divendres, 24 de maig de 2013

Ponts de diàleg

Pont de Fontdebanys, sobre el Vero
Hem passat per la Franja d’Aragó. Ja teníem pensament de passar tres dies al Pre-pirineu aragonès, abans de que esclatés la polèmica, arran de la denominació ridícul que intenten perpetrar des del poder polític d’Aragó, evidentment seguint les consignes castellanitzadores i centralistes, que sembla que només tenen raó d’existir, si aconsegueixen, entre altres inquisidores aspiracions, acabar amb la llengua catalana. 
I una manera de començar a acabar amb qualsevol subjecte, sigui una persona, un país o una llengua, és negar-li el seu nom natural que té. De cop i volta pretenen nomenar la nostra llengua amb unes inicials que pronunciades seguides ofereixen un nom exòtic, que malauradament ja s’ha fet molt conegut: el lapao. 
Ens aturem una estona a Monsó, i aprofitem per visitar el seu castell templer. 
Monsó queda fora de la Franja, però tot i així, a l’entrada ens ofereixen un giny d’aquells que hi ha a vegades als museus, una guia parlada, en català i no pas en lapao. S’ha fet molta broma sobre el català de la Franja, rebatejat despòticament amb aquestes sigles. Sembla un acudit per fer riure, però no ho és. 
 De totes maneres nosaltres anem més a ponent, i més al nord, on es parla majoritàriament el castellà, si bé en el seu vocabulari conserven algunes paraules aragoneses, del que ells anomenen la fabla, i que ara des de Saragossa també han rebatejat amb un nom encara més llarg que el lapao.
Parlem amb un home a un cafè d’Alquèssar. Té l’accent característic aragonès, I en canvi m’ofereix una cadira en lloc d’una silla. I si al cel hi ha núvols baixos en diu boira en lloc de niebla, i placeta en lloc de plazuela

Pont de Pedrol (Pedruel) sobre l'Alcanadre

Enguany que se celebra el centenari de Salvador Espriu em vénen a la memòria uns versos de la Pell de Brau, quan el poeta demana a Sepharad: "Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar  les raons i les parles diverses dels teus fills." 
Evidentment que els que manen a Sepharad no li han fet cas, si és que mai l’han llegit, i no trobem ponts de diàleg. Per tal de travessar els rius trobem ponts de pedra gairebé mil·lenaris, com la llengua aragonesa, la catalana o la castellana. 
Els ponts són imprescindibles per a la comunicació entre una i l’altra riba. Ponts de pedra que han durat segles i que previsiblement seguiran segles enllà. Ponts de diàleg que també són necessaris per l’intercanvi i el bon veïnatge entre cultures. 
La serra de Guara és un indret molt visitat, fins i tot per gent que ve de lluny. Ens creuem amb d’altres excursionistes que parlen castellà, català, francès o alemany. Mentre som dalt  d’aquests ponts, sobre el riu Vero o sobre el riu Alcanadre, observem l’aigua baixant mansament, sense pressa. Així és com transcorren els segles, poc a poc. 
Si els antics van construir aquests ponts de pedra per millorar la comunicació, per què alguns dirigents actuals, amb lleis absurdes pretenen enderrocar els ponts de diàleg?   Amb aquesta llei sembla que intenten dinamitar les pilones que els sostenen. 
                                                                                                         Pont de Vilacantal, sobre el Vero
Malgrat tot, penso que el diàleg és més flexible que la pedra, i el català d’Aragó no es perdrà riu avall. Ells se l’estimen igual que nosaltres. 
De tornada al principat, ens aturem a la Franja, concretament al Torricó, un poble de la Llitera, prop de Tamarit. Entrem a un restaurant i demanem per dinar. Ens atenen exactament en la nostra mateixa llengua, i no pas en aquella de nom esperpèntic, producte d’unes malintencionades inicials. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada