Una estona a Badalona

Fa anys vaig treballar un temps a Badalona. Només van ser dos mesos a cavall entre les darreries d’un hivern, fred com sempre i l’entrada d’una primavera, esclatant d’esperances, també com sempre. Més endavant hi vaig tornar un altre mes, el de juny, on vaig viure l’entrada de l’estiu prop de la seva platja. Em sembla que en aquella època la ciutat era més amable que actualment. O potser és que jo me la mirava amb un cor més esperançat que el d’ara?

Per arribar a Badalona ho feia amb tren. Després hi ha un bus que puja on jo treballava, que era més amunt del pont de l’autopista, ja gairebé a la muntanya, però només el vaig agafar el primer dia. Em llevava expressament mitja hora abans per fer la pujada a peu, i cada dia ho feia per diferents carrers. 

Exceptuant el carrer del Mar i els dels voltants del Mercat, que ja eren concorreguts, a l’hora que jo hi pujava, no hi havia gairebé ningú i el silenci era total. Si de cas només se sentia algun ocellet matiner i les meves passes. Els primers dies encara era fosc, i a mesura que anaven passant les setmanes es feia de dia abans, i vaig acabar entrant a treballar amb el sol enlluernant la meva falta de mandra.

 Encara que Badalona és a la comarca del Barcelonès, a la seva part antiga s’hi respira l’aire veí del Maresme.

Algun migdia, esprement el temps de dinar aprofitava per conèixer racons que no em venien de pas quan anava o tornava de treballar. Fins i tot vaig entrar un parell de cops a l’antic cementiri. I a la ratlla de l’estiu aprofitava per banyar-me al mar.

 Un dels carrers que més em sobtà fou el de la Costa, ja que el terra era arrodonit i fet amb maons. Vaig preguntar a un dels pocs veïns a què es devia aquella característica. Es veu que molt antigament pujaven les barques a Dalt Vila, i ho feien per aquest carrer.

Com el colom missatger  que sempre retorna al lloc on va néixer, de tant en tant m’agrada passar una estona a Badalona. Els romans la feren eterna. D’altres voldrien canviar-la. Si pretenen empitjorar-la no ho aconseguiran. No hi ha mal que quatre anys duri... Diuen.