dimecres, 27 d’agost de 2014

Monteixo

Hi ha una cançó de muntanya molt antiga, ja la cantava el meu pare, que diu que per conquerir el cim, s’ha de fer: “de bon matí quan els estels es ponen...
Amb el trenc de les primeres clarors s’endevina que avui farà un bon dia. Assaborim l’olor fresca de la matinada. Les primeres passes, que necessàriament són optimistes, s’obren pas per un corriol estret, entre les herbes altes que mantenen la humitat de la nit i del rierol que hi ha a prop.
Els estels ja no són al firmament i la lluna mig adormida en el seu minvant no es decideix a abandonar el cel. Els primers rajos de sol toquen les carenes més altes. La ratlla de sol va baixant i nosaltres fem la “Cuita al sol al Monteixo” però a l’inrevés. 
La Cuita al sol, després de 10 anys celebrant-se, enguany no s’ha fet oficialment. És una cursa de muntanya, que es fa a la tarda-vespre des d’Àreu, on els participants han de córrer més del que triga el sol a pondre’s. És apta només per als que kiliajornetegen.
A mesura que guanyem alçada, si ens girem, podem contemplar la Pica d’Estats, que encara mandreja, embolcallada amb un llençol de boira. Les primeres setmanes d’agost ha fet fresca, i això a alta muntanya vol dir fred.
Quan som a prop de l’Estany Aixeus comprovem que la rosada s’ha glaçat sobre les pedres. Així que hi toca el sol es fon de seguida. Torna l’estiu.
Una ramada d’isards pastura als prats dels Socarrats, el vessant que més avall, per les Pales del Monteixo, es precipita cap a Àreu. És l’itinerari que van fer sota el nom de la “Milla vertical” com a alternativa a la “Cuita al sol”.
Nosaltres l’hem fet per Aixeus que és més còmode, i m’atreviria a dir, més atractiu.
El Monteixo fa 2902 metres i és un bon lloc per contemplar sencer el massís de la Pica d’Estats i el Sotllo. També la Pica Roja, que avui no acaba de treure’s de sobre les boires.
Arribem al cim per la seva cara nord. Fa més de 40 anys hi vàrem arribar pel costat de llevant, ja que veníem carenejant des del Pic de Norís.
Recordo especialment amb molta tendresa aquell agost del 1973. També hi van pujar la Toni i el Ricard, que malauradament ja no hi són. 
Amb una punta de pedra, escric els seus noms a una roca plana, com si fos una pissarra. Aquesta nit les estrelles els llegiran, i amb la primera pluja que llagrimegi sobre la pedra, s’esborraran.
Mentre ens fem una fotografia mirem cap a la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya, i amb els braços fem la V. 
Penso que molt aviat tot Catalunya assolirà el cim més alt, sense haver de desplaçar-se a la Vall Ferrera. Les fites hi són posades.
No me’n puc estar i improviso una corranda:

Aquest onze de setembre
Ha de ser de caixa o faixa.
Si volem votar el novembre
Hem de fer una gran V baixa.





28 comentaris:

  1. Genial el post, jo també he estat per allà dalt aquest agost i el Monteixo el tinc apuntat per fer en un futur espero que no massa llunyà. M'agrada molt la foto del 73, m'encanta! El que em sap greu són aquests records més amargs, però és espectacular que puguis dir que 40 anys després tornes a ser allà dalt. Ah, i m'agrada molt també la foto que feu V mirant cap a la Pica. Fins i tot les llonganisses tenen forma de V... i una pinta... ara m'has fet agafar gana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xexu, segur que algun dia el pujaràs.. i amb els anys hi tornaràs.

      Elimina
  2. Impressionant, com sempre. I la corranda t'ha quedat rodona ( o millor com una V) :).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Bruixeta, millor la V que la rodona. Gràcies per ser-hi.

      Elimina
  3. emotiu i impressionant reportatge , les fotografies precioses, el relat amb l'homenatge i el record als qui ja no hi són i acabes amb una bona V ! Visca tu i la muntanya!

    ResponElimina
  4. M'agrada molt la foto del 73, Aquests mateix any hi vam anar amb els amics per celebrar el nostre primer aniversari de noces. Ja no hem pogut tornar-hi més.
    Xavi, amb vosaltres em sap greu que falti en Ricard i el Toni. Per sort a la nit les estrelles els llegiran.
    Com sempre un gran reportatge i les fotografies fantàstiques

    Visca la llibertat

    ResponElimina
  5. Josep, si vareu ser-hi el 1973, gairebé ens devíem veure.
    La Toni va morir el 2005, molt jove i el Ricard fa poc més d'un any i mig, també massa jove.
    Gràcies per les teves paraules... i visca!

    ResponElimina
  6. Emotiu i amb un final genial! M'has fet riure amb la Votifarra :)
    Estic contenta que tornis a ser per aquí, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia, ara sí que estic aquí... per un any com a mínim.

      Elimina
  7. Xavier, tens el do de fer-nos reviure les teves experiències, les sensacions i gairebé els sentiments amb la bellesa de les teves imatges i la paraula sempre encertada. Tens sort de poder repetir l'ascensió 40 anys després, i fer-la també per aquells que ja només hi són en el record.
    Ben tornat i una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Galionar. És una sort tornar a llegir els teus comentaris.

      Elimina
  8. Un bon homenatge als que ja no hi són i una bona preparació per tot el que ens ve. Ho farem possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu Joan, amb les dues coses que menciones.

      Elimina
  9. Uns paisatges muntanyencs preciosos, jo no els conec aquests indrets, per això t'agraeixo que els comparteixis... Quan de sentiment hi ha en aquesta pedra, amb els noms dels amics...Segur que els estels els llegiran i potser la pluja no gosarà esborrar-los...
    Molt bona la corranda, a veure si es compleix. realment una V, es pot fer amb moltes coses, fins amb les muntanyes, si les girem de l'inrevés!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser és veritat! El Monteixo a l'inrevés és una V. I el Pedraforca dues!!

      Elimina
  10. Quins records! Jo l'he pujat dues vegades, el Monteixo. Però no crec que hi torni. Una vegada, al Tuc del Port de Viella ens va agafar el temporal i és una experiència que no vull repetir, a banda d'altres raons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, pocs excursionistes s'han lliurat de que els enxampi un temporal.
      Per gaudir del Monteixo no és imprescindible arribar al cim. Des dels seus vessants també es gaudeix.

      Elimina
  11. Un cim preciós. Dels que et conviden a pujar....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja ho saps Sergi...
      I gràcies pel comentari.

      Elimina
  12. Un sector de cims del Pirineu que no he fet. Però per assolir els nostres Monteixos cal una gran passejada com aquesta, començada a l'alba i una bona V baixa carregada al sarró.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafel, segur que algun dia també t'hi veurem pel Pallars. I a la V també.

      Elimina
  13. Aquest any t'has tornat un especialista de les V ! Com sempre un post genial, amb bones fotos i textos amens. Gràcies per ensenyar-nos-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Loreto. L'11 S serem milions d'especialistes en la V

      Elimina
  14. Un post molt bonic, Xavier, el vaig llegir el mateix dia que el vas fer, però ara que he retornat al meu ordinador, puc veure les fotos millor, i són precioses.

    Encara sou uns grans excursionistes. Nosaltres, per un problema o per un altre (cap de greu) hem deixat de fer muntanyes de debó. Ara fem excursionetes més curtes. A mi ja em va bé. Això no ho considero una pèrdua. He fet molta muntanya a la meva vida. I en segueixo fent, però en una altra mesura.

    I la corranda és genial... hem d'acabar de mentalitzar a tothom...

    ResponElimina
  15. Gràcies Carme, Ja ho hem comentat més amunt. La muntanya es pot gaudir des de molts vessants i no cal necessàriament fer cims o cansar-s'hi massa.
    Mentalitzats per la V ja ho estem. Aquí tindrem una alegria i a més d'un, li costarà de pair una sopa de lletres on dominarà la V.

    ResponElimina
  16. Magnífic, una montanya molt maca.

    Salutacions.-

    ResponElimina