dijous, 8 de març de 2012

Nevada a Barcelona 2010


Fa dos anys justos d’una tarda de neu a Barcelona. Es van acumular uns gruixos més aviat minsos, però suficients per a cobrir de romàntica bellesa alguns paratges de la ciutat, i per a que la canalla s’il·lusionés fent ninots i batalles de boles de neu. De passada també va col·lapsar part d’una ciutat que no està acostumada a rebre aquesta blanca visitant.
Els murs laterals del Palau Nacional semblaven més els del Kremlin de Moscou que els del MNAC de Barcelona, i l’estany allargassat que apunta l’Estadi Lluís Companys, tant emblanquinat recorda el del Taj Mahal.
Quan vaig arribar a dalt de Montjuïc, a primera hora de la tarda no hi havia gairebé ningú, i a l’esplanada olímpica es trepitjava neu verge. Més tard van arribar una colla de nois i noies que devien sortir de l'institut. Gaudien de la neu com si fossin a la Molina.
És el dia de la dona treballadora: la neu és femenina, com les formes arrodonides que resten després de la nevada.

Sóc dels que, (encara que només tenia 7 anys), vaig viure l'històrica nevada de Barcelona de l'any 1962. Aquest proper Nadal farà 50 anys. Aquell devia ser el meu bateig blanc, i espero que torni a fer-ne una com aquella. Mentrestant, ens hem de conformar amb petites enfarinades com la de fa dos anys. Em creixerà la barba de tan esperar... i serà blanca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada