diumenge, 6 de juliol del 2014

Flor de Falgars

Els darrers dies de juny conserven les flors que dugué la primavera, i guarneixen els verds de Falgars. Si no fos per la calor del matí, sembla que encara no hagi arribat l’estiu. El sol gairebé ha eixugat del tot les gotes d’aigua que la rosada ha deixat a  l’herba.





La Marta i l’Enric pugen per un prat suau. De sobte ell troba una flor de neu. Feia 30 anys que no en trobava  i s’ajup a collir-la.








- No la tallis - li demana la Marta.
Aleshores s’adonen que n’hi ha més.
- N’hi ha moltes, no ve d’una... - insisteix l’Enric.
- Deixa-la pobreta -  Diu ella amorosament - Aquesta flor és el símbol de Falgars, quina llàstima si desapareix.
- Al menys em deixes fer-li una foto?- Diu ell exagerant un temor que no sent.
- No em vulguis fer llàstima ara -  fa la Marta.
- Recordes la primera nit que vam passar al Prat Gespedor? Et vaig venir a dir bon dia amb una flor de neu, i et va agradar.
- És clar que la recordo. La nit de Sant Joan. “Quina nit la d’aquell dia” que deien els Beatles. Han passat 30 anys, Enric. Aleshores estava permès acampar lliurement a aquests prats, i actualment no, oi? I ara la flor de neu està protegida.
- Han passat molt de pressa aquests anys - diu l’Enric mentre ajupit enfoca una flor de neu.
- I també han passat moltes coses - diu ella. I tot seguit entona la cançó “Edelweiss” de la pel·lícula “Somriures i llàgrimes”
- Aquell dia també la vas cantar.
- I després sortírem de la tenda i corríem pel prat - diu la Marta mirant-lo, com si la memòria la tingués als ulls.
- Més que córrer semblava que volaves.
- I tu més que córrer saltaves.
- El vent t’aixecava les faldilles.
- Em sembla que no era el vent, pillo! - diu ella sense dissimular un somriure maliciós.
Segueixen la pujada en direcció al prat del Joc de la Pilota.
- Saps perquè li diuen el Joc de la Pilota?
- Enric!! Que cada vegada que hi pugem m’ho expliques! Diu ella amb un to de deliciosa paciència. - Hi pujaven a jugar els antics miners...
Arribar al Prat del Joc de la Pilota és com entrar a l’escenari d’un teatre real. Avui els actors són ells. Per una estona, els actors principals, papallones i ocells és com si esdevinguessin secundaris. S’asseuen una estona sobre l’herba i contemplen els avets i els altres arbres que envolten el prat.
- És d’hora - diu l’Enric mirant-se el rellotge. - Podríem arribar fins el refugi Ardericó. He vist que el camí passa per aquí a prop.
- Tan bé que s’està aquí! Si anem allà la tornada se’ns farà llarga...
- No hi hem estat mai, Marta, i m’agradaria conèixer aquells paratges.
- No en tens mai prou! - diu ella mentre s’aixeca.
- Si no et ve de gust ho deixem.
- Ara ja ens hem aixecat... i com t’has posat els pantalons - diu mentre els espolsa.
- No em peguis Marta...
- Exagerat!
Van seguint les marques de pintura que hi ha a algun arbre. Una bona part del camí passa pel bosc. De tant en tant, ell s’atura a fotografiar una flor, o qualsevol altra cosa que li crida l’atenció.
 Entren al paratge d’Ardericó quan les ombres de la tarda també hi han arribat.
A un costat de la pista, i prop d’unes ruïnes, hi ha el refugi.
- Aquí seríem feliços Marta.
- No em facis riure... - i assenyalant més avall - mira! Un cotxe com el que teníem. Com està el pobre.
- Res, un retoc de vidres i queda com nou - diu ell mentre el fotografia.
No s’entretenen gaire. Calculen que són lluny de Falgars. Tornen per la pista.
A un revolt descobreixen la boca d’una antiga mina.
- Aquí devien treballar els miners del joc de la Pilota - diu la Marta divertida.
La pista es troba la principal, que ve del Prat Gespedor. Ben a prop tenen el cotxe aparcat. 
Entre els arbres s’endevina la silueta del Pedraforca. 
El contemplen. Ell se li acosta i l’acaricia.
- Què fas?
- Aquí em vas robar el cor. Encara que el nostre amor sembli d’estar per casa, per a mi ha estat apassionant...
- Tira que encara farem tard a sopar.
Amb el cotxe arriben aviat al Santuari de Falgars, on estan allotjats. Pugen a l’habitació. Ell s’entreté a repassar les fotografies que ha fet al llarg del dia.
Ella l’observa. I somriu.

- Enric, tanca la porta, que encara falta una estona per al sopar...
- Tu ets la flor de Falgars - diu mentre fa girar la clau del pany.

26 comentaris:

  1. Falgars, un lloc d'aquests que tenen màgia. Fa molt que no hi he estat. Potser 30 anys o més. Podria tornar-hi i viure la teva història. Desprès de 30 anys, seguir junts i estimar-se és tot un èxit.

    Desprès de més de 40..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Màgia natural. Tothom la té a l'abast.
      Un èxit els 30, els 40, els 50.. i una sort!

      Elimina
  2. un relat rodó! belles fotografies! flor de neu preciosa , té màgia tot plegat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfreelang. Sí que són precioses les flors de neu. I delicades.

      Elimina
  3. que maco que és l'amor, i més ho és quan esdevé un reserva de trenta anys

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'amour, toujours l'amour!
      Millor que un reserva de Borgonya. O del Priorat, per fer-ho més nostrat.

      Elimina
  4. 30 anys plegats, però la passió es manté. I compartir records en aquest paratge no és poca cosa, passejar-s'hi els farà estar més units cada cop.

    ResponElimina
  5. La passió es manté, i si se sap cultivar, i es té sort i salut, molt més que 30 anys.
    El paisatge i la vida sana, ajuden.

    ResponElimina
  6. Molt boniques aquestes fotos de les flors de Falgars...La Marta tenia raó, les flors no s'han de collir , que són perquè tothom les pugui admirar " no cullis les flors i elles alegraran el teu camí" i el dels altres que passin després i sinó perquè tenim les càmeres que fan aquestes fotos tan guapes...
    Els felicito per aquest amor, que sembla que es manté ben viu, malgrat els trenta anys que han passat...
    Bona setmana, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan era escolta, aquesta frase de Rabindranath Tagore que esmentes ja la dèiem, i l'he recordada sempre.
      El Lada Niva de la Marta i l'Enric ja no existeix, el seu amor sí.

      Elimina
  7. Unes fotografies espectaculars, com sempre. I un relat carregat de petites emocions del dia a dia... m'hi sento identificada, però en comptes de 30 amb 25 anys.. cinc més? jo crec que també els aguantarem ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser és com ho defineixes Bruixeta. Les petites emocions del dia a dia omplen els 30 anys.
      Espero que, com a mínim, doblis els 25. Nosaltres ja som als 40.
      Molta sort!!

      Elimina
  8. Sempre he passat per La Pobla i mai he agafat el trencant de Falgars. Una fantàstica passejada floral plena de petites descobertes i emocions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja tens una idea aproximada si algun dia et decideixes fer un tomb per Falgars. Segur que descobreixes més sensacions.

      Elimina
  9. Un relat ple de màgia, com ens tens acostumats. És bonic conservar els records i l'amor 30 anys i encara és més bonic buscar l'ocasió per reviure'ls

    ResponElimina
  10. Gràcies Glòria. Recordar sempre les emocions i els bons moments de fa 30 o 40 anys, és una manera de gaudir el present i ens dóna empenta per encarar el futur.

    ResponElimina
  11. Ha de ser molt especial, molt bonic, poder recordar el que un dia va esdevenir-se en aquests paisatges de meravella..., 30 anys després, i que l'amor hagi continuat florint, com ho han fet les flors, els prats, la vida...
    Sempre la bellesa present en les teves imatges, en les paraules. Gràcies i una abraçada!

    ResponElimina
  12. Gràcies a tu Galionar, per la generositat en la valoració de la bellesa del paisatge i de tot el conjunt.

    ResponElimina
  13. Xavier, com sempre em deixas maravellat dels teus relats i de les teves fotografìes, moltes gracies per la teva feïna.

    Salutacions.-

    ResponElimina
  14. Gràcies a tu J. Antonio pels teus comentaris tan generosos.

    ResponElimina
  15. M'encanta que en els teus escrits siguis tant respectuós amb la natura i, en aquest cas, reservis el paper principal a les papallones i als ocells. Però avui els protagonistes són la Marta i l'Enric, s'ho han guanyat!

    ResponElimina
  16. Gràcies Loreto per la complicitat. Els que no respecten la natura no es respecten a ells mateixos. Tots en formem part.

    ResponElimina
  17. M'agrada molt la primera fotografia, presa arran de terra... l'angle lleugerament forçat a fi de relatar visualment allò que vols expressar: tot el post és ben bonic!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  18. Ets un bon observador Jordi, gràcies per les opinions.

    ResponElimina
  19. ¿Que tal, amigo Xavier?

    He tardado un poco en pasar por tu blog, pero ha merecido la pena, pues me he encontrado con numerosas y bellos imágenes, así que enhorabuena u un fuerte abrazo, amigo.

    Estaré pendiente de las siguientes.

    ResponElimina
  20. Gràcies per la teva visita i els teus comentaris Andrés. Com sempre, ets benvingut.
    Una abraçada.

    ResponElimina