diumenge, 9 de febrer de 2014

Hivernal

Color d’or de bon matí, una fulla s’ha adormit, la glaçada l’ha assecada, la neu li ha fet un sudari. Sobreviure a la tardor de molt poc li haurà servit. Finalment el cru hivern l’ha arrencada del seu arbre, i ara jeu sobre el camí.
Caminant que busca pau, des de lluny se n’ha adonat, i s’ajup i es treu els guants, amb els dits li fa carícies, amb l’alè li fa escalfor.
Mes la fulla no es desperta, el seu cos s’ha refredat, la seva ànima ha fugit, ja no es pot fer res per ella, es fondrà junt amb la nit. Sota terra ja l’espera vida nova, primavera. 
Vianant aixeca’t ja, potser mai més la veuràs.
Caminant que busca estima, pel camí la trobarà, fa unes passes vers el nord, fa pujada aquesta vida, paisatges sense mida, nuvolades dalt del cel, ressegueixen la carena de la serra Cavallera, des del Taga al Puig Estela.
I s’encanta pas a pas, puja amunt, ja és prop del port. Un vent fort fa aparició, li provoca un llagrimeig. Cal cordar-se i abrigar-se, i aleshores se n’adona, ben glaçades té les mans. On haurà perdut els guants? Es regira les butxaques, cerca al fons de la motxilla.
La ventada es fa més freda, espurnegen pics de neu, i a la cara se li claven, potser és rufa o aiguaneu. Gira cua i torna enrere, ha passat ja molta estona i amb les mans a les butxaques fita bé la dura crosta que la fred ha endurit.
De lluny veu dues mans amigues, reconeix aquells instants, sap que aquí s’ha tret els guants i ha pregat per la fulleta. El que creia no ha passat, es retroben i es recorden. 
S’han trencat les previsions, el temps no admet raons, i l’amor del fons del cor, mai s’emporta un bell record.

Cap al tard mentre s’allunya, mira al cel i veu la lluna, Se la mira reverend i n’admira el seu creixent. 
Cau la tarda a poc a poc i a la serra es clou el vent.

35 comentaris:

  1. Un poema visual escrit en prosa i que ben bé podria ser una nadala. També em recorda un poema d'un trobador que descriu gestes heroiques. M'agrada.

    ResponElimina
  2. Gràcies. A mi m'agrada el que has dit del trobador. La gesta no és gaire heroica, és molt senzilla.

    ResponElimina
  3. Unes imatges genials acompanyades de molt bones paraules

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que hi havia en un racó del Ripollès. Les paraules han sortit soles.

      Elimina
  4. Molt especial la trobada del vianant amb la fulla, molt tendre la retrobada
    i d'una gran bellesa les fotos que els acompanyen.

    Aferradetes :)

    ResponElimina
  5. A vegades ser un despistat també té algun avantatge.

    ResponElimina
  6. Precioses les teves imatges, Xavier... ens duen una petita història tendra i espectacular a la vegada, aquests paisatges són tan bells, que com més els conec més m'enamoren. Com els fulles de color de tardor...

    ResponElimina
  7. A mi també m'enamora el Ripollès.
    I el Berguedà, la Cerdanya, el Pallars, l'Urgell, l'Empordà, la Terra Alta, el Priorat, el Vallès... ai, ai, que m'embalo, i que me'n deixo!!
    Fita

    ResponElimina
  8. Preciosa prosa, molt poètica, acompanyades d'unes fotografies espectaculars.
    Molt tendre el vianant acaronant la fulla.

    ResponElimina
  9. Maca la teva crònica en vers, i quins records recents que m'evoques, ja saps que vaig pujar el Taga no fa massa temps. I si no recordo malament, tu l'havies pujat un cap d'any molts anys enrere, no? Només intent aquesta vegada? S'haurà de tornar a provar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'has encertat, el dia no era prou segur per pujar-hi i no arribàrem al cim. Recordo perfectament que vem parlar del Taga, i és cert, lhem pujat altres cops i un d'elles va ser una vigília de cap d'any. Sempre és grat tornar-hi.

      Elimina
  10. M'he hagut de cordar la jaqueta mentre llegia el post >_<

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que tinguessis també uns guants a mà.

      Elimina
  11. Les imatges son impressionants totes elles, però en quedo amb les dues primeres. I m’ha agradat molt com ho has relata amb aquest vers d’evocadores paraules

    ResponElimina
  12. Gràcies Bruixeta, ja veig que t'agraden les fulles fredoliques.

    ResponElimina
  13. I tu dius que el que jo escric és preciós!

    ResponElimina
  14. Tu has dit el que jo dic del que tu dius.
    Gràcies

    ResponElimina
  15. Només obrir el blog, m' entretinc una estona mirant les fotografies que, per si soles, ja són tot un goig i després començo a llegir...
    M'ha encantat la història de la fulla solitària, tractada amb tanta tendresa pel caminant...I m'ha passat una cosa molt curiosa, al segon paràgraf m'he adonat que estava llegint poesia, encara que estigués escrit en forma de prosa poètica. L'he copiat i li he donat forma de poema i realment quedava d'allò més bé. Amb el teu permís m'agradaria penjar-lo, algun dia, al meu blog, tal com l'he copiat...
    Segur que la ventolera que està fent, farà volar més d'una fulla!
    Bon vespre.

    ResponElimina
  16. Roser, si vols penja l'escrit, o el poema en que l'has transformat, en alguna branca del teu blog.
    I que el vent el gronxi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xavier.
      Espero que aquesta ventolera no duri tant...

      Elimina
  17. Qualsevol moment és bo per fer poesia, encara que faci un fred que pela. T'ha quedat molt bonic.

    ResponElimina
  18. Gràcies Loreto. Les paraules escalfen la ment.

    ResponElimina
  19. Xavier, no se pas que és el que m'agrada més, si la fotografia o aquesta poesia que em treu el fred. No puc més que felicitar-te i donar-te las gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que el que escriu és el mateix que fa les fotografies, on no arriba la paraula ho fa la imatge. I viceversa,
      Josep, les gràcies te les dono jo per la companyia.

      Elimina
  20. "Les clarors de la nit / han omplert les muntanyes i els plans:/ tot dorm, no feu brogit". Dormen les fulles a la neu, dormen els guants a les mans, dormen les muntanyes de l'hivern.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, gràcies per afegir aquests versos tan bells. La nit que descrius és la continuació d'aquest dia.

      Elimina
  21. Collons quin reportatge més bonic!!!

    Això sí: m'ha entrat un fred només de veure les fotos... :)

    Salut des de La Plana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Ximo, una abraçada al País Valencià.

      Elimina
  22. Quin reportatge més bonic!, paraules i imatges van de la má...Compartim el teu viatge, fred i sentit des del cor.

    Salutacions!

    ResponElimina
  23. Un viatge curt, d'anada i tornada. Gràcies per afegir-te a l'emoció del fred.

    ResponElimina
  24. Preciós Xavier! Ja m'he emocionat a les primeres línies. Si, a més a més aquest és un viatge personal, i les fotografies així ho diuen, encara té més valor. Veig que ets un tot terreny de la literatura. Ho podies haver escrit en vers perquè rima tot., encara que potser per intercalar les fotos no t'hauria anat tan bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies. Ja m'agradaria ser un tot terreny...

      Elimina
  25. impressionant i delicat muntatge poètic, artístic fotogràfic!

    ResponElimina
  26. Gràcies pels adjectius i per la lectura.

    ResponElimina