Margalef i Montsant

Potser a algú se li fa llarga la carretera que va d’Ulldemolins a Margalef. No és el meu cas. És un privilegi, i una estimulació sensual dels sentits, espiar el lent caure de la llum de tardor sobre el Montsant. Hi ha revolts suaus, vigilats per boscos que amaguen el silenci de la tarda de la serra de la Llena.

És una carretera que transcorre a cavall de la ratlla que uneix, més que no pas separa, la comarca del Priorat i la de les Garrigues. Vinyes i oliveres conviuen amb els pins.  

Marges de pedres, ben amuntegades i arrenglerades, que mostren el treball dels avantpassats d’aquestes contrades. Murs seculars on hi resta escrit, per les generacions anteriors que han intentat domesticar el Montsant, la immensa feina per guanyar feixes als desnivells. 

La prometença segura de trobar un tresor amagat, i fer-lo sortir de sota terra amb l’ajuda de les forces de la naturalesa.

A Margalef hi ha carrers-sirena. Si aquell ésser mitològic és meitat dona meitat peix, alguns carrers de Margalef són meitat roca, meitat cases. 

Edificis humans i edificis de la natura. Meitat poble, meitat Montsant. Llargues i a vegades profundes baumes que ancestralment han protegit a qui no té sostre, de la inclemència de les humitats.

Assaborim la tranquil·litat de la tarda d’aquest racó del Priorat, a la plaça Major. 

Només hi ha un gat assegut a un banc i un home que li fa companyia. Acariciem el caparró de l’home i xerrem una estona amb el gat. O potser ha estat a l’inrevés, tant se val: amanyaguem el gat i xerrem amb l’home. Ens aconsella (l’home) que no deixem de visitar el mirador que hi ha al capdamunt de Margalef.

Fa uns quant anys que ja havíem vingut, però igualment li fem cas. Contemplem la panoràmica d’una part del Montsant des del cim del poble. Llàgrimes negres que ploren la lenta erosió de les roques del Montsant. Muntanyes que són explorades i pujades per excursionistes i escaladors arribats d’arreu el món. De tots els continents vénen amants del silenci de la pedra, festejadors de les emocions i del risc o del perill de l’alçada.

Agosarats exploradors de la magnitud d’aquest món, que sempre troben una escletxa per on escapolir-se de l’abisme, una presa on aferrar-se a la pedra per fer via als límits de l’infinit. És a la immensitat del paisatge on a vegades es troben engrunes de satisfacció. A les rutes i ascensions del Montsant complementen el que ja sabien de la vida. Que després d’un llarg dia, la llum de la tarda s’esfilagarsa.

De tornada a la carretera, i ja a la comarca de les Garrigues, ens girem vers el Priorat. Si el cel i la terra fan l’amor, ens aturem a espiar quan el sol penetra a la ratlla de l’horitzó, i es fon. Som observadors obscens de l’orgasme de la natura. I avui, intensament, hem arribat junts al moment de l’esclat final.