dissabte, 15 de novembre de 2014

Taxi! Al Zurich.

Per no fer tard a la cita amb la Madeleine, vaig sortir de casa amb temps de sobres. La darrera vegada que ens havíem vist, ella estava distant, freda i potser malhumorada. Fins i tot m’havia retret que anava mal afaitat: “punxes!” em va dir enretirant-me. Per això aquell dia, tot i ser a la tarda, vaig sortir de casa acabat d’afaitar.
En arribar a baix a l’andana del metro, per la gentada que hi havia,  vaig intuir que feia estona que no venia. Pels altaveus avisaven que hi havia una avaria.
Vaig sortir al carrer. “Taxi!” vaig cridar al primer que vaig veure amb el llum verd encès. El conductor em preguntà on anàvem: “al Zurich”. Arrencà de seguida. Era un home xerraire i li vaig explicar que era important arribar-hi abans de les 7 de la tarda. “No t’amoïnis, si no hi ha embussos, encara et sobraran deu minuts”. Em tranquil·litzà, i sense saber com, em vaig adonar que li estava explicant que tenia una cita amb una noia. “Si és per aquest motiu, gas a fons” em digué fent-me un somriure pel retrovisor.
No s’equivocà, i a tres quarts de set em deixava a la cantonada de Pelai amb la Plaça Catalunya. Vaig seure a l’interior, a la taula on ens acostumàvem a trobar amb la Madeleine. Encara no havia arribat. Quan alguna vegada havia arribat ella abans que jo, m’havia adonat que sempre hi havia algú mirant-la. “Admirant-la” pensava jo. I és que la Madeleine és una dona que no passa desapercebuda. Amb la seva cabellera roja ondulada, els seus llavis grossos pintats sempre d’un roig intens, el seu escot imponent, la seva mini-faldilla... A un quart de vuit em vaig començar a impacientar. Vaig buscar el mòbil per fer-li un watsapp, i no el duia. “L’he perdut” vaig pensar, perquè a l’andana del Metro l’havia consultat. L’espera se’m feia llarga. A la taula del costat, una noia escrivia amb bolígraf en una moleskine. De tant en tant em mirava i seguia escrivint. Se’n devia adonar que estava angoixat? 
A les vuit, algú em donà uns tocs a l’espatlla. Unes dècimes de segon vaig creure que era la Madeleine.
    - És teu? - Era el taxista que m’allargava el mòbil.
    - Sí, gràcies... em creia que ja no el trobaria.
    - Sort que encara hi ets - va dir l’home satisfet - un client l’ha trobat al seient del darrere i no sé perquè he pensat que era teu.
   - Vol prendre un cafè? - li vaig dir mentre li oferia la cadira per a que s’assegués.
    - No puc - va dir mentre marxava - Tinc el taxi en doble fila!
Vaig telefonar la Madeleine. No va contestar i li vaig deixar un missatge al contestador, demanant-li que em truqués.
Vaig pagar i vaig sortir del cafè.
    - Et deixes el mòbil - m’avisà des de darrere la noia del moleskine.
    - Gràcies!! - li vaig dir - és la segona vegada que el perdo.
    - Ja ho sé. - em digué amb un accent deliciosament mallorquí, mirant-me amb els seus ulls verds.
L’endemà, sense haver pogut contactar amb la Madeleine vaig tornar al Zurich. Tot estava igual que ahir. Fins i tot la noia del moleskine. Ens saludàrem amb el cap, amb un somriure, el meu ample i el d’ella una mica tímid.
I vaig anar fent això unes quantes tardes, sense l’esperança que es presentés la Madeleine. Ens saludàvem amb la noia de la moleskine, però no ens dèiem res. Un dia que duia faldilla em vaig adonar que a l’exterior de la cuixa hi duia un llangardaix tatuat. Es veu que me’l devia mirar massa descaradament perquè de sobte s’abaixà la faldilla i es posà la jaqueta sobre les cames.
Un dia li caigué la moleskine a terra. Vaig reaccionar tard, ella la recollí abans de donar-me temps a fer un gest de galanteria.
Ahir mateix vaig anar al cafè amb la intenció d’acostar-m’hi, de dir-li alguna cosa. És una noia menuda, de fesomia riallera, cabells castany clar llarg, llis i amb un pentinat despentinat. En arribar-hi, la seva taula era buida. A terra hi havia la moleskine. 
La vaig recollir, i sense obrir-la vaig esperar, mentre em prenia un segon cafè. I un tercer. Com que ella no va tornar, em vaig endur la llibreta amb la intenció de tornar-li l’endemà. 
A la nit no podia dormir i vaig fer allò que no s’ha de fer: llegir-la. Era una mena de diari. Al començament hi havia el seu nom: Margalida. I la seva adreça: carrer de Sant Cristòfol a Ciutadella. Parlava d’un noi que espera la seva xicota... Era jo!! Cap al final explicava que se’n tornava a Menorca. I a les darreres pàgines hi havia escrit un poema.
Sonà el telèfon. Era la Madeleine que em demanava que la disculpés, que demà segur que sí que aniria al Zurich, que quedéssim a la mateixa hora de sempre.
I avui a la tarda, després d’afaitar-me he sortit al carrer i he aturat un taxi. Casualitats de la vida era el mateix taxista.
   - Al Zurich? Em pregunta.

   - No, a l’Estació Marítima!
Participació del blog Fita, (La tercera, amb tota la barra) per al projecte de la Gemma Sara i altra gent dels blogs, "quedem al Zurich"  Per a més informació visiteu el blog Truquem al Gegant del Pi? de la Gemma Sara

30 comentaris:

  1. Ha fet bé!!! Llàstima del temps que no van aprofitar, asseguts en taules veïnes, però potser no és tard per la Margalida... I en canvi ho deu ser per la Madeleine.

    Molta sort per l'estació marítima, a la nova parella!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són joves, els queda molt de temps, si el saben aprofitar. Si es troben els espera un llarg viatge.

      Elimina
  2. Molt bona història! Aquí tothom fa tard, però potser algú encara podrà recuperar el temps perdut. A per la menorquina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xexu. Sembla que la senzillesa menorquina ha superat la voluptuositat de la Madeleine.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Una decisió precipitada. En aquest cas sembla encertada.

      Elimina
  4. Molt bona història. Sempre el Zurich, lloc imprescindible per a trobades i no trobades de tot estil i mena. Ah! Els cafès!

    Abraçada, des de El Far!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cafè vegades no deixa dormir, però acaba essent productiu. Jordi, l'adjectiu que dius: imprescindible, és cert.

      Elimina
  5. Agredolç, com sempre!
    Jo tinc una mena de moleskine, quan vaig en tren la faig servir molt. Ja m'imaginava que sortiria un poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser ha estat el poema el que l'ha fet canviar d'opinió. Helena, segur que la teva llibreta n'és plena.

      Elimina
  6. Les dues dones tenen un nom que comença igual però el final és divergent i, d'alguna manera, ja presagia que el final del relat serà també diferent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, no m'havia adonat que els noms de les noies començaven igual. Una casualitat.

      Elimina
  7. No pot fallar, entre la sobrassada, la ensaïmada, la pomada, els ulls verds i aquell meravellós accent, farà una espècie de còctel difícil de refusar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, quina variació d'aliments. I encara podríem afegir el formatge i la caldereta!
      L'accent, és especialment gustós.

      Elimina
  8. m'ha agradat aquest final, no l'esperava però m'ha agradat :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Bruixeta, com a vegades es diu, un final que pot ser un principi.

      Elimina
  9. M'ha agradat molt, sobretot aquest final que no me l'esperava...La Margalida em cau força bé i a la Madeleine que la bombin, s'ha de ser més responsable, no n'hi ha prou de ser un figurí...
    Hi aquest poema que ha escrit la Margalida-Xavier, és molt bonic!!!
    Petonets.

    ResponElimina
  10. És com dius M. Roser. La Madeleine tampoc no s'ho esperava. Veritablement la Margalida promet més.
    Gràcies per llegir el poema manuscrit. La cal·ligrafia no és meva, és femenina.

    ResponElimina
  11. ja veig que el llibre de rel·lats també haurà de tenir fotos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aniria bé que si es fa el llibre tingui il·lustracions, pels qui només miren els sants.

      Elimina
  12. M'ha agradat moltíssim el joc amb la fotografia de la llibreta i el poema. És una història plena d'esperança, jo que sempre maleeixo la gent que em fa perdre el temps, ja veig que el temps va per lliure. Sembla que l'espera al zurich li ha obert les portes a una nova aventura. Felicitats per aquest relat, Xavier! La foto de dins el Zurich la trobo genial, retrata molt bé l'ambient del relat.

    ResponElimina
  13. Gràcies per la doble lectura Sílvia. El que és esperançador és que t'hagi agradat, que ets com del "jurat".

    ResponElimina
  14. Té molta sort, el protagonista: que li retornin el mòbil cada vegada que el perd i que li retornin l'amor quan més falta li feia... Un gran relat, Xavier, felicitats!

    ResponElimina
  15. Fins ara ha tingut sort. La Margalida sembla que li posa fàcil, però és una noia amb personalitat. Que ell faci les coses bé o se li acabarà la sort.

    ResponElimina
  16. Mooolt romàntic, preciós, un canvi de rumb que no sap on el portarà, però alguna cosa el porta... és el taxista! "taxista, porta'm cap al cel" :)

    ResponElimina
  17. ".... que la terra és plena, de plegats de mans"
    Si el que condueix és un taxista tan imprevisible com el del Pau Riba, en el canvi de rumb sempre hi ha risc d'error.
    Però si els guia el romanticisme, tenen possibilitat d'èxit.
    Gràcies Gemma, per la feina que esteu fent.

    ResponElimina
  18. Una historia plena de suspens fins el final !

    ResponElimina
  19. Joan, esperem que (faig broma amb la paraula) aquest suspens acabi en aprovat.

    ResponElimina
  20. Pèrdues, casualitats, atzars...
    Un relat molt ben treballat i amb unes imatges precioses. Una joia. Per als ulls i per a l'anima.

    ResponElimina
  21. Gràcies Eduard. Per llegir, també, les imatges.

    ResponElimina