Llums de tardor (a Falgars II)

El matí ens espera. Sembla una flamarada perquè té el color del foc. La claror de les fulles, és com la lluïssor de l’or líquid dins del bosc de Falgars. És la llum de tardor. La saviesa popular ens diu que no és or tot el que lluu. Me’n guardaria prou de contradir-ho, però si em fessin triar, escolliria abans l’esplendor d’una matinada que la brillantor de l’or. 

A la tardor, la llum té més valor que un lingot al banc. Quan s’alça la llum esperada es desperten els colors del bosc. La llum ens enlluerna els sentits, ens explica l’hora que vivim i ens parla de nosaltres mateixos, en el llenguatge dels colors... I cada any ens ho torna a dir. Som repetidors de curs, que ens van quedar matèries pel setembre, i que al novembre encara tenim pendents. És la ventura dels ulls quan abracem el paisatge. Sense llum no hi hauria ombres i no endevinaríem les ondulacions de les muntanyes.

La tardor ens fa rics per unes hores, quan entra inclinada i il·lumina la pell del bosc. Seria absurd que tanta riquesa llampant ens semblés poc. Igual que els records, que si són bons són com la  paga d’una felicitat passada, de la mateixa manera que el present és la penyora del futur, i quan millor és la paga i senyal més gran serà el rèdit.

A mesura que s’alça la llum del dia una força de colors impregna els arbres dels boscos i el seu terra. Si poguéssim guardar aquesta claror per quan s’escurcin encara més les tardes! Aquestes llums sadollarien les nostres mancances.

Ens atreuen els seus tons sensuals i participem de la immensitat i la plenitud dels seus silencis. No hi ha millor paga per a l’habitant d’aquesta tardor que les fulles torrades, que com monedes, cauen del cel. Quanta abundància... Tota aquesta riquesa és deutora de l’esclat de la passada primavera d’estiu. Per això no van gens desencaminats els que anomenen la tardor com a primavera d’hivern. Però alguns arbres ja són despullats i mostren els seus branquillons pelats i exposats al fred.

Ens endinsem als misteris de la naturalesa i no els resolem. Hi ha camins que desapareixen si ningú no els trepitja. L’absència de caminants acaba amb els corriols i qui s’hi embranqui s’acabarà perdent per les fondalades. Closos en el nostre petit univers, quan arriba el capvespre ens aboquem als immesurables, observant, firmament enllà, la llum que lentament fina, i la contemplem inflamats, amb una mena de veneració estranya. Érem captius de la llum i ara ho som de la foscor en una nit sense lluna, i enyorem la tardor abans de que s’acabi.

Entrem a les estances de l’hostatgeria per albergar-nos una estona dels infinits de l’univers. Torna la consciència humana. Ens belluguem per les estances intentant trobar en les coses menudes la solució a  les immenses. Alguna persona, segurament enamorada, ha dibuixat un cor i dues inicials en el vidre entelat d’una finestra.  El baf de la vida interior l’acabarà diluint entre regalims.

Al menjador un plat de sopa ens espera. Les sensacions esdevenen converses, a vegades riallades. Passa l’estona. Si fugíem de les hores, els minuts ens han atrapat.

És hora d’anar a dormir, ens aixequem de taula i diem: bora nit!