dissabte, 23 de març del 2013

Vall de Boí

  Tornem a la Vall de Boí, retornem a casa. Reconeixem la seva olor i els seus habitants. Som veïns des de fa 1000 anys. En realitat només en fa uns quaranta que sovintegem aquestes valls ribagorçanes, però ens hi trobem integrats com els seus campanars romànics, com els seus llacs enlairats i solitaris, i els seus refugis i cims altíssims. Actualment ja no pugem tan amunt com abans, però ja hi tornarem un dia o altre. Els Beciberris, la Punta Alta de Coma les Bienes, els Tumenejes, i altres no es mouran d’allà. Nosaltres potser sí.
  En aquesta època de l’any trobem nits d’hivern, matinades gèlides i tardes primaverals.
  L’estany Llebreta comença a despertar del seu son hivernal mentre el Llong encara dorm sota una capa de neu i de glaç. Observem el riu de Sant Nicolau, el mirem i el tornem a mirar com s’obre pas sota la neu pels planells de les Aigües Tortes.
   Al vespre de Dijous Sant a Barruera escoltem els timbals dels romans que s’acosten. Són 12 romans custodiant l’antiga representació de la passió en forma de processó. Ens expliquen que és una tradició que s’havia perdut però que fa uns quants anys l’han recuperada. A cada estació s’aturen. Un personatge fa de Jesús. Una altre fa de Cirineu i quan cau, l’ajuda a portar la creu que arrossega. També hi ha una dona que fa de mare de Déu, una Verònica que eixuga la cara  de Jesús i després mostra la seva cara impresa al drap. Un cor de gent canta una mena de goigs, que per a més seguretat també han enregistrat. 
   Finalment al darrera de l’església de Sant Feliu, a l’absis mateix, el claven a la creu, i un cop mort, el posen a la falda de la seva mare que resta una estona com una pietat pirinenca. A prop hi ha una tomba preparada amb un llençol blanc. El que fa de Judes (que a vegades és una noia amb barba postissa) penja d’una branca d’un dels arbres que hi enfront de la porta de Sant Feliu.
   Al camí antic que uneix el poble de Cóll amb Vilaller, hi ha una creu de terme molt singular. No sabem exactament els anys que té però segons un veí de la vall, és més antiga que les esglésies romàniques. És una creu de pedra tallada d’una sola peça i esculpida i retallada d’una única pedra. 
  A l’alçada de la vista, hi ha un forat que enfoca directament l’església de l’Assumpció de Cóll, que és a una mitja hora de camí a peu. Els que la van tallar era sens dubte gent collonuda. I no ho dic jo. Segons en Coromines, l’arrel etimològica de Cóll, i per això, hi ha l’accent diacrític no és pas de collada, si no de collons.
    A la vall, a més de les esglésies romàniques que al 2000 van esdevenir patrimoni de la Humanitat, també n’hi ha d’altres catalogades com a romàniques. Potser no tenen la riquesa arquitectònica de les que s’han fet tan famoses, i al seu interior no hi figuren pantocràtors, però pel lloc natural on són, la seva visita a vegades reconforta com les més conegudes. I hi ha més solitud.
    Cardet
   Sant Climent de Taüll
   Santa Maria de Taüll
    La Nativitat de Durro
    Sant Quirc de Durro
    Sant Quirze (Taüll)
    Sant Joan de Boí
    Sant Feliu de Barruera
Sant Nicolau de Boí
    Santa Eulàlia d'Erill la Vall
    Irgo
    Sant Salvador d'Irgo
    Sant Salvador de Sarroqueta
    

1 comentari: