dilluns, 10 de setembre de 2012

Camins de somni (la vigília)


Camins de somni,
Camins de canvi.
Diuen els que hi entenen que el triomf a vegades és més al camí que no pas a l’arribada. Més en el somni que en el despertar. L’escalador gaudeix igual a la paret de roca o de glaç que quan arriba al cim.
Tots els humans portem congènitament, el desig de llibertat, i els catalans no en som l’excepció.
Demà els catalans tenim l’opció d’encaminar-nos, un pas més, cap a la llibertat. I no és un pas petit!
A l’estiu,  la major part de pobles de Catalunya, degut a les festes majors engalanen els seus carrers amb banderes catalanes, i enguany moltes d’elles són estelades. Els pics dels Pirineus i d’altres serres del país ja acostumen a ser coronats amb banderes que s’entortolliguen a la creu del cim, i no és cap novetat que siguin estelades. Però enguany n’hi ha més.
Dels balcons i finestres de Barcelona i de tot Catalunya ja fa dies que la gent hi penja les banderes, i mai se n’havia vist tantes amb tanta antelació com ara.
Es preveu que la manifestació de demà, 11 de setembre sigui de les que fan història, com la del 1977. Els que hi érem recordem que bàsicament el que es demanava era l’Estatut d’Autonomia. Després de 35 anys d’incomprensió i de constants atacs al país, ja sabem que el clam de demà serà per demanar (per exigir!) l’Estat propi a Europa, sense dependre d’intermediaris tan tramposos com són els governs espanyols. No és cap novetat. Fa moltes dècades que molts catalans estan desenganyats d’Espanya i se’n volen separar. Alguns em sembla que són independentistes, des del naixement, i jo mateix sóc un d’aquests. 
I si als carrers de Catalunya, a l'exterior de les cases s'hi veuen banderes, és d'imaginar que també n'hi ha a l'interior. A l'interior dels pisos i les cases, i naturalment a l'interior dels anhels de la gent. És difícil d’explicar, possiblement és una reacció per compensar l’odi que exercia el franquisme cap a tot el que era català: la llengua, la dansa, les tradicions, la història, etc. En teoria el franquisme fa anys que ha acabat, però desgraciadament en l’ànima de molts espanyols encara s’hi coven sentiments contraris a la fraternitat i la comprensió que ha d’haver-hi entre pobles. I els atacs a la llengua, lluny d’apaivagar-se són cada vegada més exagerats, i a vegades la intolerància cap al català, esdevé, a més de severa i injusta, ridícul.
Molts independentistes ho són per motius econòmics. Potser també n’és un motiu important. Particularment les matemàtiques mai van ser el meu fort. Només sé que dos i dos fan quatre, i que dos menys dos fan zero.
Probablement hi ha qui pensa que hi ha camins intermedis entre Espanya i Catalunya, abans de la ruptura definitiva. Això ho decidirà el poble, i em sembla que la riuada de gent que es preveu que demà inundarà els carrers de Barcelona, ja ha triat el camí.
Hi ha una nit estelada, hi ha una utopia. I es farà realitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada