divendres, 25 de novembre de 2011

Tardor a Carançà

La tardor és un estat d’ànim de la naturalesa. Després de l’esclat de la primavera i dels llargs dies d’estiu el bosc està fatigat. La naturalesa, generalment és conservadora, rarament es rebel·la i quan arriba l’estació crepuscular, les fulles dels arbres es tenyeixen de roig, com fan les bruixes amb la seva cabellera.


Van mudant el verd cap a colors més càlids. Els nostres pintors han sucat el pinzell en aquestes tonalitats que van des del roig encès de la sang del Miró, als vermells de sang seca del Tàpies. Dels grocs vius als ocres, les sienes torrades, i els marrons esmorteïts.


Una bona balconada per observar, i si cal, admirar el crepuscle dels boscos és el camí que transcorre per la cornisa de les Gorges de Carançà, a la Catalunya Nord. Molts excursionistes coneixen els estanys de Carançà, perquè hi han arribat en travessa des de Núria, o els han contemplat des de les carenes que van del Nou Creus al Pic de l’Infern. Aquest vessant no és tan conegut, però les aigües se saben el camí. Els segles han fet la resta: un immens fondal ens separa de la remor del riu, fins que mica en mica el camí ens hi apropa. Sort que hi han instal·lat palanques, ponts penjants i passarel·les per poder-lo sortejar. Així els humans han domesticat una mica aquest paisatge salvatge i els caminants descobrim aquest paratge sense risc.


Quan som a les entranyes del congost, l’aire es refreda, la humitat ha entapissat les roques de molses que s’hi adhereixen amb ànsia de supervivència. Avancem cautelosament, com si la febre dels arbres se’ns encomanés. Com si la tardor ens hagués contagiat d’una melangia estranya.


Potser és el color de whisky d’algunes fulles que ens embriaga. Hem de seure una estona a un tronc abatut, a un cantó del camí, mentre contemplem una petita cascada. L’aigua del riu és obedient, i segueix la norma mil·lenària d’anar sempre avall, per a trobar algun riu més gran que l’acompanyi fins el mar.


La tarda s’escurça, el capvespre ve amb pressa i hem d’anar, com l’aigua, cap avall. Als roures hi fan niu els ocells, que van refilant. Em sembla escoltar la melodia aquella del “Rossinyol que vas a França...” Quin bell bocatge!


Travessem la via del Tren Groc, que com nosaltres passeja pel Capcir, el Conflent i la Cerdanya.  Esperem sobre d’un pont una estona per veure’l passar. En el traqueteig que fan les rodes a la via em sembla sentir: sem catalans, sem catalans, sem catalans...”
Tornem cap a la Guingueta, i travessem una de les fronteres més barroeres que ens han imposat. Fa anys, per atraure el turisme per aquests pagos, deien: “Meitat França, meitat Espanya, no hi ha terra com la Cerdanya”. Fa temps que mentalment la vaig canviar: Ni França, ni Espanya, no hi ha re com la Cerdanya!


dissabte, 19 de novembre de 2011

Cartes d'un soldat de la República

A la família guardem les cartes de l’oncle Ramon, ben conservades, endreçades i numerades.
Ramon Pujol i Barquets va enviar més de 40 cartes, entre les dates del 13 de març de 1938, que s’incorporà al campament d’Instrucció de Pins del Vallès (Sant Cugat) fins al 12 d’agost del mateix any. Oficialment va morir 4 dies després de la darrera carta, concretament al Front de l’Ebre, el 16 d’agost de 1938, amb només 19 anys, i el seu cos no s’ha trobat mai.


A la Batalla de l’Ebre hi van morir milers i milers de persones dels dos bàndols i fins al cap de 72 anys (34 d'ells de democràcia) no es va fer el Memorial de les Camposines, dedicat a tots els combatents de la batalla, on en unes plaques hi figuren alguns dels noms de molts dels morts i desapareguts.
Va ser inaugurat fa pocs anys i el 24 d'octubre de 2010 el conseller d'Interior i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, va presidir el multitudinari acte de col·locació de 29 plaques amb més de 1100 noms de persones desaparegudes. Molts fills, germans o néts, o com en el nostre cas, nebots, van omplir molts autocars per assistir-hi. Prop de les plaques amb els noms dels soldats, els familiars hi posaven flors, banderes, fotografies...


La instrucció a Pins del Vallès no va arribar a durar ni un mes i mig, ja que el 21 de maig es troba a Salou, on fa amistat amb una pagesa que també té un fill al front, i juntament amb altres soldats hi van a berenar. A una de les cartes relata com es van menjar una cassola de faves que els preparà aquella mare que enyorava el seu fill: ...Vem agafar la barca i vem pujar a dalt, i tot reman, ens vem posar uns 60 metres endintre el mar... i anant contemplant el vell i senyoris poblet de Salou des de dalt de la barqueta gronsejant ens anavem menjant les faves...



Un dia rep la visita del seu pare, la seva germana gran, la Maria i un dels seus germans petits, en Josep. És la darrera vegada que el veuen amb vida. L’11 de maig el traslladen de nou, però no especifica on es troba. A les cartes diu que es troba “en campanya”, i que van de poble en poble, i a tots són molt ben rebuts per la població civil. El 21 de maig sí que diu que es troba a Biosca, i 7 dies més tard declara que ha aconseguit eliminar tots els polls que tanta picor li feien i que el feien gratar-se molt sovint.
Per no amoïnar la seva mare, a les cartes que envia a casa seva, a Sants, no explica els perills que passa, però sí que ho fa a l’adreça del carrer Omero, 10, prop de la plaça Lesseps de Barcelona, al taller on la Maria treballa fent uniformes per als soldats. I així la Maria, el 27 de maig escriu al Ramon demanant-li que li confiï tota la veritat, els perills que passa, si l’envien al front...
Ell li contesta que no passa ni fred ni gana. que dormen en unes barraques que es fan ells mateixos, amb branques i moltes fulles per sostre.
...L’únic cas en que he estat en perill 2 dies, estat que l’aviació ens bombardejà i ens caigueren els proiectils d’antiaeri als peus nostres i les bombes no gaire apartat de nosaltres en que ens asustarem molt perquè del vent ens tiraren per terra i alguns chicots es van tenir que espulsar tots a causa de la terra i pedres que’ls hi caigueren per sobre però sortosament no va passar res a ningú...
Des del front, en una carta del 7 de juliol va escriure: ...Com vareig dir a les postals anteriors últimes verdederament ja em trobo que casi bé no més possible escriure degut a que em trobo al fron. He passat alguns dies a les linees de foch, burlant sempre les bales faixistes i tota classe dinstruments que usen que no son gens bonics com ja un es pot fer el carrec... tot el paper que tenia, el vaig tenir que llansar com casi tot lo del macuto per alleugerirme de tot pes...


A una de les darreres cartes a casa, a finals de juliol, explica:
...aquí on em trobo es un lloch magnífich de bonicor, d’aigua a cada pas hi ha una cínia, d’aigua si que no ens escaseja gens aquí, sempre vas net (que et ve molt de nou) i pots veure sempre que tens set que això casi mai havíem pogut. De menjar ens donen el mateix de sempre, això de fruita en mangem força.
...Jo ara no hos tinc d’enganyar m’e aprimat una miqueta però vaja des de que sóc apartat de vosaltres no he tingut mal de cap.. desitjaria que la mama sobretot no estigués amoïnada, que es cuidés molt que molt aviat ja ho veurà com la guerra l’acabarem i celebrarem la gran victoria que cada dia estic més animat que l’aconseguirem i a les ores sens dupte d’aveurens mai mes eclavitzats per els asesins ens abraçarem per ja mai més separar-nos...


Fron del Ebro 1-8-38
... vaig vestit, els pantalons d’un no sé pas quin país devia esser sembla per això d’un oficial moro la camisa diuen si també ho és el casc que porto italià és a dir que vaig vestit de tots els països i em fumo una cigarreta darrera l’altre del mal tabac que abandonaren.


També li demana a la seva germana Montserrat que li enviï unes espardenyes, però que s’asseguri que estiguin reforçades del darrera, ja que les que té se li han trencat. I al germà petit, al Ton, que li estirarà les orelles perquè no li escriu.

Fragment de la darrera carta que escriu a sa germana Maria:
...el que sí que us demano que m’en siguin enviades les espardenyes que hos vareig demanar o una agulla de cusí sacs i curdill per arreglar-me aquelles noves trencades que em va fer la Montserrat...i una agulla gruixuda per moltes coses podenseles arreglar, el coreatge a lo millor etc....
...Fins molt aviat recorts a tots.



El 25-8-1938, en contestació de les cartes que envia la família preguntant pel Ramon, des del Front de l’Ebre escriuen:

...paso a decirles que dicho Ramón Pujol Barquets perteneciente a esta Unidad perdió su vida el dia 16 de agosto de 1938 defendiendo la causa era un muchacho a quien todos apreciábamos y gran compañero nuestro a quien prometemos vengar...
El Comisario
Signatura (nom intel·ligible) Criado

I el 28-9-1938 li confirmen la mort a la Maria:
...su querido hermano le digo que se murió el día 16 de agosto a las 10 de la noche dando cara al enemigo.
Signatura: Serafín Esteve (?)


dissabte, 12 de novembre de 2011

30 flors



M’agraden les flors de la floristeria, i també les de les parades de la Rambla, però si puc triar em quedo amb les flors boscanes, o les dels prats d’altes valls. D’algunes no en sé el nom però en conec la flaire i elles em coneixen. Saben que els meus sentits són a prop de la seva essència. Flors de primavera i d’estiu i a vegades també de tardor o hivern.


De les que no en sé el nom, jo mateix l'invento. I així tinc la flor de l’infantesa, aquella que es mou entre la curiositat, la puresa i l’innocència. La flor de l’adolescència: la curiositat és encara més desenvolupada, i els instints vitals desfloren, i no es perden mai més. Hi ha la flor de la joventut, plena de promeses, i també d’enganys i desenganys. I la flor de la maduresa, aquella que es prepara per donar fruits...


Ha estat un llarg passeig i he trobat 30 flors. 30 moments: des de la il·lusió, a l’apassionament, des del jugar a ser grans a ser-ne de veritat. De l’aprenentatge de la joventut a l’aprenentatge de la maduresa. Hem ensenyat, i hem après.


Ens queden moltes flors per descobrir. Sota la pluja o al bat del sol. Flors blaves, roses, grogues, blanques, liles... i combinades de tots els colors. Que neixen, creixen i que algun dia veurem pansir. Potser trobem flors menudes o flors que volen com papallons. Que regarem amb les llàgrimes fresques de la rosada.
 

He de reconèixer, a aquestes alçades, que encara no sé definir què és la felicitat. Aquestes 30 flors m’han insinuat que si no és el que compartim, s’hi assembla molt.

divendres, 4 de novembre de 2011

Cervelló


Quan era petit i anava a l’escola, en tornar de vacances, els altres nens explicaven que havien estiuejat al “seu” poble. I és que a principis dels 60 del segle XX, la majoria d’habitants de Sants i de Barcelona, tenien les arrels a comarques de Catalunya, o d’Espanya. Els meus pares, tots dos eren nascuts a Sants, i dos dels 4 avis també. I ni el que era de Reus, ni la que venia de l’Ordal, no els quedava casa pairal als seus pobles d’origen. Per això, en principi, jo no tenia el “meu” poble. Però els nens tenen recursos i vaig adoptar Cervelló com a poble, ja que les tietes hi tenien un pis llogat, i ens el deixaven per anar-hi a estiuejar. No era gaire gran però el balcó donava al davant mateix de l’església parroquial, i a la mateixa vorera hi ha una font que sabia quan teníem set, perquè hi anàvem a omplir el càntir. Des de la galeria del darrera vèiem els horts, algunes vinyes, i lluny, el Bosquet i la Roca del Rector, que és roja i contrasta amb el verd dels pins, i que és al peu del ja desaparegut camí antic a Santa Maria. Actualment hi ha la carretera que puja a diferents urbanitzacions.


Cada estiu hi anàvem, igual que les orenetes que niuaven a la galeria.
 Ens banyàvem a la riera, que era d’aigua clara i neta. Els nois del poble en bevien, però la mare ens advertia que era millor que nosaltres no ho féssim que ens podia fer mal de panxa. “Però si a ells no els fa mal!” Protestava jo. “Ells hi estan acostumats...”Actualment la riera és poca cosa més que una claveguera a cel obert.


Ara Cervelló és com un barri de Barcelona, però fa 50 anys era un poble amb el seu ferrer, que calçava els cavalls, el pastor amb el ramat, la cansaladeria on de tant en tant hi vèiem entrar els porcs, dos forns de pa, la tenda de plats i olles, una pastisseria, l’espardenyer, la bodega de vins (que em sembla que era de l’alcalde), el cinema, i el Miquelet, que era discapacitat psíquic i que aleshores la gent el malanomenava “el tonto del poble”. Sempre deia que volia anar a Barcelona “per pujar al tramvia i matar el Francu” “li tallaré el coll” Però era totalment inofensiu i a vegades la gent li donava una moneda, que ell guardava curosament embolicada al mocador. I als afores el cementiri i el camp de futbol amb el seu equip (quina ràbia si guanyava el Vallirana)
A la muntanya menjàvem móres i collíem pedres fogueres. Anàvem a berenar a la Font dels Quatre Rajos o a la de la Reclosa, i d’excursió a l’ermita de Santa Maria i al seu castell encimbellat.


Els meus germans grans i jo jugàvem amb la resta de la canalla del poble. Alguns competien entre ells per veure qui havia anat més vegades a Barcelona: “jo hi he estat tres vegades”, deia el Toniet. “Jo només dugues” deia el Xavier Petit, (li dèiem així per a diferenciar-lo de mi) aixecant dos dits, com aquell que diu quants anys té.


La carretera que anava a Tarragona ja començava a ser transitada per algun turista, generalment francès que anava a les platges del sud. Una vegada un cotxe es va aturar a agafar aigua a la font, i la mainada que hi jugàvem a prop ens hi acostàrem. El conductor, amb un castellà precari i amb accent francès, ens va preguntar a cada un de nosaltres com ens dèiem. Li anàvem dient els nostres noms i ens donava un confitet amb el cor de pegadolça. Aquell bon home devia considerar que el més petit de la colla, que era un nen del poble, no en podia menjar. Però el marrec que es deia Josepet, no es volia perdre el llamí i se li va acostar: “yo me digo Josepo” I va tenir el seu confit.
Diuen que la nostra pàtria és la nostra infantesa. Si és així, Cervelló va ser el meu territori.