dissabte, 22 de juny de 2013

Recursos (in)Humans

Sóc una mica tocatardà. M’he quedat bocabadat i garratibat després de veure als mitjans audiovisuals les declaracions d’uns (ir)responsables del Fons Monetari Internacional. L’FMI per als amics, i també per als enemics, entre els quals, pel que ens retallen, m’hi deuen comptar. 
Aquesta colla de saltataulells, pixatinters, bocamolls, i caragirats volen rebaixar (encara més) els salaris. Segurament que es refereixen als dels altres, és clar, no pas als d’ells. Si fem una mica d’història dels darrers 4 directors d’aquesta mena d’organització d’escanyapobres i assaltacamins,  ens adonarem que tots són uns panxacontents i uns busca-raons. Vem començar malament el segle actual. 
El 2000 ens en van endossar (no ens donen opció a votar-lo) un llepaculs del poder, que més endavant es féu famós per unes declaracions sobre la guerra, en aquell cas la d’Afganistan. L’abusa-nanos la justificava per motius econòmics. Sense que ens considerem uns llepafils, a vegades no suportem els poca-soltes. És que a banda d’assassinar gent, la guerra serveix per a alguna altra cosa que per a enriquir alguns malànimes? 
Aquell capdeKollons i somiatruites es pensava que podia refer el seu quart reich particular. Al 2004 els dictadors monetaris el van canviar (tampoc no el poguérem votar) per un vell conegut nostre, concretament del ppartit més catalanofòbic. Va detenir el poder  fins el 2007. Tot i que els seus defensors asseguraven que en sabia un ratu, en ple festival de negocis bruts i d’enriquiment de la banca mundial i local, aquell llenguallarg no va saber predir el desastre de la crisi que encara ara ens fa anar de capa-caiguda. El retornaren als Madrils i fou el remena-cireres de Bankia. I allà va demostrà que efectivament aquell setciències en sabia un ratu. D’inflar-se les butxaques i que els deutes el paguin els altres. O sigui, naltros, amb les nostres retallades forçades. 
El 2007 els escurabutxaques de l’FMI ens imposaren (seguíem sense opció a votar) un altre passavolant kahnalla, que era un morrofí. Cotxes de luxe i dones. No era un tita-freda, al contrari, era un empaita-minyones, i el 2011 va haver de plegar acusat de violació, tot i que intentà defensar-se assegurant que la víctima, que era la cambrera d’un hotel novaiorquès, era una escalfa-braguetes. Probablement tot va ser un muntatge per carregar-se’l, i si fou així, ell mateix, amb la vidassa que es pegava, els facilità la feina. 
La llangardaix (ho dic pel cognom) que actualment dirigeix l’FMI (imposada, com sempre) té cara de pocapena, però la sap llarga. Només deté el càrrec des del 2011, i la bòfia francesa ja ha hagut de registrar el seu domicili acusada (presumptament, per als rics) de desviament (en llenguatge de rics, desviar vol dir robar)  de fons públics. Després diran que no es poden pagar les pensions dels jubilats que enlloc de robar han tingut la gosadia de treballar tota una vida honradament. Que s’estalviïn la feina! Sabem que els poderosos no van a la presó, o si per error, algun jutge els tanca, en surten de seguida. 
Hauríem de plantar cara als esgarriacries i torracollons que giravolten el gran capital com uns merdaseca. No siguem primmirats: els que només semblem uns barbamecs i a vegades curtsdecalces i nasdemocs. No cal que siguem uns menjacapellans, però ens hauríem d’emmirallar amb els cabrers miguelhernandins, abans que amb els neo-fatxes anti-diluvians, i rosegaaltars, i anar al camp, a observar els espiadimonis i els pregadéus. Encara que siguem uns bufanúvols, i a vegades una mica cagadubtes, som els terratinents del nostre propi espai, que al pas que anem algun dia pot fer un gran pet. O un pet amb cua. 
Les empreses, sobretot si són grans, acostumen a tenir la direcció de recursos humans. Si són conseqüents amb el mal que estan fent rebaixant salaris i acomiadant treballadors (en diuen “amortitzar”) haurien de canviar el nom, pel de “Recursos Inhumans”. Seria més apropiat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada