dissabte, 27 de juliol del 2013

Pica d'Estats

És sabut que la Pica d’Estats és el cim més alt de Catalunya. Naturalment amb el permís de l’Aneto, que també és català si considerem la cessió de l’Estat (El 1912 el Ministeri de Foment cedeix en propietat el cim de l'Aneto al Centre Excursionista de Catalunya) Si no entrem en aquest terreny, tradicionalment els excursionistes de Catalunya han considerat que la Pica és el sostre de Catalunya. 
A la font que hi ha a l’abeurador d’en front de Casa Currona d’Àreu hi ha una placa de ceràmica amb aquest petit poema que signa Joan Navarro i Colom:

Pica d’Estats, altiva, lluminosa:
anhel del muntanyenc enamorat.
Dalt del teu cim ha brollat, fervorosa,
una crida vibrant de llibertat!
És tan exacte la descripció que evoca aquest poema, que se’m fa difícil seguir escrivint sobre la Pica, perquè aquestes 4 ratlles gairebé resumeixen l’esperit dels sentiments de moltes de les persones que pugen cada any a aquest cim de 3.146 metres,
Aquest estiu farà 40 anys que el pujàrem per primera vegada. Fa 5 anys ho tornàrem a fer, i les fotos que apareixen aquí són d’aquesta segona vegada. I ara, ja parlo a nivell personal, sé que no serà la darrera, tot i que no deixaré passar un altre cop 40 anys, perquè de ben segur que ja no hi seria a temps.
Cada any que anem a Àreu penso: aquest any la torno a fer, i quan retorno a casa sense haver-ho acomplert, penso: l’any que ve! I l’any que ve ja ha arribat, i per tant no és impossible que enguany la fem altre cop. 
La primera vegada férem 2 etapes. Fer nit a l’Estany de Sotllo, i l’endemà, tranquil·lament (és una manera de dir-ho) assolir el cim. Aleshores l’extraordinari Kilian Jornet ni tan sols havia nascut, i no ens podíem imaginar que fos possible fer la Pica en un parell o tres d’hores.
Quan la férem la segona vegada, ho vam fer en un sol dia, partint i retornant d’Àreu. Ja començaven a haver-hi excursionistes que ens avançaven corrent, i aleshores el Kilian encara no era conegut, com ara, pel gran públic. També té el seu atractiu, ja que per anar bé, cal començar quan just trenca l’alba, i vas veient els colors canviants del paisatge, i el despertar lluminós dels cims, els estanys i les valls.

La claror del primer sol ha pintat de roig els cims del Norís i el Monteixo, i més endavant, quan arribem panteixant a l’estany de Sotllo, els rajos, com unes trenes de llum, embolcallen els roquissars dels vessants de la Pica.

Passem pel petit prat on acampàrem fa 40 anys. Res no ha canviat, si de cas només nosaltres, i ni tan sols d’això n’estic segur del tot, perquè m’emmirallo a l’estany i em sembla endevinar que hi ha la mateixa frisança salvatge, ara que abans.
Després passem per l’estany d’Estats, que pels que no kiliajornetegem, és una hora més amunt del de Sotllo.
I a partir d’aquí és quan comença la pujada forta.
Mentre es puja el Port de Sotllo, és fàcil haver de creuar alguna congesta de neu. Al Coll mateix sempre es troba algun excursionista que hi reposa. La pujada ha estat dura i encara resten algunes hores abans d’arribar al cim, i és un bon lloc per recuperar-se. Gairebé es freguen els 3.000 metres i l’aire és molt fresc.
No és estrany que faci fred. La cara nord de la Pica, ja en territori de l’Arieja a l’estat Francès, manté unes geleres que no es desfan a l’estiu. Cal baixar-la. Allò que acostuma a fer ràbia als excursionistes, davallar part del desnivell que s’ha superat amb tant d’esforç, sabent que després s’haurà de tornar a pujar. I ja és el segon cop, ja que al començament ho hem hagut de fer al bosc de sortida!

Però sempre hi ha motius que distreuen el cansament, i un d’ells és admirar els colors de l’estany Barz. Aquesta vegada no em sorprèn. Té el mateix color blau florescent de sempre. Un blau lluminós, gairebé sintètic de tan elèctric que es veu. Recordo que fa 40 anys, que anava més sobrat de temps i de força, perquè no reconèixer-ho, vaig baixar fins a la vora per a contemplar-lo de ben a prop. Ara considero més prudent reservar temps i força,i l’admiro de lluny, com tothom.
  La darrera hora de pujada és feixuga. Potser no és tan dreta com la pujada al Port de Sotllo, però es noten les hores acumulades. Alguns excursionistes més intrèpids, i sobretot més ràpids, ja en baixen. Han sortit més tard que nosaltres, ens han avançat i ara els veiem com s’allunyen muntanya avall, amb la feina feta. A nosaltres encara ens falta molt!
És inevitable que et vingui a la memòria aquella frase: “de mica en mica s’omple la pica”. I sense fer cap esforç intelectual, mentalment es modifica automàticament per: de mica en mica es puja la Pica.
Gairebé tot arriba en aquesta vida, també la Pica, i assolim el pic passat el migdia.
Al cim hi ha una creu molt gran que no hi era fa 40 anys, on hi oneja una bandera catalana. Aleshores hi havia una creu petita, un parell de pessebres mig desmuntats per les ventades i una imatge, també petita, de la Moreneta.
Actualment també hi ha una placa dedicada al poeta Jacint Verdaguer, que és un dels primers personatges catalans coneguts que va fer la Pica. Per això una de les puntes del massís, la del Nordoest ha estat batejada amb el nom de Pic Verdaguer.
Aprofitant la proximitat m’hi arribo. Té un avantage: si des de la Pica es presencia el cim Verdaguer, des del Verdaguer es fa el mateix però a l’inrevés: presenciar la majestuositat de la Pica d’Estats. Des d’aquest cim solitari es distingeix la gent que ha coronat la Pica, que sempre és més concorreguda, sobretot al juliol i l’agost.
Ara cal desfer el camí d’anada: baixar a les congestes del vessant francès, on tot s’ha de dir, la llei de la gravetat hi ajuda, i com que la neu és dura, alguns trossos es poden baixar lliscant sobre les botes, com si s'esquiés. Però després cal tornar a a pujar el Port de Sotllo, i si a l’anada el més feixuc ha estat la tartera de pujada a aquest port, a la tornada, la davallada es fa llarga.

El cos està cansat i potser els genolls són la part més sensible a les baixades, i comencen a fer figa. Res que no pugui solucionar un descans reparador a l’estany d’Estats, amb la visió, ja llunyana de la Pica reconquerida i estimada.
Els colors canviants del matí ara són inversos i contemplem la davallada de la llum, en l’entrada de la tarda i del capvespre.
En passar pel Refugi de la Vall Ferrera el contemplem. Aquest sí que ha canviat totalment. Ja fa anys el van ampliar i a l’estiu té guarda fix, cosa que no tenia 40 anys enrere. I té millores tecnològiques. Com la resta de la societat. Ara hi ha excursionistes que van amb GPS, altímetres i altres estris que ajuden molt, en cas de pèrdues.
A casa busco fotos de fa 40 anys. Les neus perpètues i les roques ardents són les mateixes. Dels 8 joves que hi pujàrem, malauradament n’hi ha dos que ja no hi són: la Toni i el Ricard. 
També em veig a mi mateix sostenint una bandera catalana al mateix cim de la Pica. Catalunya encara vivia sota la dictadura franquista, i tot símbol que fes referència a la nació no era ben vist pels feixistes que governaven. Abans de baixar aquell any també pujàrem un altre 3.000 de la zona: el Montcalm, i l’endemà, mentre els altres feien mandres, amb l’Antoni (que va ser l’inductor de l’excursió, i qui ens va guiar per terres de la Vall ferrera) pujàrem el Pic de Sotllo, també de més 3.000 metres.
Recordo anècdotes: el Ricard, (que apareix a la foto agafant la Carme i la Nuri per les espatlles) i jo, saltàvem d’una roca a l’altre a una tartera de pedres molt grans del Monteixo. Dèiem que eren grans com cotxes i saltàvem de teulada en teulada. També les bromes surrealistes de la Toni. “Acabo de veure un elefant”... Jo li vaig dir que no m’ho acabava de creure. I si era veritat? Completaven l’expedició: la Marta i el Jaume àlies el Botes.
Quan hi torni, m’asseguraré bé, mentre passejo per l’immens pàrquing de la tartera de cotxes petrificats de no creuar-me amb l’elefant.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada