divendres, 24 de febrer de 2012

Pedra i Força


Observar el Pedraforca dóna força a l’espectador. És la plasmació de que en el dubte hi ha la certesa, la compenetració de la roca amb el cel i el paisatge.










L’adoració a qui va ser un déu per als ancestres del Berguedà. Cos de pedra i ànima de carbó: és una finestra a l’abstracte, la solució  o la resposta a aquelles preguntes que mai no ens hem fet.




Una silueta que fereix el firmament, que interromp una continuïtat, que se situa entre el cel i les entranyes de la terra, com si l’essència del món s’arrelés a cel obert.

 Forca d’un pagès formidable, forca d’un extint diable, per als excursionistes és un repte pujar als seus pollegons i cadascú tria camins diferents per arribar al cim: la canal del Verdet, la via Estasen, l’Enforcadura...

Aquesta muntanya, que d’alguna manera també és un dels símbols més vigorosos de Catalunya, com Montserrat o el Canigó, conté molts altres valors paisatgístics, que varien depenent des d'on és observat i que complementen la visió clàssica i de postal de la muntanya de dues puntes: el Dit de la Riembau, el Gat, el cim del Calderer...





Si antigament a les cases hi havia dos comptadors, el de la llum i el de la força, molts excursionistes i escaladors, que l’anomenen “el Pedra” recarreguen energia en la seva presència. Aconsegueixen la potència per l’atracció sense fils, com el flux d’una foguerada.



Em reconec víctima i devot de la seva atracció, i no puc passar gaire temps sense anar a admirar el seu perfil, i adormir-me somniant el seu contorn. 


diumenge, 19 de febrer de 2012

Cal Llovet


Llovet va ser una de les més importants empreses de fotomecànica de Catalunya, potser la principal. El taller Fotogravats Llovet va ser fundat a Barcelona l’any 1929 per Josep Maria Llovet. 
Amb els anys esdevingué Reprocolor Llovet però a l’ofici, es coneixia simplement com a  Cal Llovet. Vaig entrar-hi a treballar amb 15 anys, a la secció de fotografia d’offset, l’any 1970,  i hi vaig estar fins el seu tancament, el 1996. El temps d’aprenentatge el vaig passar fent positius per contacte amb un aparell anomenat Gevarex i una trama magenta, màscares de color amb el Logatimer, i negatius a mida en una ampliadora Klimsch industrial. Als anys 70 ja existien màquines de revelar, però alguns tipus de pel·lícules calia revelar-les  a mà ja que eren especials, i em passava hores a les fosques, removent la cubeta. El material orthocromàtic tolerava la llum vermella, però els negatius i les màscares de color es feien en pel·lícula pancromàtica i s’havia de fer en la foscor absoluta.  I amb el revelador revelava la meva rebel·lia. Fixava les il·lusions pròpies del final de l’adolescència i del començament de la joventut amb fixador. I esbaldia amb aigua les revoltes perdudes.

Les dues primeres escàners Hell-Klishograph de l’Estat, que eren de fabricació alemanya, van ser comprades per uns empresaris barcelonins a una Fira de Mostres d'alemanya cap a l'any 1963. L'any següent en Llovet s'interessà per elles, les comprà i les portà al seu taller.
Amb elles vingué l'Antoni, un operari del barri de la Ribera, concretament del carrer Tantarantana, que va ser el primer escanista de Barcelona (i de tot l’Estat) i que fou qui formà la majoria dels nous escanistes, entre ells a mi mateix. 
A partir de l’any 1976 vaig entrar a la secció d’escàners, en una Hell cilíndrica. Actualment, que gairebé totes les imatges són digitalitzades, es fa estrany pensar que hi hagués una secció amb unes persones especialitzades, que es passaven la jornada escanejant. Aleshores no existien les escàners planes i les cilíndriques tenien un preu prohibitiu per als petits tallers. Quan vaig començar a escanejar érem 6 escanistes i vem arribar a  ser-ne 15. Les escàners d’aquella època no digitalitzaven. Exploraven les imatges, les convertien en impulsos elèctrics i simultàniament a l’exploració una làmpada anava imprimint la pel·lícula rere una trama grisa. Més endavant aquest llum era de làser i tramava directament sense necessitat de cap tipus de trama. 

El fill del fundador es deia Paco i va fer créixer el taller. Com que fèiem llibres d’art, li agradava retratar-se amb els pintors del moment, i després utilitzava les fotos per fer propaganda del taller. “Els grans pintors confien en Reprocolor Llovet” deia un dels seus eslògans predilectes. En Grau Garriga, pintor especialitzat en tapissos també venia sovint pel taller a mirar les proves dels seus llibres i catàlegs. 
La secció més gran del taller era la del retoc de color. Em sembla que eren unes 30 persones retocant. Exceptuant 2 dones la resta eren homes. Veritables artesans del domini del color. Ells són els que amb el pinzell feien les reserves adients sobre els fotolits que havíem imprès els escanistes, i després, si calia rebaixaven el to amb ferricianur. I omplien zones que volien que fossin plenes de color amb una mena de tinta marró o negra, que anomenàvem opac, i també amb tinta xina que pintaven amb pinzell. Jo duia sempre un “rotring” a la butxaca i a vegades també l’havia utilitzat per retocar alguna cosa abans de lliurar la feina. O la punta d’un bisturí per dissimular alguna pols que impertinentment s’hagués colat entre la diapositiva i el cilindre de l’escàner.
A finals de la dècada dels 70 Llovet va absorbir la secció de fotomecànica de l’Editorial Salvat. Això li proporcionà molta feina. Els operaris que venien de Salvat, estaven més organitzats a nivell sindical que els que ja érem a la casa. A més coincidí en l’època de lluites del final del franquisme i començament de la democràcia. Es va fer una vaga a nivell de tot el sector de Gràfiques que fou un èxit. Gairebé es van aturar totes les indústries gràfiques de Catalunya 3 dies seguits, sobretot de Barcelona i els seus voltants. El resultat va ser un augment de sou sense precedents. Era una època que es treballava molt per a l’estranger. Fèiem llibres i pòsters per a la resta de l’estat, i també per al Regne Unit, França, i els Estats Units, que es veu que pagaven molt bé. I molta publicitat, catàlegs de moda, revistes en color... L’empresari es guanyava bé la vida, i els treballadors també. Aleshores blasmàvem del patró paternalista. Actualment molts treballadors voldrien que tornés, abans que estar sotmesos al iupi despietat que té el cor a la butxaca.

Fins que arribaren els sistemes Scitex de muntatge digital. Les inversions en maquinària que feia l’empresa eren cada cop més importants, i provocava la desaparició del muntatge manual. El Photoshop acabà amb els pinzells i la reserva dels retocaires. Les proves sobre suports químics, i més endavant digitals impreses, acabaren amb els impressors de proves d’offset. Les noves escàners ja havien incorporat un aparell que possibilitava desconnectar el cilindre d’impressió i emmagatzemar les imatges en un servidor i un disc dur. En pocs anys vem passar de la cinta perforada a les cintes magnètiques, i d’aquestes als disquets. La primera escàner totalment digital, anava incorporada a un Macintosh que només tenia un giga de memòria. I si un cartell era molt gran, no hi havia suficient capacitat per a guardar-lo. Aleshores van incorporar-hi un disc dur de suport, d’un altre giga, que s’anomenava Barracuda, per la seva “rapidesa”. Una rapidesa i efectivitat que actualment ha estat superada per qualsevol màquina digital de fotografiar, que regalen al súper d’oferta, si compres dos paquets de magdalenes... 
L'any 1996, després de treballar-hi més de 25 anys de la meva vida, Cal Llovet plegà, tancà les portes del carrer Casanova i els treballadors deixàrem d'entrar pel passatge de Còrsega.
Cal Llovet, (que ocupava part del pati interior de l'illa de cases de Casanova amb Còrsega) entre l’offset, el gravat, l’estudi fotogràfic i la fotocomposició arribà a tenir una plantilla de 200 persones. Actualment, amb les imatges que ja arriben digitalitzades, o que el client es baixa d’internet, si no li importa gaire la qualitat, tampoc no calen els escanistes. El Photoshop, el Free-Hand, el Quark-X-Press, l’Aprooval, etc. acabaren amb tots aquells artesans.
Malgrat que algú intenta resistir, les darreres escàners cilíndriques que hi ha a Barcelona s’estan venent al desballestament a preu de ferralla. 
Però no ens posarem pedres al fetge per uns petits canvis. Des de que el món existeix hem anat canviant, més lentament o més ràpidament. És la crisi de les crisàlides. Com els cucs de seda que teníem a casa de petits, que observàvem com s’atipaven de fulles de morera per fer-se ben grossos i fer el capoll, per esdevenir més tard una papallona.
I esperem que ens surtin ales. De papalló o de gavina tant se val, el que sigui per sortir volant. 

divendres, 10 de febrer de 2012

Un vampir a Collserola


L’Estel m’explica que va pressentir el Vampir de Collserola un dia que es va perdre al fondal de la Font d’en Canet. Va ser justament la setmana passada, quan hi va anar a caminar, amb la il·lusió de trepitjar una mica de neu. Se li va fer tard i fatalment començà a fosquejar. Eren més de les 6 de la tarda i a principis de febrer, això vol dir que no resta ni mitja hora de claror.
  El vampir seguia el seu rastre a una certa distància, aprofitant les ombres de l’obaga. Sentia de lluny el seu respirar afamat i en girar-se veié brillar en les ombres el seu mirar sanguinolent i els creixents ullals àvids per clavar-se en alguna jugular. L’Estel veia la seva fi, i corria esfereïdament muntanya amunt, per un corriol. Li havien parlat de l’existència d’aquell vampir, però mai no havia donat crèdit a aquelles històries. Pensava que eren llegendes urbanes. I no duia al damunt cap tipus de creu ni medalla que pogués servir per allunyar aquell ésser no mort. Mirà al cel buscant ajuda: entre els núvols s’obrí una escletxa i aparegué el sol, roig com la sang. 

  En el seu darrer alè abans de pondre’s, el sol es mostrà per primer cop, després d’un dia ennuvolat i de nevades. Es girà i no veié el ser maligne enlloc.
Aquells instants d’alleujament l’Estel els aprofità per allunyar-se de la fondalada en direcció al Tibidabo. I per fi trobà un camí més ample que va reconèixer. L’havia fet altres vegades: menava a la Budellera. Amb la llum del sol a l’esquena, que entre les branques nevades només il·luminava com una espelma, arribà al desaigua de la Font. Allà on, en bronze i ferro, hi ha un Tàpies. 
I en el quadre, com en la majoria dels tàpies, una creu. No diuen que els vampirs les temen? Potser sí perquè l’Estel va sentir sobtadament un alleujament, i notà com aquell que no és humà encara que en tingui la forma, s’allunyava cap al fons de la vall.
  M’ho explica en un cafè de Vallvidrera, encara tremolant i gairebé vessant el líquid de la tassa. Em demana que li faci cinc cèntims de l’obra del Tàpies. Aquell dia l’Estel no s’imaginava  que al mestre només li quedaven 4 dies de vida. Li dic que no hi entenc prou de pintura per fer una crítica del desaparegut artista. És cert que quan treballava a gràfiques, vaig reproduir centenars de quadres, i concretament del Tàpies, més d’una cinquantena. Fins i tot als anys 70 del segle passat, va venir una vegada a cal Llovet, i el vaig veure de prop, examinant proves d’impremta per a un dels seus llibres de l’editorial de la Polígrafa. 
  L’Antoni Tàpies, exceptuant alguns quadres de la seva primera època, no utilitzava el color verd. En el quadre-escultura que hi ha a Collserola, el verd l’hi posa el paisatge del voltant, que fins i tot envaeix l’obra en forma de verdet. I els tons de vermell sang seca que utilitzava sovint, hi són de forma natural en el rovell del ferro. Probablement el mestre ja ho havia previst.
 Haig de reconèixer que al principi em passava com a molts: com que no l’entenia no m’agradava. Van haver de passar anys per que em comencés a captivar.
  Només sé dir-li:
Tot el que és misteriós, a la vegada conté un atractiu que ens empeny a voler descobrir-ne el secret. En molts dels seus quadres hi ha una pregunta que resta sense resposta. Així de senzill: no es pot explicar allò que és inexplicable. 
Hi trobes la referència al seu (al nostre) país.
A la seva (la nostra) llengua. Al sofriment i a la lluita de tota la humanitat sencera.
Quan el cel és més fosc és quan millor es veuen les estrelles. A la Tenebra s'hi  veu un estel i descobreixes que quan més estimes una persona és en la seva absència. Les persones marxen, les seves obres es queden.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Camins nevats


Tot Catalunya està sota un fred sever, i gran part de la seva geografia s’ha vist afectada per les nevades. Barcelona, exceptuant algun floc que maldava per quallar, n’ha quedat exempta.


Tinc ganes de trepitjar neu i pujo a Montserrat, amb el Cremallera. Els gruixos del Monestir són poc importants, i començo a pujar per les escales que van a les ermites de Santa Anna i Sant Benet.
 Davant meu algun excursionista ha passat abans que jo i ha deixat petjades. 




Al Pas dels Francesos el gruix comença a ser important i quan arribo al Pla de Santa Anna em desvio per un camí que canvia de vessant i s’enfila cap a l’ermita de Sant Joan. 


Per les petjades que anava seguint m’adono que el caminant que em precedeix ha seguit cap a Sant Benet, i haig d’obrir pas per la neu verge. De tant en tant m’haig d’ajupir per passar per sota de les branques que es vinclen pel pes de la neu. Travesso un petit curs d’aigua que s’ha format, i que ha fet una mica de gorg. És estrany trobar rierols a Montserrat. La capa superficial és glaçada, i pels volts hi ha caramells. Aquesta nit deu haver fet molt de fred!


De tant en tant s’endevinen les petjades de conill i algunes de més grans, de cabres i porcs senglars. Si no fos pel soroll profund i cruixent de les meves trepitjades i d’algun ocellet el silenci és total. M’aturo a escoltar-lo. La neu desdibuixa el camí que de tant en tant s’estreny molt i em fa por de perdre’m. Justament per aquest lloc fa molts anys que no hi he passat, i l’únic cop que hi vaig estar era de baixada... Vaig pel bon camí? 


Ara escolto el soroll de les meves bleixades i el dels batecs del cor. I si tiro enrere i torno altre cop per on he vingut? Pujo una mica més per dins del bosc, sembla que es veu el final, hi ha més claror... Després d’una bona estona d’incertesa arribo al camí que ve de la Gorra Frígia i es dirigeix a l’ermita de Sant Joan. Em trec un pes de sobre. M’estalvio passar la nit aquí, i sense sac de dormir...


 Torno a trobar trepitjades d’alguna persona que va en el mateix sentit cap on a mi m’interessa anar: a l’estació superior del funicular de Sant Joan, que avui és aturat. M’aturo una estona al Pla de les Taràntules. Si n’hi ha, deuen dormir totes sota un pam de neu. Passa un excursionista que va a Collbató, i xerrem una estoneta. El deixo marxar aviat, encara li queda un bon tros, i no li convé que se li faci fosc.


El camí que baixa cap a Sant Miquel és glaçat i rellisca. Haig d’anar per les vores, buscant les herbes, i així que puc deixo el camí principal i baixo per la drecera, que encara que és més pendent, el terra no és tant gelat.
Els experts diuen que no s’ha d’anar sol per la muntanya, i menys amb la climatologia extrema, i tenen tota la raó. Però  a vegades el cor es torna salvatge, com el d’aquell novel·lista nord-americà, i sent la crida del bosc...