Ànimes Càndides

   Dijous passat vam escoltar la seva música, per primera vegada en directe. Encara que Ànimes Càndides és una banda nova, els seus components són vells coneguts pel públic dels Països Catalans i també de més enllà. 

   Ànimes Càndides té la mateixa matriu que la Companyia Elèctrica Dharma, i tot i que el resultat és diferent, els que els coneixem des de sempre hi troben semblances. Hi ha moments en el concert d’Ànimes Càndides que es podrien anomenar perfectament Ànimes Elèctriques. 

Escoltant amb quina energia interpreten els seus temes potser algú no entendria perquè s’anomenen Ànimes Càndides; a no ser que els apliquem el significat de l’adjectiu càndid com a exempt de malícia, més que no pas el d’una innocència estèril. Aleshores serien ànimes de càntir, i no és precisament el que són.

En un moment del concert, el Josep en el seu llenguatge poètic habitual s’adreça al públic: “benvinguts a l’esperança del vençuts”. Vençuts i desharmats afegiria jo. Tots sabem que un poble vençut no és un poble derrotat, i que l’esperança és l’arma dels desposseïts.

El treball actual de la banda, és el redescobriment del jazz d’arrel mediterrània, i en les improvisacions musicals hi descobrim sons propers al so de la sensibilitat que reivindiquen. Però aquesta música també ens transporta més enllà de l’Atlàntic, a l’Amèrica del Nord, on va sorgir el jazz i el blues, importat a la vegada de l’Àfrica. El món és molt gran i una immensa part del seu llegat sonor es pot reunir en menys de dues hores a un local de Barcelona. Aleshores ens adonem que el món és a la porta de casa. Viatgem a la Índia, de la mà dels Beatles i més concretament de l’època més oriental de George Harrison.  Febre de Memphis, lirisme mediterrani, tradició i també passió de terra endins i espiritualitat hindú. Repics enfervorits de timbals conduits per papallones de ferro.

Hi ha un esment, i no pas per atzar, per als dons de la triple condició de repressió de la dona marçaliana: com a dona, de classe baixa i de nació oprimida. I aquí la candidesa dels músics també va més enllà i ret homenatge a la lluita que la dona tuareg fa en defensa dels seus drets, en contra de les obligacions i prohibicions absurdes i inhumanes que els imposen. 

El saxo del Joan per una estona esdevé crit agut de les dones tuareg. Si diuen que la paraula tuareg vol dir “oblidats de Déu”, ja no dic res de la dona, que és oblidada de Dèu i de la justícia humana. Però en aquest cas no pas oblidada  pels càndids que dijous passat ens aplegàrem al voltant d’un saxo soprano, una trompeta, uns teclats, una bateria, una guitarra i un baix elèctrics. O el que seria el mateix: Joan, Lluís, Maria, Josep, Pep i Carles. Música rebel contra la injustícia social i contra el maltractament. L’arrel del jazz és la lluita per la igualtat, i la del blues, encara que pels seus orígens podrien estar en el lament i la tristesa, també ha esdevingut en molts casos música de combat. Sempre, o així hauria de ser, al costat de les capes de la societat que té més patiment. 

També podem escoltar alguna nota que ens recordi l’origen milesdavisià de Dharma, com un compàs més proper al rock and roll. 

Tampoc no hi falta  música del folklore autòcton, amb un fi de festa patumaire, de la capçalera del Llobregat. 

Els acords del “Bon cop de falç defensors de la terra” no van passar desapercebuts pel públic, en vigílies d’unes eleccions catalanes que poden ser llavor de llibertat.

Quan els músics ja saludaven després del darrer bis, una part de públic, tímidament va cridar allò del “Força 

Dharma”. Potser se’n van adonar que en definitiva l’arrel d’aquest jazz-blues, és l’arrel laietana, un so característic del que els Dharma dels anys setanta del segle passat, en van ser uns dels seus principals fundadors i protagonistes. 

La música dels Ànimes Càndides pot esdevenir el mitjà a través del qual retrobem la nostra infantesa. I si la infantesa és la pàtria dels humans, amb ella trobarem la nostra essència, que és l’esperit de tota la humanitat.