Abocat al balcó

El cor s’aboca balcó enllà, i arriba a racons de Barruera i de Durro que encara dormen. La barana del balcó separa dos móns: un d’interior que somnia la vida, del de l’exterior on els altres viuen la seva. També separa el temps d’ara amb el del precipici dels anys. És la balconada abocada a l’espai dels segles. El ferrer va forjar formes arrodonides als senzills guarniments que trenquen la monotonia dels barrots verticals. La rosada del matí, ha deixat una gota d’aigua suspesa de la barana del balcó. Capta la llum del primer raig de sol, i tota ella tremola lleument quan sonen les campanes. Entre barrots les aranyes filen i esperen l’esmorzar. A la barana s’hi atura un ocellet i fa un parell de piuls, abans d’adonar-se de la proximitat del gat. Arranca el vol i no s’atura fins el penell del campanar.  

Campanes que també s’escolten des de les tombes del cementiri parroquial que hi ha ran d’església. 

L’ Ermengol descansa 900 anys sota terra, i el campanar que va ajudar a alçar aviat en farà 1000,  des de l’arrelament a la terra, toca les hores per a tota la vall. L’Ermengol, que tota la vida treballà més que el seu matxo, sap que són les vuit del matí. 

En una altra època feia hores que feinejava. Ara li toca descansar i malgrat el fred que sent als ossos ja no tremola. A vegades es pregunta: no serà que sóc mort? No seria estrany. Sap que viu al segle XII i ara mateix no recorda quan es va adormir. El que no es pot ni imaginar és que en ple segle XXI hi ha qui essent viu, no s’ha adonat que sembla mort.

I mentre espera que sonin les nou del matí l’Ermengol recorda... Recorda l’avi de Cardet que li explicava que quan era fadrí festejava la pubilla de Ca Nou d’Erill. I també rememora els sons del tamborí i les notes del flabiol del pastor d’Araís, quan perseguia la joventut, entre les rialles de la noia de Cal Coix de Gotarta, que corria alçant-se una mica les faldilles per no ensopegar. 

Dels contrabandistes que romanien tancats al calabós de Pont, mans enganxades pel fred als barrots de la finestra enreixada que donava a la Noguera Ribagorçana, mentre esperaven sentència.

La pluja de mitja tarda acaba amb un arc de Sant Martí que travessa el poble. Llum diatònica, harmoniosa i acolorida com la música d’acordió que ressona rere les antigues pedres que han viscut mil festes majors.

L’Ermengol recorda moltes més coses, algunes de les quals no gosaria dir mai públicament, a mig camí entre l'existència i la perdurabilitat, mentre compta les hores i les llunes que li manquen per arribar a l’eternitat.