dilluns, 21 d’octubre del 2013

En Jordà torna a la Fageda

A en Jordà li van assegurar que els seus progenitors el van concebre sobre aquesta catifa humida de fulles toves. Potser per això des de fa anys, cada canvi d’estació torna a la Fageda. Anys que un darrere l’altre sumen segles i que ara sembla que dormin sota l’arbreda que a vegades vol amagar la llum del cel. Segles profunds sota el fullam que amaga el terra.
Com si dugués el temps imprès a la pell, els records, o les imatges el fan sentir indefens i imprecís. A vegades canvia el mirar per contemplar, escoltar per sentir, olorar per ser impregnat, saber per percebre... Com el verdet de les estacions que arrapat a les roques de la lava resseca dels segles, fa reverdir la seva negror.
En un arbre hi veu un cor dibuixat. Ja no sap si és el que ell mateix va ratllar amb la punta d’una navalla quan desitjava tant la seva estimada i no sabia si seria correspost. Han passat alguns decennis i com un serpent ha canviat de pell unes quantes vegades.
En Jordà intenta copsar la vida amb els ulls de l’ànima, fer un viatge cap els somnis, partint del no somni. Potser a través dels camins i de la llum que s'entreveu entre el brancam creu que retrobarà les seves arrels.
Reconeix que mai no sabrem quin és el nostre origen encara que ens el vulguin explicar aquells que ens diuen que en saben més que nosaltres. Perquè hi ha gent que s’entossudeix a negar l’autenticitat de les llegendes? A posar en dubte l’existència de les encantàries i dels follets dels boscos. Dels esperits errants, dels cavalls de foc i d’alquimistes que amb el sol de la tarda converteixen les fulles grogues en or líquid.
Es treu una llibreta de la butxaca i els follets de la Fageda el veuen escriure unes ratlles:


És el misteri que atrapa 
els caminants,
I els fa retrobar la il·lusió.

La màgia que sorprèn 
els infants,
que corren sobre les fulles
d’una jove tardor,
que de sobte els fa grans.

Arreu sona una cançó:
és la veu del poeta
Que ressona a cada racó.
De la tarda al foscant
Apareix una inesperada silueta.
Que captiva el caminant...


Deixa d’escriure, repenja el llapis sobre l’orella i s’entafora la llibreta al fons de la butxaca del jup.
Rere la frondositat hi pot trobar, per exemple l’espontaneïtat d’una idea. La simplicitat que explica la tendència d’una estació. Com al començament de la tardor, quan la verdor de les fulles dels arbres contrasta tant amb el color de les fulles mortes que jeuen a terra i l'omplen  d’ocres rogencs. Els colors que fa segles que es porten i que no passen de moda. Els colors que ens alliberen dels preceptes innecessaris del consumisme.
Pensa que una impressió només és la sensació del qui la contempla, de qui la sap llegir més amb el cor que amb la mirada, com el vent que belluga el brancatge i arrossega les fulles de terra, i ens acaricia els sentits com una cadència musical.
En Jordà, amb recança, busca la sortida de la seva Fageda. Les encantèries no el veuen girar-se. 
No s'enyora per endavant perquè sap que tornarà. 

 Quin material deu haver-hi amagat a les profunditats de la nostra psique? Es pregunta en Jordà. 
Just acabada de fer la pregunta no en vol saber la resposta, no sigui que algun savi li vulgui demostrar científicament els secrets de la felicitat. 

1 comentari: