dilluns, 29 d’octubre de 2012

Serra de Costuix. Roca Ricarda


Bordes de Costuix
Al Pallars Sobirà, la serra que separa (o uneix) el poble més septentrional de la Vall Ferrera amb els més enlairats de la Vall de Cardós, és la de Costuix.
Coll de Tudela (Estiu)
Coll de Tudela (Primavera)
I la ruta clàssica (ja l’utilitzaven els romans) per anar des d’Àreu, a la Vall Ferrera, fins a Boldís i Tavascan a la de Cardós, és la que travessa el Coll de Tudela a 2247 metres. Són alçades prou accessibles, però al mateix temps poc freqüentades.
  Pla de Tudela
De Tudela cap al sud arranca la serra de Costuix, i el seu pic més alt fa 2344 metres. Poc abans d’arribar al cim, i a la mateixa carena, n’hi ha un una mica més baix (2326 m.) on hi ha una roca singular. Duc un parell de mapes i a cap d’ells no diu com s’anomena aquesta roca. Al planell de l’Alpina, que és la meva editorial de muntanya predilecta de tota la vida, hi posen un punt i l’alçada, però sense nom. Més tard, per un excursionista que sovinteja des de fa anys aquests paratges, m’assabento que la van batejar com a Roca Ricarda. 
  M’hi aturo i m’assec a un pedrís natural a contemplar el paisatge. Un ramat de cabres que hem vist fa unes hores travessant el coll de Tudela s’encamina cap al Pla de Nèqua, i de tant en tant s’aturen a pasturar l’herba d’aquestes altures, fent brandar els esquells.
 Ran dels fondals dels vessants de la serra els avets han bastit uns boscos frondosos que emmantellen els faldars de Costuix. A ponent es distingeixen els Encantats i el Montarto d’Aran i més a la llunyania, entre les calitges bromoses de la tarda, s’entreveu la gelera de la Maleïda. 
 
  Mirant al nord, la Pica d’Estats envoltada d’altres grans alçades com el Sotllo i el Montcalm, i una mica més al migdia, el Monteixo que com un gegant protegeix el seu Àreu. M’estaria més estona assegut a prop de la Roca Ricarda, però es fa tard, i he d’atrapar la resta de la colla que es dirigeix al Pla de Nèqua, que també es veu des d’aquí dalt, i encara és lluny. El Pla de Nèqua (o de Nègua) és admirable. La gent del país assegura que aquí a dalt, en temps antics hi pujaven les bruixes d’aquests pagos a fer-hi els seus aquelarres.
  Segueixo la carena en direcció al Pic de Costuix. Tinc la sensació de ser observat. Em giro i m’adono que una cara de pedra em vigila. Es tracta d’un fenomen natural, i potser cal posar-hi una mica d’imaginació per endevinar-hi una faç. Els vents i els capricis geològics han esculpit un rostre que m’esguarda impassible.
  Mentre davallo per escales crepusculars, vaig pensant que un dia hi tornaré, i si pot ser de matí per tenir més estona. Potser aquell dia la naturalesa em regalarà un somriure, més amable que la ganya pètria que em dedica avui. 
 Pic i Roca de la Ricarda
Pla de Nèqua
Monteixo a la primavera
Capvespre d'estiu al Monteixo

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada