diumenge, 19 de gener del 2014

Sophie la maniquí

En Giovanni, m’ha fet una confessió: “estic enamorat de la Sophie”.
- Perfecte - li he contestat - Ja me la presentaràs.
- És que no és tan fàcil. La Sophie és... és una maniquí. - diu en Giovanni, amb una veu fràgil, entre insegura i vergonyosa.
- Maniquí? Vols dir que és model? De passarel·la? - li dic sense entendre la seva torbació.
- No és un maniquí de passarel·la, sinó d’aparador...diu enrojolant-se.
- D’aparador? Vols dir que t’has enamorat d’un nino?
- És una nina! Meravellosa! - fa ell. De sobte se li ha il·luminat la cara. - Ens estimem - i segueix explicant-se - Ella també m’ha confessat el seu amor. Com sabràs quan vaig arribar de Milà, vaig trobar feina en uns grans magatzems, i hi vaig treballar poca cosa més d’un any, fins que vaig muntar el meu estudi de dissenyador d’aparadors. 
I va ser així com la Sophie i jo ens vam conèixer. Després de muntar aparadors a les principals ciutats del país, un dia la feina em va portar a una botiga de Collblanc, a dissenyar l’aparador, i la vaig rescatar del magatzem. La tenien arraconada, desvestida i trista. La vaig netejar, i amb el millor vestit de la temporada, la vaig exposar al centre de l’aparador.  Ella em va reconèixer que quan està despullada en públic també passa vergonya, com la majoria de dones, però que amb mi no s’avergonyia, perquè la vestia amb tendresa, i que quan la despullava, per a ella era com una carícia. Fins que un dia les carícies van continuar...
- !!?? - Escoltant el to de veu d’en Giovanni, m’adono que veritablement està enamorat, mentre ell segueix el seu relat - Quan va acabar la temporada, vaig aprofitar el canvi de decoració de l’aparador per endur-me-la a casa. Al començament la relació va ser molt bona, però un dia ella em digué que volia tornar a treballar. I així fou com es passejà per diferents aparadors de Catalunya. 
Va estar a diferents barris de Barcelona. També a Girona, a Tossa de Mar, a Tarragona, a Sitges... li agradava com les noies se la miraven i després entraven a la botiga i demanaven: “Posi’m la brusa i la faldilla del conjunt de l’aparador.” Aleshores se sentia contenta de la seva feina. 
També algun dia es disgustava, sobretot si lluïa peces de llenceria, quan algun voyeur se la mirava massa descaradament des de l’altre costat del vidre.
La Sophie era feliç. Ara treballava a un aparador del barri Gòtic de Barcelona, i segons ella mateixa feia una de les millors representacions de la seva carrera. Asseguda a una Vespa era l’admiració dels vianants.
Malauradament, gairebé sempre totes les parelles passen una crisi. D’ençà que estava al Gòtic li havia notat un canvi. Ja no era tan afectuosa amb mi, quan l’anava a visitar. Un dia que l'observava des del carrer, em vaig adonar de com se la mirava un client. Era jove, i per l’aspecte semblava un estudiant. Devia ser estranger, ja que era molt ros, potser d’algun país nòrdic. Ella no s’havia adonat de la meva presència i també se’l mirava.
I aquí comença la part trista de la història. Em van telefonar per avisar-me que de nit havien entrat a la botiga i que havia desaparegut la moto. Vaig córrer a la botiga. M’imaginava que la Sophie devia estar molt espantada. El propietari de la botiga només estava amoïnat per la desaparició de la Vespa, i jo no trobava la Sophie enlloc. Se l’havien endut!  El propietari va dir que per a què volia un maniquí, un xoriço? Li vaig pegar un cop de puny i vaig sortir de la botiga. La policia no tenia cap pista de qui podia haver estat el lladre, i vaig decidir investigar pel meu compte. Vaig parlar amb una indigent que dorm al barri. Em va assegurar que la nit de l’atracament, havia vist la Vespa, carrer Ferran avall, en direcció a les Rambles. I que qui conduïa era una noia.
En preguntar-li si anava sola em digué que al seu darrere, de paquet, seia un jove molt ros i guapo.
- Deus estar destrossat - li dic.

- Ho he estat, però darrerament, hi ha una morena que em sembla que quan la toco, em  fa l'ullet...

19 comentaris:

  1. Ostres, quina historia d’amor més maca!
    Està clar que no sempre entendrem per que una persona s’enamora d’un altre, però tingues per segur que la Sophie tenia més cor i més anima que moltes persones que no son un maniquí.

    ResponElimina
  2. La història em sona, d'un relat antic. Però està prou bé.

    ResponElimina
  3. No conec aquest relat antic. Si et sona és que probablement existeix.
    Sí que sé una cançó del Sisa, dedicada a una maniquí: "maniquí, de l'aparador ets la reina".
    No hi ha res inventat.

    ResponElimina
  4. Ha ser de ser molt trist que fins i tot un maniquí foti el camp amb un altre.

    ResponElimina
  5. Hi ha una pel·lícula, d'un director nòrdic, que parla d'una història similar. Els maniqís no em solen agradar.

    ResponElimina
  6. Orhan Pamuk ("El llibre negre") explica que a Turquia hi havia un senyor que feia uns maniquins admirables, però no van agradar perquè semblaven turcs normals i corrents. La maniquí de la teva història no ho era gaire, de normal (no em refereixo a l'aspecte físic).

    ResponElimina
  7. Ja veig que la història és poc original... ja li diré al Giovanni. I que si es troba la Sophie, també li ho digui.

    ResponElimina
  8. Diuen que el el cor té raons que la ment no comprèn... Amor, dolç amor...

    ResponElimina
  9. Tot això no li haguera passat si s'hagués enamorat d'aquells maniquins que només era una peanya i una mena de cos on al final hi havia un cap normalment lleig.
    La vida és molt dura.. .

    Per cert, veig que quasi tothom coneix aquesta història, però hi ha algú que conegui a la Sophie?. I el telèfon, que el té algú el seu telèfon?...

    ResponElimina
  10. Segurament que d'ençà que el Geppetto va fer en Pinotxo, les relacions entre ninos i humans ja està explicada,

    Fita

    ResponElimina
  11. L'amor no té normes, per sort, així que no es pot culpar en Giovanni del seu enamorament. De totes maneres, no se'l veu massa afectat, de seguida ha trobat substituta a la Sophie. Això és una sorts, s'estalviarà molt patiment. A veure si aquest cop és la bona!

    ResponElimina
  12. Doncs jo no coneixia cap història de maniquis que enamorin i s'enamorin... om sigui que l'he trobat ben original i m'ha agradat.

    penso que s'ha consolat prou ràpid... clar que no deu tenir gaire competència, hi ha moltes maniquís i crec que molt pocs homes que se n'enamorin... pot triar doncs.

    ResponElimina
  13. En començar a llegir, m'ha vingut a la memòria aquesta cançó d'en Serrat...http://www.goear.com/listen/49ae356/de-carton-piedra-joan-manuel-serrat

    Salutacions!

    ResponElimina
  14. Avui dia hi ha amors de tota mena, tot i que aquest és una mica surrealista...El pobre noi no tenia gaire sort en la seva vida amorosa, si fins i tot les maniquís el deixaven per un altre! M'ha fet gràcia que anés amb una vespa dels anys?...Molt xula!
    Bona nit.

    ResponElimina
  15. bah, contant les meves relacions, aquesta que descrius la posaria entre les normaletes :P

    ResponElimina
  16. He trobat la història molt original i les fotos molt maques.
    Això ... alguns homes no els costa gens trobar substituta ben ràpid ;)

    Aferradetes :)

    ResponElimina
  17. M'ha agradat, és una història distreta i ben escrita. I el final no és trist, perquè el "pobre noi" de seguit troba substituta.

    ResponElimina
  18. Una maniquí també pot ser objecte de desig, i fort. Però, pel que dius, a rei mort rei coronat: a una maniquí se li pot fer el salt i mai no et vindrà amb reclamacions.
    Gràcies per la teva aparició al meu blog.

    ResponElimina
  19. Desagraiment, amor, banyes... i traïcions que se superen. Tot molt normal en aquest món nostre, però aquest relat tan normal, amb maniquís és molt més original, Xavier. Les fotos, amb aquest stock de maniquís encara el fan més bonic.

    ResponElimina