dissabte, 28 de juliol de 2012

Una goja de les Estunes

En Felip m’explica que la darrera nit de Sant Joan n’hi passà una d’extraordinària. Venia del Canigó on havia acompanyat uns amics que baixaven la flama per encendre la foguera al poble. Ell és un home inquiet i sempre decidit a conèixer els secrets que s’amaguen a la nostra geografia. Potser per això digué als seus acompanyants que seguissin cap a la seva comarca, que ell feia aturada a Banyoles, on també hi tenia amics. S’afegí a una de les revetlles que es feien a Porqueres.
Ai el moscatell! A vegades el beure fa fer accions a les persones que no farien en estat normal. En Felip assegura que efectivament va beure, però que el que va veure i viure, no és influència de l’alcohol, sinó que va passar de veritat. Més aviat va ser l’esperit del foc que el del vi, el que el va predisposar.
El fet és que passada la mitjanit s’allunyà de la colla i acalorat com anava decidí banyar-se a l’estany. Quan era dins de l’aigua, s’adonà que una nimfa de llargues cabelleres li estava prenent la roba que havia deixat apilada a una soca de la riba. No era el moscatell: aquella noia, amb ales de libèl·lula li feia senyals per a que el seguís.

Ell havia sentit a parlar de les goges i de les dones d’aigua, i ara podia comprovar que tot allò era cert. Impossible de negar-se a seguir-la. La bellesa i l’encant d’aquella dona d’aigua l’havien engojat.
Ella el conduí al Bosc de les Esquerdes de Travertí.
-         “Aquí tinc el palau”,-  li digué -  “i pocs mortals l’han visitat”.
-         “Em dic Felip”, - digué amb un fil de veu. - I tu com te dius?”
Ella, tota candidesa va respondre: -  no m’és aconsellable revelar el meu nom, i a tu et diré Flip.
Ell anava assedegat d’amor, no podia creure el que li estava passant. La mirava mentre la seguia i endevinava que les ales eren transparents, igual que la roba amb que estaven teixits els seus vestits. 
Tot d’una ella entrà a una escletxa de la roca i es perdé a la fosca. A les palpentes intentà seguir-la, però era impossible. La llum de la lluna havia quedat anul·lada per les alzines centenàries i els roures altíssims. De sobte veié que de lluny li feien senyals amb un llum, i s’hi atansà. Ella havia apilat la seva roba al fons de l’avenc.
- Ara te la torno - digué. I s’acostà a ell removent ràpidament les ales i deixant anar unes polvorines daurades sobre d’ell.
El que passà després en Flip no m’ho volgué descobrir mai. - “Forma part del misteri” - afirma sempre que li demano. – “Ni jo no m’ho creia. Em vaig despertar, ja de matinada, un altre cop a la riba de l’Estany de Banyoles, dormint nu, amb la meva roba per coixí. Jo mateix em volia convèncer que tot havia estat un somni.”
En arribar a casa dels seus amics s’ajaçà. Estava rendit i dormí gairebé tota la resta del dia. A la coixinera havien quedat restes de polvorines daurades. Es mirà al mirall i comprovà que en duia d’enganxades a la barba i als cabells. Era el record de l’espurna de l’amor.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada