divendres, 10 de febrer de 2012

Un vampir a Collserola


L’Estel m’explica que va pressentir el Vampir de Collserola un dia que es va perdre al fondal de la Font d’en Canet. Va ser justament la setmana passada, quan hi va anar a caminar, amb la il·lusió de trepitjar una mica de neu. Se li va fer tard i fatalment començà a fosquejar. Eren més de les 6 de la tarda i a principis de febrer, això vol dir que no resta ni mitja hora de claror.
  El vampir seguia el seu rastre a una certa distància, aprofitant les ombres de l’obaga. Sentia de lluny el seu respirar afamat i en girar-se veié brillar en les ombres el seu mirar sanguinolent i els creixents ullals àvids per clavar-se en alguna jugular. L’Estel veia la seva fi, i corria esfereïdament muntanya amunt, per un corriol. Li havien parlat de l’existència d’aquell vampir, però mai no havia donat crèdit a aquelles històries. Pensava que eren llegendes urbanes. I no duia al damunt cap tipus de creu ni medalla que pogués servir per allunyar aquell ésser no mort. Mirà al cel buscant ajuda: entre els núvols s’obrí una escletxa i aparegué el sol, roig com la sang. 

  En el seu darrer alè abans de pondre’s, el sol es mostrà per primer cop, després d’un dia ennuvolat i de nevades. Es girà i no veié el ser maligne enlloc.
Aquells instants d’alleujament l’Estel els aprofità per allunyar-se de la fondalada en direcció al Tibidabo. I per fi trobà un camí més ample que va reconèixer. L’havia fet altres vegades: menava a la Budellera. Amb la llum del sol a l’esquena, que entre les branques nevades només il·luminava com una espelma, arribà al desaigua de la Font. Allà on, en bronze i ferro, hi ha un Tàpies. 
I en el quadre, com en la majoria dels tàpies, una creu. No diuen que els vampirs les temen? Potser sí perquè l’Estel va sentir sobtadament un alleujament, i notà com aquell que no és humà encara que en tingui la forma, s’allunyava cap al fons de la vall.
  M’ho explica en un cafè de Vallvidrera, encara tremolant i gairebé vessant el líquid de la tassa. Em demana que li faci cinc cèntims de l’obra del Tàpies. Aquell dia l’Estel no s’imaginava  que al mestre només li quedaven 4 dies de vida. Li dic que no hi entenc prou de pintura per fer una crítica del desaparegut artista. És cert que quan treballava a gràfiques, vaig reproduir centenars de quadres, i concretament del Tàpies, més d’una cinquantena. Fins i tot als anys 70 del segle passat, va venir una vegada a cal Llovet, i el vaig veure de prop, examinant proves d’impremta per a un dels seus llibres de l’editorial de la Polígrafa. 
  L’Antoni Tàpies, exceptuant alguns quadres de la seva primera època, no utilitzava el color verd. En el quadre-escultura que hi ha a Collserola, el verd l’hi posa el paisatge del voltant, que fins i tot envaeix l’obra en forma de verdet. I els tons de vermell sang seca que utilitzava sovint, hi són de forma natural en el rovell del ferro. Probablement el mestre ja ho havia previst.
 Haig de reconèixer que al principi em passava com a molts: com que no l’entenia no m’agradava. Van haver de passar anys per que em comencés a captivar.
  Només sé dir-li:
Tot el que és misteriós, a la vegada conté un atractiu que ens empeny a voler descobrir-ne el secret. En molts dels seus quadres hi ha una pregunta que resta sense resposta. Així de senzill: no es pot explicar allò que és inexplicable. 
Hi trobes la referència al seu (al nostre) país.
A la seva (la nostra) llengua. Al sofriment i a la lluita de tota la humanitat sencera.
Quan el cel és més fosc és quan millor es veuen les estrelles. A la Tenebra s'hi  veu un estel i descobreixes que quan més estimes una persona és en la seva absència. Les persones marxen, les seves obres es queden.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada