diumenge, 2 de novembre del 2014

El fantasma del Zurich (Quedem al Zurich?)

Hi ha alguna relació entre el que vam ser i el que som. Hi ha qui diu que som uns no morts, d’altres ens anomenen fantasmes, esperits o vés a saber què. Un no mort és el mateix que un no viu? Ningú en pot saber la resposta perquè ningú no ha pogut contactar amb mi, ni amb ningú com jo. Tants vidents que hi ha, i no ens veuen. I les bruixes, i els santons ens poden veure? “Romanços!!”
Vaig viure la proclamació de la República Catalana per en Macià. Jo era molt jove quan ell ja era vell. Va durar poc, però va ser un dels dies més profitosos que vaig viure. En una de les manifestacions  que es vivien a la ciutat, hi vaig conèixer l’Anna Nabona. Era una noia de Girona que feia mesos que estudiava belles arts, i el 14 d’abril l’enxampà a Barcelona. Baixàvem per les Rambles tota una colla de joves cantant la Marsellesa. Obrers i estudiants ens abraçàvem espontàniament. Així que vaig veure l’Anna, m’hi vaig anar acostant. Els seus cabells voleiaven amb l’aire de la primavera, i el meu cor bategava amb aquells mateixos aires d’emoció. Teníem la sensació que havia de passar alguna cosa important i pujàrem a la plaça de l’Ajuntament. 
Hi vam arribar a temps per veure sortir en Macià al balcó de la Generalitat, que aquell dia encara era de la Diputació, a saludar els manifestants que ens hi havíem congregat.  Teníem República!! Les abraçades van seguir, i també els petons. Endut per l’excitació del moment, em vaig acostar cap a ella amb la intenció de besar-la. Ella va endevinar la trajectòria dels meus llavis i va girar la cara. El petó es perdé entre la seva cabellera. “Som lliures, però no et prenguis tantes llibertats!” Em digué sense perdre el somriure.
Quan la concentració començà a dissoldre’s i ja ens retiràvem, li vaig demanar a l’Anna si la podia acompanyar. Ella anava amb unes amigues i va dir que era millor que ho deixéssim per un altre dia. “Quedem diumenge a la tarda al Zurich?” Li vaig proposar. I així va començar la nostra amistat, i al cap d’unes setmanes, el nostre amor. Em regalà, emmarcat,  un dibuix que havia fet de la cantonada del Cafè Zurich.
Quan s’acabà el curs, ella hagué de retornar a Girona. Festejàvem per inacabables cartes. Però... seria llarg d’explicar: ens distanciàrem i vam trencar la relació.
Uns anys més endavant, quan va tocar defensar la República, no vaig dubtar ni un moment a allistar-me de voluntari. Encara que l’Anna i jo no érem promesos, li vaig explicar per telèfon que marxava al front. Va venir expressament des de Girona, per acomiadar-se de mi. Li vaig demanar de quedar al Zurich, i si em podia portar una fotografia seva. “Sembles la deessa del Clarà”, li vaig dir quan me la donà.
La guerra es va fer llarga. Primer vaig fer la instrucció a Pins del Vallès, després m’enviaren al Front del Segre, i quan aquest es va trencar, em destinaren a l’Ebre.

L’Anna i jo ens seguíem escrivint. A la darrera carta que va rebre de mi, li deia que quan guanyéssim la guerra, tornaríem a quedar al Zurich, i que aquesta vegada faríem les coses millor. Ella em va contestar que sí, que quedaríem al Zurich a prendre un cafè dels de veritat, dels d’abans de la guerra. Aquella carta ja no la vaig poder contestar. Mentre em dessagnava vaig intentar re-llegir-la...

I vam coincidir al Zurich. En diferents estadis. Ella estava asseguda a una cadira amb la meva darrera carta a les mans, i la llegia. No vaig poder contactar amb ella. Venia sovint, fins que se’n cansà. Per les converses dels altres clients, vaig saber que s’havia posat malalta, segurament per la misèria de la postguerra.
La meva veu no la sent ningú, la meva imatge només la veig jo i algú que també està com jo. 
He passat lustres admirant l’escultura d’en Clarà perquè em recorda l’Anna, i de tant en tant, ens saludem amb l’avi Macià, que espera que algú torni a proclamar la República Catalana. “Aviat, president, més aviat del que es pensa” li dic.

He conegut un altre esperit com jo que sap per on deambula l’Anna. Li he dit que li transmeti aquest missatge: “Quedem al Zurich?” L’espero. Sé del cert que vindrà.

Participació del blog Fita, (La segona, si no és abusar) per al projecte de la Gemma Sara i altra gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara
(Original del dibuix de la cantonada del Zurich: Antoni Nabona) .

30 comentaris:

  1. Abusa abusa, que amb relats com aquest tenim l'èxit assegurat. M'ha agradat potser tant o més que l'altre. La història és preciosa i, a més, emboltada per un tros d'història que ens acostes al present amb el fantasma que deambula pel Zurich. Brodat, Xavier! I les fotografies amb l'escultura d'en Clarà i en Macià ho complementen fantàsticament. Un deu, no, un onze!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia, quina crítica més generosa!! Es nota que és el teu sant...
      Si el celebres: per molts anys!!
      I gràcies novament a tu i a la resta d'organitzadores d'aquesta idea.

      Elimina
  2. Ostres, Xavier, un bon relat. Moltbon relat, vaja!!! Estic d'acord amb l'onze que et puntua la Sílvia.
    I em fa gràcia l'enfocament paranormal que fas i l'aportació històrica. m'ho he passat molt bé llegint.

    I aquests fantasmes... T'han quedat molt ben integrats... :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. I si és veritat que estem envoltats de fantasmes? Al menys, aquests són bons.

      Gràcies pels adjectius, Carme.

      Elimina
    2. Estem envoltats de fantasmes, de tota mena i no tant bons com els teus... he, he, he

      Torno, perquè he remirat i rellegit i volia afegir unes quantes coses:

      M'encanta la foto- muntatge de l'avi Macià i el colom al vol... miraré de dibuixar-la. La de la deessa també m'agrada molt, però pobrissona podria destrossar-la i no m'ha fet res...

      Hauré d'aprendre de l'Anna Nabona (o de l'Antonio, com vulguis) i fer una aquarel·la de veritat. Molt xula.

      És un post molt i molt complet... curradíssim, amb un munt de detalls per gaudir, com tots els teus.


      Elimina
    3. No és un colom, oi? És una gavina?

      Elimina
    4. Carme, t'ho dic de debò, la foto del bust de Macià amb el Zurich al fons no és un fotomuntatge. La vaig fer amb teleobjectiu i això fa que l'escultura del president sembla que estigui més a prop del cafè. Tant la gavina que sobrevola la lona del Zurich, com el colom que passa pel davant de l'estàtua de l'avi passaven per allà quan vaig fer la fotografia.
      Gràcies per la re-lectura.

      Elimina
  3. Haurem de trucar als caçafantasmes

    If there's something strange in your neighborhood
    Who you gonna call? Ghostbusters!

    ResponElimina
  4. Pons, en el teu comentari hi he escoltat la música: Ghostbusters!!!

    Però a aquest no cal anar a caçar-los, són dels nostres...


    ResponElimina
  5. Caram, Xavier un relat molt bonic, quina llàstima que ell ja no podés acudir a la cita, bé a la seva manera si que hi va anar, però a l'Anna no li va servir per apaivagar el seu desconsol...Ves a saber si algun dia de calma, els seus cabells voleiaran a causa d'un alè invisible!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, aquest final que proposes, amb l'alè invisible, em sembla que és el que esperen aquests dos esperits marcats per la tragèdia de la guerra,

      Elimina
  6. A l'antic Cafè Zurich un home que va viure el 14 d'abril m'explicà, davant d'una tassa de cafè,
    la proclamació de la República. Era el temps en què el Zurich era un espai intergeneracional. Amb el Canaletes formaven un duet imbatible.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, a mi sempre m'ha agradat molt escoltar les històries de la república explicada en primera persona pels qui la van viure. Malauradament, per qüestió d'edat, gairebé no en queden.
      Tant de bo, algun dia no gaire llunyà puguem explicar que nosaltres vam viure l'adveniment d'aquesta nova república que s'està forjant.

      Elimina
  7. Dir-te que el relat m'ha agradat es quedar-me molt curta. Es brillant, Xavier. Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Bruixeta, no sé si has quedat curta, en tot cas has quedat molt generosa.

      Elimina
  8. Molt bon relat, Xavier. I les fotografies, suggestives del tot, i molt apropiades, ja que som en el mes de les ànimes, dels ectoplasmes, dels esperits, espectres i tot allò que vola amb una lleugera olor de cendra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, no és casual haver penjat aquest post l'endemà de Tots Sants, quan la tradició cristiana, heredata de vés a saber quins altres ancestrals ritus, commemoren la diada de Difunts.
      Gràcies per la crítica.

      Elimina
  9. El quadre de A. Nabona és de veritat? No és fictici, aquest personatge?
    Saps jugar molt bé amb realitat i ficció, entre imatges i text.

    ResponElimina
  10. Helena, Anna Nabona és fictici, però A. Nabona existeix, tal com s'especifica al final del relat, després de les referències a Gemma Sara. Aquesta aquarel·la la té la meva mare, penjada a casa seu. El veritable dibuixant m'ha donat permís per utilitzar-la per aquest relat.
    Gràcies per l'interès.

    ResponElimina
  11. Molt bona història... gràcies per compartir-la!

    ResponElimina
  12. Molt bonic, amè amb les fotografies.
    És genial adaptar la història a altres històries més personals.

    Salutacions i abraçades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Lydia. Sempre hi ha un punt d'unió entre la Història i les històries individuals.

      Elimina
  13. Quina història tan bonica! I tan trista...
    Però encara hi ha esperança, té tota la eternitat per retrobar a l'Anna i continuar "vivint" el seu amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que sí que podran "viure" com dius tu, l'amor eternament.

      Elimina
  14. Fantàstic, Xavier! Quantes històries semblants a la teva deuen haver estat realitat, en temps de la guerra... Segur, segur que un dia ella i ell compartiran el mateix estat i es tretobaran al Zurich...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  15. Segur que és tal com dius Galionar. La guerra va destrossar molts amors. L'Ebre es va endur moltes il·lusions.

    ResponElimina