diumenge, 5 de febrer del 2012

Camins nevats


Tot Catalunya està sota un fred sever, i gran part de la seva geografia s’ha vist afectada per les nevades. Barcelona, exceptuant algun floc que maldava per quallar, n’ha quedat exempta.


Tinc ganes de trepitjar neu i pujo a Montserrat, amb el Cremallera. Els gruixos del Monestir són poc importants, i començo a pujar per les escales que van a les ermites de Santa Anna i Sant Benet.
 Davant meu algun excursionista ha passat abans que jo i ha deixat petjades. 




Al Pas dels Francesos el gruix comença a ser important i quan arribo al Pla de Santa Anna em desvio per un camí que canvia de vessant i s’enfila cap a l’ermita de Sant Joan. 


Per les petjades que anava seguint m’adono que el caminant que em precedeix ha seguit cap a Sant Benet, i haig d’obrir pas per la neu verge. De tant en tant m’haig d’ajupir per passar per sota de les branques que es vinclen pel pes de la neu. Travesso un petit curs d’aigua que s’ha format, i que ha fet una mica de gorg. És estrany trobar rierols a Montserrat. La capa superficial és glaçada, i pels volts hi ha caramells. Aquesta nit deu haver fet molt de fred!


De tant en tant s’endevinen les petjades de conill i algunes de més grans, de cabres i porcs senglars. Si no fos pel soroll profund i cruixent de les meves trepitjades i d’algun ocellet el silenci és total. M’aturo a escoltar-lo. La neu desdibuixa el camí que de tant en tant s’estreny molt i em fa por de perdre’m. Justament per aquest lloc fa molts anys que no hi he passat, i l’únic cop que hi vaig estar era de baixada... Vaig pel bon camí? 


Ara escolto el soroll de les meves bleixades i el dels batecs del cor. I si tiro enrere i torno altre cop per on he vingut? Pujo una mica més per dins del bosc, sembla que es veu el final, hi ha més claror... Després d’una bona estona d’incertesa arribo al camí que ve de la Gorra Frígia i es dirigeix a l’ermita de Sant Joan. Em trec un pes de sobre. M’estalvio passar la nit aquí, i sense sac de dormir...


 Torno a trobar trepitjades d’alguna persona que va en el mateix sentit cap on a mi m’interessa anar: a l’estació superior del funicular de Sant Joan, que avui és aturat. M’aturo una estona al Pla de les Taràntules. Si n’hi ha, deuen dormir totes sota un pam de neu. Passa un excursionista que va a Collbató, i xerrem una estoneta. El deixo marxar aviat, encara li queda un bon tros, i no li convé que se li faci fosc.


El camí que baixa cap a Sant Miquel és glaçat i rellisca. Haig d’anar per les vores, buscant les herbes, i així que puc deixo el camí principal i baixo per la drecera, que encara que és més pendent, el terra no és tant gelat.
Els experts diuen que no s’ha d’anar sol per la muntanya, i menys amb la climatologia extrema, i tenen tota la raó. Però  a vegades el cor es torna salvatge, com el d’aquell novel·lista nord-americà, i sent la crida del bosc...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada