diumenge, 12 de gener del 2014

Capicua

De petit, quan encara creia que els Reis Mags eren mags, un any vaig demanar l’uniforme del Cabo Rusty. El tenien exposat a ca l’Oliver i quan els diumenges a la tarda anàvem a mirar aparadors a la carretera de Sants, demanava als pares que em deixessin entrar a admirar-lo. Els meus germans s’entretenien a mirar altres joguines, mentre jo anava directament al fons de l’aparador i em quedava plantat, gairebé en posició de firmes, en front d’aquella magnífica disfressa: camisa blava amb dues tires de botons platejats, pantalons blau marí fosc amb ratlla groga, barret i cartutxeres negres, mocador groc al coll, i pistola platejada.
Aquest joveníssim caporal ianqui era molt conegut a l’època de la meva infantesa: finals dels 50 i principis dels 60 del segle passat. Representava un nen adoptat pels soldats americans. I aquest vailet, a més tenia un gos llop anomenat Rin tin tin i les seves aventures eren seguides per la canalla, principalment els diumenges a la tarda, des del blanc i negre de la televisió de l’època. A casa no teníem aparell de televisió, i amb els meus germans, anàvem a casa d’un veí que sí que en tenia. Hi havia un paral·lelisme amb la història de Marcel·lí “Pa i Vi”. A aquest darrer el van adoptar uns monjos, i al Cabo Rusty, uns soldats.
I jo em mirava l’uniforme de caporal ianqui amb delit. Desitjava tant que me’l portessin... 
No vaig tenir el preuat regal, i en canvi el Toniet, el fill de la botiguera del carrer, a primera hora del matí de reis ja es passejava vestit de Cabo Rusty, i donava ordres als nens que havien baixat al carrer a jugar amb la pilota que els havien dut. Els Reis dels pobres eren pobres, mentre que els dels rics eren rics. Com sabien els Mags, que a casa no érem rics? 
Vaig trobar una capsa de soldats de plàstic, i un d’ells representava el Cabo Rusty. El meu germà gran em va convèncer: “és millor que el vestit.  Tu,  a més a més del Cabo Rusty  tens el Rin tin tin, el capità, el coronel, i un parell de soldats!” Li vaig preguntar com sabia qui era el capità i qui era el coronel. “Perquè el coronel porta el sabre”. - Va sentenciar. 
Ell estava content perquè tenia un circ de lona, amb el seus trapezistes, els domadors de lleons, els músics i les majorets. I a un altre germà el fort on els soldats es defensaven dels indis que els atacaven. Uns indis molt ben pintats, amb els arcs i les fletxes i els seus cavalls. I això que s’havia demanat uns cavallitus... de debò, com els de la Festa Major! Vaig passar moltes hores jugant amb aquells soldats. 

El petit Rusty fins i tot intentà prendre-li la xicota a un dels meus cowboys. Finalment l’Elisabeth, que és com es deia la noia, retornà amb el John.  Tots els meus soldats tenien nom, i habitaven a la capsa on els guardava amb gent d’altres èpoques, i així els soldats americans convivien amb els supervivents víkings de l’any anterior. 




I en anys posteriors compartirien la Ponderosa de fusta, amb la família Cartwright. Alguns encara els conservo. Despintats i gairebé tant desgastats com jo mateix.

Al cap d’una colla d’anys, en una època en que no tenia feina, vaig llegir un anunci al diari on demanaven personal per a fer d’extra a un film. M’hi vaig presentar. Havia de fer de figurant, representant un indi nord-americà en un western. Encara que la paga era més aviat minsa, la disfressa d’indi era magnífica. M’acceptaren i als primers assaigs se’m trencà la cinta del cabell on hi havia enganxades les plomes. 

  La vaig substituir per una goma de calçotets, i el dia de la meva primera escena, l’ajudant del director va venir dret cap a mi. Jo feia veure que no m’adonava que ell havia notat que jo m’adonava de que s’imaginava que jo sabia que era una goma de calçotets. “Tant se val!” - va dir malhumorat -  “Se’t veurà de molt lluny, i amb el fum i la pols no es notarà”. “Per què la majoria d’encarregats sempre són malcarats?” - vaig preguntar-me interiorment. 
  El director decidí que jo havia de ser el primer pell roja en morir. L’escena va servir a la primera. Vaig sentir la veu del director que deia: “tallin! És bona!” En obrir els ulls,  vaig mirar el soldat ianqui que m’acabava de liquidar. Era...un soldat del Cabo Rusty.

14 comentaris:

  1. Malauradament avui dia els reis dels pobres cada cop són més pobres. Jo també havia jugat amb unes figuretes semblants, i les meves compartien pis amb els playmobil i les Pin i Pon. Allò sí que era tolerància :)

    ResponElimina
  2. Ostres tu, no te m'enfadis eh, però tots aquests noms li he sentit anomenar al meu pare, que és de la mateixa època. Ostres, en Rin Tin Tin era del Cabo Rusty? Ara lligo caps! No ho puc recordar tot, és clar. No ens ensenyaràs aquesta escena en la que surts? Ha de ser digne de veure aquest pell roja amb una goma de calçotets al cap...

    ResponElimina
  3. Veig que encara tens una bona col·lecció de moments. Quins records més macos!!
    Sempre hem tingut Reis Mags dels pobres i dels rics, encara que sempre he pensat que "els nins pobres" exercitem més la imaginació. ;)

    Aferradetes i bon dia!

    ResponElimina
  4. No me la crec pas, aquesta coïncidència! Però si és veritat és màgica. Com la nit de reis ho és només per segons qui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota la història és real, encara que el paràgraf final és exageradament inventat.

      Elimina
  5. Menys de la noia i el seu nom ho recordo tot. Jo potser he jugat amb soldats més antics que els del 7è de Cavalleria. Eren indis (que per a mi eren els bons) i els cow- bois . Un "fuerte" que el va fer el meu pare i uns" Tipis" la meva mare. Molt bona entrada per als records, inclosa la Carretera de Sants d'aquells anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també tenia simpatia pels indis, sobretot al cinema.
      Què deuen ser uns "tipis"?

      Elimina
  6. Xavier, recordar la infantesa amb aquest toc d'humor vol dir que estàs en pau amb tu mateix. O a mi m'ho sembla. No li guardis rancúnia al Toniet, no en té cap culpa si els Reis són miops. Al cap i a la fi, segur que ell no ha fet mai d'indi en un western.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que recordo amb humor, i sobretot tendresa, la meva infantesa. Érem 6 germans i per reis, la casa era un festival. I no hi ha rancúnia per ningú, al contrari.

      Elimina
  7. Xavi, segur que has vist moltes d'elles, de fet em sembla que només hi ha un tipus i d'ell han fet diverses modalitats.
    Un tipi és una tenda cònica originalment feta de pells d'animals i popularitzada pels amerindis de les Grans Planes. Aquest habitatge solia durar molt, i donava calor i confort als seus inquilins durant els freds hiverns, era sec en època de pluges, i fresc en l'estiu.
    Era desmuntable i portàtil, un factor molt important ja que els indis eren nòmades, i podia ser desmuntada i empaquetada quan decidien moure's i fàcilment plantada quan trobaven un lloc adequat.

    ResponElimina
  8. Deliciosa aquesta entrada que has escrit, Xavier. Un bocí de vida interior: els teus desigs i il·lusions. I social: l'època, els llocs i els comportaments que descrius.
    Salut sempre i que la il·lusió no es perdi.

    ResponElimina
  9. M'ha agradat aquesta història tan ben il·lustrada. M'ha fet pensar que els meus jocs d'infentesa eren ben diferents potser perquè tenia germanes i cap germà.

    ResponElimina
  10. Jo ho recordo del meu cosí gran, que tenia el fort de fusta, i crec que encara guarda algun que altre soldat e indi. Quins farts de jugar, mare meva!!! I això que ell es bastant més gran que jo i era tot un ganàpia quant estirava per terra amb mi per jugar a indis i vaquers.
    Ara lo de passejar mirant aparadors de la carretera de Sants es un record compartit :)

    ResponElimina
  11. M'he divertit molt llegint aquest relat...El primer televisor del petit poble on aleshores vivia, el van posar en un bar i els diumenges a la tarda, la mainada anàvem a veure Rintintin...
    A mi sempre em feia mal comparar els Reis dels més rics i els dels més pobres( jo era dels darrers) i la pregunta que em feia jo era: per què si jo em porto molt bé! Sort que ho vaig descobrir de molt petita i ja em vaig quedar més tranquil·la.
    No deuries fer d'extra en alguna peli d'Esplugues City? Encara tinc presents aquell poblat. Hi ha una llegenda que diu que un que feia d'indi, ara corre per Collserola!!!
    Bona setmana.

    ResponElimina