests no els tancaran. No els importarà gaire en quines mans vagin a parar els seus fusells ni quin cos esberli la seva munició.
Ahir va passar al Nord d’Europa, abans d’ahir a l’Afganistan, fa unes setmanes a Palestina. Mentre a una part de l’Àfrica la gent segueix morint per manca de menjar i d’aigua potable... Quanta raó té en Joan Manuel Serrat quan diu: “amb el que es gasten amb bombes, podrien matar la fam”.
  Hi ha gent que demà enterrarà les víctimes i els quedarà una vida buida, i d’altres seguiran venent armes i els quedaran les butxaques plenes.

dimecres, 20 de juliol de 2011

De sol a sol

Ahir a s’hora baixa, per dir-ho en un llenguatge de mar endins, un polsim daurat surava sobre les aigües del Port de la Selva. La tramuntana d’abans d’ahir havia netejat l’atmosfera i refredat l’aigua.
  Després d’un dia de sol d’estiu sense concessions  la capa superficial del mar va fer aquell efecte. I és que els capvespres del Port de la Selva, a vegades són de categoria.


    I els matins també. Aquest matí bufa una marinada suau, més aviat fresqueta. Potser és el xaloc? Faig fotografies conscient que no captaré tota la riquesa del moment. A les fotografies no apareixen els sons: no sonaran les campanades que anuncien l’hora. Ni els xiscles dels falziots, ni els de les gavines, que tant aviat sembla que es lamentin com que xerrin entre elles, ni d’altres espècies més discretes de piuleig incessant, com el de les orenetes de pit blanc, els pardals, les tórtores de bosc, alguna cadernera...
Tampoc no apareixeran les olors: l’olor del mar, gairebé imperceptible, perquè altres perfums més poderosos en aquesta hora li fan la competència. El dels arbres del passeig: plataners i pins. De plantes pròpies del Cap de Creus que l’oratge porta fins aquí: romaní, espígol, fonoll, sempre viva, ginebrons ressecs, figueres bordes... De tant en tant penetra l’olor de l’aigua i s’endevina un rastre de peix fresc, de sal, i del petroli d’alguna barcassa que surt a mar obert.
Tot i que aquesta hora, potser l’olor que més s’agraeix és la del cafè que ja fumeja a la cuina de la mestressa de la fonda.

divendres, 15 de juliol de 2011

El seu mot era la Pera


La Pera és un petit poble del Baix Empordà. A la fotografia es veu, entre camps d'userda i alzines centenàries, el  Mas Duran en primer terme, una mica més lluny el poble de la Pera, i al fons la serra de les Gavarres.
Hi ha un camí que va del Mas Duran a la Pera, envoltat de camps de blat o de civada  i arbredes que voregen la riera: és una delícia fer-lo caminant.

Passejant pels carrers empedrats de la Pera hi ha, just a la cantonada entre el carrer Major i el del Pedró, una cara que la tradició atribueix a la d’en Joan Serra, “El Bandoler” que en Lluís Llach immortalitzà en una de les seves primeres cançons. Amb permís de l'Estaca, era la més popular del repertori dels seus inicis.
Si a Girona és costum (els que hi arriben) fer un petó al cul de la Lleona, a la Pera hom posa el dit al sot de l'hermosura del bandoler. Aquest darrer cap de setmana hi hem estat per visitar-hi la família que hi tenim.
M'enfilot a un petit pedrís i li entaforot el dit al forat de la barbeta. Devia fer dies que ningú no li ficava perquè el trec  enredat de teranyines.
  En Josep Pla, que era d’aquesta mateixa comarca deia que el seu campanar li recordava un barret de capellà de cinc puntes. 
Han passat molts anys d’ençà que sovintegem la Pera i molts més d’ençà que en Pla va fer aquesta descripció. El campanar i els seus camps segueixen igual. L’única cosa que ha canviat és que els capellans ja no duen barret.



divendres, 8 de juliol de 2011

Eufòria

Aquest cap de setmana fa un any que un milió de ciutadans de tot Catalunya, es van manifestar a Barcelona per reivindicar “el dret a decidir” sobre el futur de la nació catalana.


La manifestació es convocà bàsicament per rebutjar la sentència d’un tribunal constitucional, d’essència anticatalana i amb alguns membres als qui havia caducat el seu mandat, que va anul·lar la voluntat del Parlament de Catalunya. L’Estatut de Catalunya havia estat votat pel 90 per cent de la cambra i referendat pel poble. En canvi el Tribunal donà per vàlides les tesis contràries a l’Estatut que representaven només el del 10 per cent d’uns diputats que en una altra època se’ls hagués anomenat quintacolumnistes.
Possiblement el tret els sortirà algun dia per la culata. Em sembla que a molts dels que hi érem ens quedà la sensació de que acceleràvem una mica el pas cap a la independència. Als reaccionaris anticatalans se’ls veu massa el llautó. Els enemics de Catalunya gairebé sempre ho són també de la llibertat, i això a vegades ens fa esperonar la resistència.
Particularment a mi em quedà una sensació d’eufòria, semblant a la que em deixà la de l’Onze de setembre del 1977. Aquella vegada, també fou una manifestació milionària i festiva. Molts manifestants fa 30 anys hi portaren la canalla, i l’any passat aquests hi portaren els seus fills. Quan aquests menuts que l’any passat jugaven sobre una estelada siguin grans, possiblement no caldrà que es manifestin. Perquè serem lliures.


dimarts, 5 de juliol de 2011

El Cant de la Sirena


Els que no tenim el do de la divinitat i som simples mortals no hem pogut escoltar el cant de les sirenes.  Dic això conscient que és una inexactitud, ja que els afortunats espectadors que vàrem  sentir la Maria del Mar Bonet  al Teatre Grec, és com si ho haguéssim aconseguit. "L'excusa”  del concert era la interpretació del “Cant de la Sibil·la” ara que fa uns mesos que la Unesco l’ha declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

La Bonet i els músics que l’acompanyen tocaren també altres composicions que ens traslladaven a tots els racons de la Mediterrània: des de “Mallorca a l’Alguer”, del Marroc i Tunísia a l’Àsia Menor, passant per Dènia i Creta... I tot això a ritme de jota marinera, de fandango mallorquí, d'aires grecs, i d'insinuacions flamenques de rel catalana.
Si la guerra és foscor, la pau és música, la llum és concòrdia entre pobles de diferents cultures que comparteixen un mateix mar, i que es troben una nit d’estiu al Mont Jueu de Barcelona, acompanyats de sons que escoltaven els cristians i els musulmans fa mil anys. El vent dels segles s’ha transformat  en un suau oreig que fa voleiar la cabellera de la Maria del Mar.
A vegades els desitjos es compleixen i el sol pot sortir qualsevol nit, com diria en Sisa. I tornem a casa amb el sol del Mediterrani al cor. Conscients que és una sort poder viure els privilegis de la pau. Finalment, abans d’anar a dormir  fem un prec a la Sibil·la: que la pau s’escampi com una taca d’oli, pel Nord d’Àfrica. I també ( és urgent), a la resta del món.

diumenge, 3 de juliol de 2011

La guerra és foscor

Els que engeguen les guerres no tenen perdó. I els que les fan durar per així vendre més armament tampoc. Hem vist exemples recentment de països on quan ja sembla que les forces de l’Otan estaven a punt de solucionar un conflicte bèl·lic, de sobte la guerra s’allarga i s’allarga. I com sempre s’acarnissa amb els més febles. No suporto els eufemismes que fan servir els generals o dictadors d’una i altra banda d’una guerra. Disfressen un assassinat massiu amb frases tan cruels com “danys col·laterals”. Víctimes civils? A vegades no sé veure la diferència entre uns morts i uns altres. O és que els joves reclutats obligatòriament a fer la guerra no són civils?

L'Onu hauria de fer una resolució, sense dret a veto, que prohibís les guerres.

I els fabricants d’armes? Quina manera més bruta i inhumana de fer-se ric! Fa anys vaig veure una pintada a una paret que se’ls podria aplicar: Hi ha rics tan miserables que només tenen diners.