dilluns, 3 de desembre de 2012

Les petites gestes (al Garraf)


Fa alguns anys, a la serra del Garraf, dalt del seu cim més alt, el de la Morella, de “només” 594 metres, al llibre de registre, algú hi havia escrit: “Les petites gestes són les que ens omplen la vida”. No sé si a l’anònima persona filòsofa se li havia ocorregut a ella mateixa o l’havia copiat d’algun altre, però jo sí que la vaig anotar al meu pensament, i quan retornem al Garraf sempre la recordo. 
No és difícil pujar la Morella, ni cap dels altres pujols de la serra, sempre i quan no s’abandonin els camins traçats. Com que jo sóc una mica desobedient, a vegades em surto de la ruta indicada i sovint ho pago amb esgarrinxades de les punxes i herbes altes que impedeixen caminar en llibertat. 
Al Garraf et pot sorprendre una construcció que sembla que sigui d'un conte del Tintín. En aquests paratges em passa el que passa amb la majoria de les coses i dels llocs. Quan comences a conèixer-lo t’adones del molt que no saps. Al final serà veritat allò que va dir el filòsof de la Grècia clàssica: “només sé que no sé res”. Quan més viatgem per Catalunya, més descobrim que ens falta moltíssim per conèixer. I ja no diguem a nivell europeu! Per poc que coneguis, el que realment coneixes és el teu propi desconeixement. I això es podria aplicar a totes les relacions: les humanes, les culturals, les històriques, les laborals... 
Hi ha un petit turó que s’anomena el puig de la Farigola. Un nom molt apropiat, ja que al Garraf les plantes remeieres i aromàtiques són abundants, com la pròpia farigola, el romaní, i el bruc florit, que no sé perquè algú, de petita en deia cantiflor.
També s’hi troben petites alzines i cirerers d’arboç que a la tardor ofereixen fruita al qui no li importi omplir-se la boca de pinyolets. I naturalment la palmera símbol del Garraf: el margalló. Són llocs solitaris. Tot el contrari de la Plana Novella, que d’ençà que s’hi ha instal·lat el monestir budista, els dissabtes i diumenges acostuma a haver-hi bastants visitants. Alguns fan  voltes al voltant de l’estupa mentre fan girar els molinets de les pregàries. Hi ha qui ho fa amb fe. 
Ens afegim al ritus. Tornaríem al filòsof. Què en sé de la fe religiosa d’altres cultures si ni tan sols en tinc de la fe autòctona? Però a vegades la nostra insignificança ens fa tenir actituds irracionals. I demanem... i tant que demanem! A vegades demanem impossibles. Probabilitats que la ciència ha negat per endavant.
  De més joves quan veníem a fer excursions per aquests paratges, en dèiem “el desert de Garraf”, i actualment em sembla mentida haver descrit aquestes muntanyes amb aquest nom. Hi ha boscos amb ocells, basses amb granotes, parets amb escaladors i avencs amb espeleòlegs. Per fer rutes n’hi ha de molt llargues que enllacen alguns llogarets pràcticament deshabitats com Campdàsens, o abandonats del tot com el poble de Jafre. 
En un revolt enlairat, prop de la masia  de Can Grau hi ha un petit oratori dedicat a la mare de Déu. No sé quina deu ser l’original, perquè en el petit espai de l’oratori, rere una reixa practicable hi conviuen unes quantes imatges: la de Montserrat, la del Pilar i algunes vingudes de més lluny encara. Algun incrèdul es preguntaria: quantes mares va tenir el nen Jesús? Però la gent aquí també hi deixa pregàries, en forma de paperets plegats a sota les imatges, igual com els que preguen fent girar els molinets de l’estupa budista a pocs quilòmetres d’aquí. Desplego algun paper i amb molt de compte el torno a deixar al seu lloc. Són peticions senzilles, i la majoria demanen salut per algun familiar. Tant de bo es compleixin. Estic temptat de fer-ne una mentalment. Qui no té algun familiar malalt, o necessitat de salut, o d’amor...?
Seguint en direcció a Olesa de Bonesvalls es passa pel costat mateix de l’avenc més profund del Garraf: el de l’Esquerrà. L’entrada a l’avenc ens mostra un buit més fosc que el nostre futur i s’endevina una profunditat que fa esfereir. En altres llocs la creença popular diu que aquests forats són l’entrada a l’infern. Aquí és al contrari, i per als espeleòlegs és l’entrada a un paradís de descoberta de la quietud, del silenci i del misteri. No hi he baixat mai, però pel meu germà Ricard, que de jove era del GEOS, (Grup d’Espeleologia de l’Orfeó de Sants) sé que té racons espectaculars. Pel que m’explica, per veure les galeries més interessants no cal baixar al fons.
 Els visitants de l’Esquerrà, mentre es depengen amb cordes, fan una mica de pèndol o de balanceig i accedeixen a altres galeries subterrànies, sales que anomenen ells, llocs que molts mortals no coneixem, amb la riquesa habitual de les profunditats: estalactites i estalagmites. 
Si a fora fa fred, a dins no en fa. Hi ha molts altres avencs al Garraf, alguns d’ells amb una entrada tan estreta que les persones molt grosses tindrien molta feina per entrar-hi.
  Al barri de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls hi ha un campanar on hi ha penjada una estelada. Tal com en alguna comarca es coneix un any concret com “el de les inundacions” o el de “la gran nevada”, per posar dos exemples, a nivell del Principat de Catalunya, em sembla que enguany, temps a venir es podrà anomenar “l’any de les estelades”, ja que a per tot n’hi ha. Potser el futur del país no és tan negre...
En aquesta època a la platja de Garraf no acostuma a haver-hi la gentada de l’estiu que hi ve a prendre els banys des de fa molt temps, tal com ens indiquen les típiques casetes que hi ha. Avui no ens submergim a l’aigua. Mirem l’infinit i seguim immersos en els nostres pensaments i les nostres esperances. Per tènue que sigui, hi ha una llum que il·lumina. I que s’apaga.

1 comentari:

  1. Quina raó que tens Fita: "Les petites gestes són les que ens omplen la vida". Et felicito, tens un blog molt maco, dóna gust llegir-te, els teus comentaris encomanen tranquil·litat i gust pels detalls, per les petites gestes...

    ResponElimina