dimecres, 7 de maig del 2014

Remembrança al Cadí

En entrar al Prat del Cadí, l’Estanis es troba immers en una sensació de pau. Quan hi arriba té la mateixa impressió que la que té aquell que torna a casa. No pot evitar pensar en l’Eugènia. L’herba li recorda la seva olor. Els boscos dels vessants del Cadí li fan accentuar el seu enyor. Es mira les congestes de neu a les canals, que llueix, entre les ombres de la roca, amb un esplendor incomparable. De lluny veu arribar una figura. 
Baixa la tartera de la congesta de la Canal de l’Ordiguer. Aleshores se n’adona que, curiosament no hi ha ningú més al Prat. Ho troba estrany. Normalment a la primavera sempre hi pugen altres excursionistes a admirar aquest paratge. La figura travessa la darrera clariana que hi ha al bosc abans d’entrar a l’immens prat. Una mena d’atracció l’empeny cap al centre de l'esplanada.
Ja de lluny s’adona que la persona que baixa del Cadí és una noia... és ella! Es troben al mig de l’herba de la plana.
- Eugènia, quina coincidència que ens tornem a trobar justament aquí!
Ella s’ha aturat just abans d’arribar a tocar-se, amb una mirada lànguida i una mica trista.
- Com és que has tornat Estanis? - li diu inexpressivament.
- Hi vinc sovint, a recordar. - Aleshores se n’adona. - Eugènia, vas descalça!
- Vens a recordar el dia de l’accident?
- Accident? Deixa’m pensar... ara que ho dius... estàvem pujant la Canal de l’Ordiguer, oi? Però no puc recordar res més! - es mira la noia i la veu ullerosa. - Eugènia agafaràs fred als peus! Has baixat la congesta descalça?
Fa una passa cap a l’Eugènia i ella fa un pas enrere.
- Que no te n’adones que tu també vas descalç?
- No serà un somni això? –diu l’Estanis després de mirar-se els peus.
- De veritat que no recordes res? Anàvem encordats...
-Volíem pujar el Baridana per l’Ordiguer i baixar per la Canal del Cristall. Oi?
- No hi arribàrem mai Estanis. Fes memòria. -Diu ella sense canviar la greu expressió, amb un to suau, gairebé alliçonador.
- Han passat molts anys, ja no ho puc recordar.
- Hi ha casos en que els accidentats no saben exactament el que els ha passat. – diu l’Eugènia pacientment. I afegeix - No se’t fa estrany que no hi hagi ningú més?
- D’això sí que me n’he adonat!- diu satisfet l’Estanis, i torna a fer un pas cap a ella. Deixa’m que t’abraci.
Però l’Eugènia es fa enrere. - No insisteixis Estanis. Rumia una mica. On has dormit avui?
- Ara tampoc no ho recordo! Suposo que aquí a la Cerdanya... no ho sé, potser a Bellver o a Prullans, com fèiem sempre.
-Tu ho has dit... com fèiem. - He de marxar, i a tu també et convé anar-te’n. Pensa Estanis, pensa!
La veu allunyar-se. Cap a les tardes ennuvolades, cap els misteris de les canals de la serra. Ell s’abandona als seus enyors mentre veu minvar la llum de la tarda, mentre s’endinsa als silencis de les ombres. Es fon en els idil·lis florals que guarneixen d’una manera incomparable el prat. Pensaments terribles el sotgen i no l’espanten. Els núvols de la tarda s’encenen just abans d’apagar-se definitivament. Els colors més vius van mudant cap a les ombres blavoses. Tot el paisatge esdevé obaga. El dia s’esfilagarsa... com la vida!
Un ocell tocatardà refila el darrer cant.

L’Estanis, pensa que l’Eugènia té raó, que és hora d’anar a descansar. Des de Prullans es mira la serra. 
Té la percepció que una llàgrima li llisca per la galta. Ha arribat al mai més. I tanca els ulls.

38 comentaris:

  1. Malgrat la inquietud, les fotografies donen un bon motiu per passejar-s'hi pel peus del Cadí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafel, segur que si hi anessis en cap de setmana trobaries gent al Prat del Cadí.

      Elimina
  2. "El dia s’esfilagarsa... com la vida!"...

    Desprèn molta bellesa aquest relat! Hi flota una subtil sensació d'irrealitat, fins i tot els paisatges de les fotogràfies semblen irreals. M'ha agradat com l'Estanis, de la mà de la seva estimada, troba el camí de l'acceptació i pot descansar en pau en el nou món. És com una ànima perduda al cor del Cadí que finalment és alliberada.

    És un plaer passar per aquí, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una mica irreal sí que ho és tot plegat. Gràcies Sílvia per la teva atenció.

      Elimina
  3. Per més que ho haguem vist al natural, veure un reportatge com aquest sempre donen ganes de tornar-hi.
    Espero que sigui un somni produit per haver-ho viscut i aquests dos puguin despertar en una abraça darrere una finestra de Prullans

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has tingut una bona idea Joan. Probablement ho hauria somniat un dels dos i quan es despertessin farien un bon esmorzar a Prullans.
      Ja ho va dir el clàssic: "La vida és un somni i els somnis, somnis són".

      Elimina
  4. La història tot i que una mica trista, m'ha agradat molt, potser avui fa joc amb mi, trista però tendra, nostàlgica, però amb acceptació final de les coses com són. Jo també m'he fixat en la mateixa frase que la Sílvia... A vegades necessitem una mica d'ajuda pet entendre les coses...

    I les fotos, precioses... Quan vegi el Cadi, segur que hi pensaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, parles de nostàlgia. Aquest escrit, una mica sí que en despren. Els paisatges a vegades et fan rememorar anys anteriors i és inevitable que tornin records. Com la sardana "Remembrança" de Joaquím Serra que furga en els racons més amagats del cor.
      La tristesa és com la set. Quan torna l'alegria la gaudim més, com fa un assedegat davant d'un got ple d'aigua fresca.

      Elimina
  5. Jo també vull triar una frase: Un ocell tocadardà refila el darrer cant. M'agrada.

    ResponElimina
  6. Interessant historia d'un malson de l'Estanis i amanit amb unes bones imatges!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan per l'adjectiu sobre les imatges. Venint de tu és tot un compliment.

      Elimina
  7. caram quines imatges! estan retocades?

    ResponElimina
  8. Pons, de jove havia tingut ampliadora fotogràfica casa, i quan positivava les còpies sempre les treballava. Ara faig el mateix, però digitalment.

    ResponElimina
  9. M'ha agradat molt la història! Molt ben trobada, sempre amb una aura de tristesa i misteri, fas que les imatges no sigui l'única cosa a admirar dels teus posts!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xexu, recordo que també t'agrada fer muntnya.

      Elimina
  10. Una historia molt tendra, jo també vull pensar que en algun racó un dia trobaré els que se’n van anar a abans d’hora ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bruixeta, sempre tenim un record molt especial pels que ens han deixat i molt més tendre quan es tracta de persones joves.

      Elimina
  11. Imatges i paraules que valen la pena, el que m'agrada més del món!

    ResponElimina
  12. Helena, estic content de que t'hagin agradat totes dues coses.

    ResponElimina
  13. Puc dir poc més del que han dit als comentaris.
    Si que et vull felicitar pel conjunt, un bon relat per unes meravelloses imatges.

    Aferradetes! ☺

    ResponElimina
  14. Precioses aquestes fotos el Cadi, si tanco els ulls, sembla que m'hi trobi... I la història, molt bonica i tendre, una història d'amor que perdura més enllà de la mort...Què més es pot desitjar?
    Com sempre, les fotos i la història fan un bonic conjunt!
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, aquesta és una bona època al Cadí. El verd del prat i les flors primaverals conviuen amb la neu de l'hivern que entre canals es resiteix a fondre's. Gràcies ler la lectura.

      Elimina
  15. Preciosa història! M'agradaria que marxessin plegats. O que no marxessin mai i es quedessin per sempre formant part d'aqt paissatge tant espectacular

    ResponElimina
    Respostes
    1. Loreto, potser és tal com dius tu? Amb certesa no sabem res del més enllà. Cadascú s'ho pot imaginar com li plagui. Potser el Cadí és el paradís etern d'aquesta parella?

      Elimina
  16. Impressionant. Les fotografies d'una bellesa absoluta i el relat una mica trist, una mica inquietant, però m'ha agradat molt. Deixa un regust agredolç.

    ResponElimina
  17. Gràcies Glòria. D'una manera o altra, tots acabarem fonent-nos en el paisatge.

    ResponElimina
  18. Un lugar realmente único, es precioso y que bién nos lo enseñas y nos lo comentas, gracias.

    Saludos.-

    ResponElimina
  19. J. Antonio, la naturalesa és impagable.

    ResponElimina
  20. Llegint el teu relat entre tanta i tan bella naturalesa, sembla impossible angoixar-se, però has aconseguit fer-ho amb aquesta història primer inquietant i finalment trista.

    ResponElimina
  21. Teresa, gràcies per l'opinió. Potser sí que ha quedat una mica trista la història. La pretensió és que fos romàntica: naturalesa, amor i mort.

    ResponElimina
  22. Xavier, si sabés escriure et diria com m'agrada el Cadí. No cal dir que les fotos són meravelloses. La de l'ocell és de premi, i n'hi ha un altre que sembla que les flors les plantis tu mateix (3). La història és una mica trista, però m'ha agradat molt.

    Moltes gràcies. Una abraçada.

    ResponElimina
  23. Josep, m'has descobert. És cert que la foto de les flors que esmentes, té truc. N'hi havia a milers, tant de les liles com de blanques i en vaig reunir unes quantes per omplir la imatge. No acostumo a arrencar mai les flor salvatges. Aquest dia vaig fer una excepció, però van ser poques. La majoria eren al Prat del Cadí tal com es veuen.
    Gràcies per la teva atenció.

    ResponElimina
  24. Les llegendes sempre tenen qui les comença, i els altres només fem que repetir-les. Si aquesta és teva, tens el mèrit d'haver-la creat molt bella.

    ResponElimina
  25. Gràcies Olga. No sé si aquest relat esdevindrà mai una llegenda. He intentat que sigui original, tot i que temes semblants s'han descrit, encara que sigui de diferent manera, en contes romàntics i en pel·lícules fantàstiques o de misteri.

    ResponElimina
  26. El dia s’esfilagarsa... com la vida!, quanta raó tens! i quines imatges més boniques, sobretot la de l'ocellet al capvespre i les floretes liles.

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies per la teva visita Audrey. La vida ens dóna de tot, i a vegades ens ho treu de cop i volta.

    ResponElimina