dimecres, 1 d’agost de 2012

Cim del Pedraforca


Sempre és un bon moment per contemplar el Pedraforca. Des de lluny, o des del cim. Entonant una cançó o en silenci.
El Pedraforca és un cim que a vegades gaudeix d’un clima singular. De variacions brusques de temperatura i de nuvolades. Pujant per la Canal del Verdet tan aviat es distingeix amb un fons de blau com cobert de boires, o envoltat de mars de núvols.
Mentre el pugem em faig moltes preguntes i obtinc poques respostes. És un cim de poques paraules i moltes pedres. Cal anar amb molt de compte en pujar, de no deixar caure alguna pedra que pugui fer mal als que també pugen i són més avall. Aquesta és una circumstància que passa sovint a la vida. En el nostre camí, sense adonar-nos-en  a vegades podem expressar paraules o actituds que poden ferir els del nostre voltant. Ens amoïnem una mica massa de la nostra ascensió deixant de banda els altres vianants que també volen fer cim.
Des de dalt del Pollegó Superior altres escaladors o excursionistes que descansen de l’esforç que han fet per arribar-hi, es fan fotografies amb banderes, i aquest juriol majoritàriament són estelades. Hi ha un anhel de llibertat latent, que també s’expressa en els fulls de paper del llibre de registre del cim.
Uns corbs sobrevolen el Pedraforca i de tant en tant s’apropen als excursionistes que esmorzen. Sempre hi ha un bocí de galeta o alguna molla de pa per a ells. Em ve al cap aquella cançó de l’enyorat Ovidi: “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”...Tant a nivell social com nacional. És un desig compartit. I també una certesa dolorosament comprovada darrerament. Dissortadament hi ha gent que només viu per robar-nos el pa dels drets socials i fins i tot ens neguen les molles de les llibertats nacionals.
Si en pujar havíem d’anar en compte de no deixar caure pedres, a la tartera de l’Enforcadura, això és impossible. Baixar per aquesta tartera a l’estiu és com fer un eslàlom sobre pedres i sense esquís, arrossegant onades de pedretes muntanya avall. En pujar contemplàvem Gósol i ara distingim Saldes.
  El cel es torna a tapar i destapar altre cop.
En arribar al refugi Lluís Estasen el dia s’ha aclarit gairebé del tot. Mentre marxem cap a casa, miro aquest símbol del país des de lluny i vaig pensant en el que diuen alguns: que l’esforç sempre té recompensa. Penso que qui diu això gairebé sempre té raó.
Només gairebé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada