divendres, 24 de maig de 2013

Ponts de diàleg

Pont de Fontdebanys, sobre el Vero
Hem passat per la Franja d’Aragó. Ja teníem pensament de passar tres dies al Pre-pirineu aragonès, abans de que esclatés la polèmica, arran de la denominació ridícul que intenten perpetrar des del poder polític d’Aragó, evidentment seguint les consignes castellanitzadores i centralistes, que sembla que només tenen raó d’existir, si aconsegueixen, entre altres inquisidores aspiracions, acabar amb la llengua catalana. 
I una manera de començar a acabar amb qualsevol subjecte, sigui una persona, un país o una llengua, és negar-li el seu nom natural que té. De cop i volta pretenen nomenar la nostra llengua amb unes inicials que pronunciades seguides ofereixen un nom exòtic, que malauradament ja s’ha fet molt conegut: el lapao. 
Ens aturem una estona a Monsó, i aprofitem per visitar el seu castell templer. 
Monsó queda fora de la Franja, però tot i així, a l’entrada ens ofereixen un giny d’aquells que hi ha a vegades als museus, una guia parlada, en català i no pas en lapao. S’ha fet molta broma sobre el català de la Franja, rebatejat despòticament amb aquestes sigles. Sembla un acudit per fer riure, però no ho és. 
 De totes maneres nosaltres anem més a ponent, i més al nord, on es parla majoritàriament el castellà, si bé en el seu vocabulari conserven algunes paraules aragoneses, del que ells anomenen la fabla, i que ara des de Saragossa també han rebatejat amb un nom encara més llarg que el lapao.
Parlem amb un home a un cafè d’Alquèssar. Té l’accent característic aragonès, I en canvi m’ofereix una cadira en lloc d’una silla. I si al cel hi ha núvols baixos en diu boira en lloc de niebla, i placeta en lloc de plazuela

Pont de Pedrol (Pedruel) sobre l'Alcanadre

Enguany que se celebra el centenari de Salvador Espriu em vénen a la memòria uns versos de la Pell de Brau, quan el poeta demana a Sepharad: "Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar  les raons i les parles diverses dels teus fills." 
Evidentment que els que manen a Sepharad no li han fet cas, si és que mai l’han llegit, i no trobem ponts de diàleg. Per tal de travessar els rius trobem ponts de pedra gairebé mil·lenaris, com la llengua aragonesa, la catalana o la castellana. 
Els ponts són imprescindibles per a la comunicació entre una i l’altra riba. Ponts de pedra que han durat segles i que previsiblement seguiran segles enllà. Ponts de diàleg que també són necessaris per l’intercanvi i el bon veïnatge entre cultures. 
La serra de Guara és un indret molt visitat, fins i tot per gent que ve de lluny. Ens creuem amb d’altres excursionistes que parlen castellà, català, francès o alemany. Mentre som dalt  d’aquests ponts, sobre el riu Vero o sobre el riu Alcanadre, observem l’aigua baixant mansament, sense pressa. Així és com transcorren els segles, poc a poc. 
Si els antics van construir aquests ponts de pedra per millorar la comunicació, per què alguns dirigents actuals, amb lleis absurdes pretenen enderrocar els ponts de diàleg?   Amb aquesta llei sembla que intenten dinamitar les pilones que els sostenen. 
                                                                                                         Pont de Vilacantal, sobre el Vero
Malgrat tot, penso que el diàleg és més flexible que la pedra, i el català d’Aragó no es perdrà riu avall. Ells se l’estimen igual que nosaltres. 
De tornada al principat, ens aturem a la Franja, concretament al Torricó, un poble de la Llitera, prop de Tamarit. Entrem a un restaurant i demanem per dinar. Ens atenen exactament en la nostra mateixa llengua, i no pas en aquella de nom esperpèntic, producte d’unes malintencionades inicials. 

diumenge, 12 de maig de 2013

Guardat a la memòria

Tinc un pendrive on hi guardo un raig de sol per a quan se m’aturi el rellotge. I una mica de pluja de maig per si mai tinc set. I una bafarada de tramuntana d’agost per a eixugar-nos els cabells quan sortim de l’aigua freda del cap de Creus. També hi guardo unes flors de ginesta i unes roselles per a que no es panseixin, i em recordin sempre els seus colors. I una mica d’aroma de farigola i romaní amb aire de Montserrat. 
Ja sé que ocupa molta memòria, però hi guardo sencer un salt d’aigua dels Pirineus, la Noguera Pallaresa quan passa per Escaló i les tres puntes de la Pica d’Estats. Guardo uns quants somriures per si mai fallo als meus amics i una carícia suau com el coto fluix per si m’oblidés de fer-les, les tecles del piano que facin música, com un corrent d’aigua i una guitarra per fer els acords d’una cançó del Raimon. 
Un avet del Montseny i unes roques del Montsant. I una clau anglesa per collar la memòria i no oblidar tants noms agradables, i una goma d’esborrar per eliminar aquells tant terribles que sempre ens acompanyen. I si cal, llençar-los a la paperera, aquella que no és de reciclatge. 
I una mica de valor, una frase xiuxiuejada a l’orella, en català. I una professora de teatre, per a que m’ensenyi a fer veure que tinc paciència quan se m’acabi. I la claror d’una lluna creixent mentre esperem que sigui plena. I la lluïssor d’un estel. 
Uns batecs a ritme de sardana per ballar a la platja, uns guixos per escriure a la pissarra que tornaré a parlar a classe, una rosa roja amb el seu gerro d’aigua clara, amb la seva espiga i la seva cinta catalana, i també una de blanca, una de groga i una de color rosa.
Un piolet per si la neu s’endureix, una bufanda per abrigar-se del vent de port, una pastilla de sabó, una tovallola eixuta i uns llençols nets. I la mirada interrogant d’un gat, i una riallada d’aquelles que s’allarguen i s’allarguen... 


Una llàgrima sincera, unes fulles seques que em recordin la tardor. Uns quants poemes escollits que ens recalquin que tot és possible i milers de cançons d’arreu, sense que hi falti la veu del Lennon imaginant un món millor, i demanant que donem una oportunitat a la pau, que tot el que necessitem és amor! 

Un camí amb herba i flors a banda i banda, uns esbarzers carregats de móres, i un grapat de maduixetes de bosc. L’ombra d’una pineda, o la d’una fageda. També la dels xiprers que gronxen el son d’éssers estimats... 

La calma de la Segarra, uns rovellons del Berguedà, uns espàrrecs de Collserola. Uns estanys del Delta de l’Ebre, un pont sobre el Llobregat, i un bany al Cardós. Les torres de la Sagrada Família sense acabar, uns carrers a Sants un passeig pels del Barri Gòtic de Barcelona, les escales de la Catedral de Girona, uns brunyols de l’Empordà. Una alegria inesperada, un retrobament esperat, un arròs a la cassola i unes carxofes al caliu. Una mà que m’ajudi a aixecar-me i un nus al mocador per no oblidar d’oferir la meva. Un arc de Sant Martí, una nevada silenciosa, una mica de vi en porró, un altre cinc a zero, una llesca de pa, amb oli de Siurana o d’Ulldemolins, una punxa de garota extreta de la planta del peu, el reflex del sol de tarda sobre una cala del Port de la Selva, una pancarta justa que reclama justícia allà on no n’hi ha. 
Una xarxa per atrapar somnis, un cove per recollir la lluna, un mirall on sí que s’hi reflecteixin els vampirs, unes monedes per jugar a la màquina del millón, i una mica de traça per a que no s’escapi la bola entre els flippers. 
Una pista forestal que no coneguem, una falda per repenjar el cap, la llum d’una matinada prop del mar amb la remor de les onades, les campanes d’una església romànica, retrobar el camí quan creiem que ens hem perdut i la darrera claror d’un capvespre d’hivern...
 i si pot ser que encara resti lliure una mica de memòria virtual, per anar afegint el que no recordi la meva. 

dissabte, 4 de maig de 2013

Mentides de manipulació massiva

Com cada any, al Primer de Maig, hi ha hagut manifestacions als carrers  de les ciutats. La Fera Ferotge ha tornat a escapar-se del parc. La Fera de l’Ovidi, feia unes peticions de millores sindicals. La Fera d’enguany es conforma en que no segueixin retallant el que aconseguiren amb tant d’esforç anteriors generacions d’assalariats i proletaris.  Milers de treballadors ( i aturats forçosos) que exigeixen millors condicions de treball i també milers (o centenars de milers?)  de ciutadans dels Països Catalans, anessin o no a les manifestacions del Primer de Maig, estan cada cop més convençuts de l’estafa de la crisi. 
Crisi, encara que inventada o orquestrada, n’hi ha, això és innegable, però només per alguns. Els entesos diuen que hi ha manca de liquiditat econòmica, o financera, o de totes dues coses. També per alguns. D’exemples en tenim un munt. No hi ha diners per als hospitals, l’educació, i tot allò que suposi construcció de benestar social, però sí que n’hi ha per a l’exèrcit, que suposa tot el contrari: la destrucció. Diuen que no hi ha diners per a les pensions. Segur? Que ho preguntin a uns quants banquers que s’han assegurat unes pensions multimilionàries, que contribueixen a rebaixar les més elementals, als que han treballat de veritat tota la vida.
Aquests dies es parla d’un exemple més d’aquests grans estafadors que romanen fora de la presó. Un individu d’un gran banc que tots coneixem, indultat pel govern anterior de l’Estat i lloat per l’actual, s’ha assegurat una pensió de 88 milions d’€urooossss. Només fent una petita divisió d’aquesta barbaritat entre el que guanya un jubilat corrent, ens dóna un resultat, que dividit entre 14 pagues que té l’any, ens diu que només amb el que aquest senyor ha robat es podrien pagar les pensions de 10.000 persones durant un any sencer. I no és l’únic. També a Catalunya hi ha casos de banquers il·lustres que s’asseguren jubilacions, o pagues desmesurades. I no només en l’àmbit de la banca. Darrerament s’han destapat molts casos de pensions exagerades. 
Només amb els casos més flagrants de lladregots d’aquests, o d’aquells que desvien diner públic per als seus guanys, es podrien pagar totes les jubilacions de l’estat. Però ni governants ni jutges no fan res per impedir-ho. Al contrari, sembla que els riguin les gràcies. I mentre riuen les gràcies dels poderosos, es riuen de les desgràcies del febles. Això sí que és escarni (o escratche). 
Tota aquesta caterva de mala gent és la veritable responsable de l'estancament  i allargament de la crisi. I així podríem anar fent números, amb el que es gasten en casaments i altres festes reials o dispendis exagerats en enterraments de personatges, que acostumen a ser els que més han fet per oprimir les classes socials més desafavorides. 
Tots sabem que hi ha milers de milions que es malbaraten. En sobres secrets o en comptes a paradisos fiscals. Els que manen també ho saben, i encara més que nosaltres, ja que ells tenen accés a molts comptes que nosaltres ignorem. I ens demanen més sacrificis perquè diuen que és l’única manera de sortir de la crisi. Són mentides de manipulació massiva, igual que fa 10 anys es van inventar allò de les armes de destrucció massiva per engegar una guerra que va fer milers de morts, i que d’alguna manera encara dura. 
I aquells mentiders i els seus còmplices, que tan es van enriquir reconstruint el que van destruir, són al carrer (o a la torre, o al ranxo) i potser quan es morin rebran elogis per part de la premsa que fa la gara gara a qui deté el poder, i tindran enterraments luxosos pagats amb diner públic, aconseguit fraudulentament de les retallades. I mentrestant el poble s’exclama, es manifesta, s’indigna... de moment en va. Només de moment!