divendres, 24 de febrer de 2012

Pedra i Força


Observar el Pedraforca dóna força a l’espectador. És la plasmació de que en el dubte hi ha la certesa, la compenetració de la roca amb el cel i el paisatge.










L’adoració a qui va ser un déu per als ancestres del Berguedà. Cos de pedra i ànima de carbó: és una finestra a l’abstracte, la solució  o la resposta a aquelles preguntes que mai no ens hem fet.




Una silueta que fereix el firmament, que interromp una continuïtat, que se situa entre el cel i les entranyes de la terra, com si l’essència del món s’arrelés a cel obert.

 Forca d’un pagès formidable, forca d’un extint diable, per als excursionistes és un repte pujar als seus pollegons i cadascú tria camins diferents per arribar al cim: la canal del Verdet, la via Estasen, l’Enforcadura...

Aquesta muntanya, que d’alguna manera també és un dels símbols més vigorosos de Catalunya, com Montserrat o el Canigó, conté molts altres valors paisatgístics, que varien depenent des d'on és observat i que complementen la visió clàssica i de postal de la muntanya de dues puntes: el Dit de la Riembau, el Gat, el cim del Calderer...





Si antigament a les cases hi havia dos comptadors, el de la llum i el de la força, molts excursionistes i escaladors, que l’anomenen “el Pedra” recarreguen energia en la seva presència. Aconsegueixen la potència per l’atracció sense fils, com el flux d’una foguerada.



Em reconec víctima i devot de la seva atracció, i no puc passar gaire temps sense anar a admirar el seu perfil, i adormir-me somniant el seu contorn. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada