dijous, 11 de desembre del 2014

Intervals de tardor

Una fulla ha aguantat les ventades de la tardor. Belluga suaument a ritme d’andante, i es gronxa entre els intervals que la naturalesa li concedeix. Es resisteix a deixar-se caure dels braços de la branca que li ha fet de mare.
Veu les seves companyes que jeuen al terra de bemolls. A ella encara la reté el calderó d’un darrer sostingut. Una fina nota, d’instruments de fusta.
Els semitons rojos i ocres tenyeixen el terra de la tarda. Fan l’acompanyament de la melodia que es va forjant. Un allegro d’instruments de vent la belluga amb més corxeres de les que pot aguantar. Per uns instants, el que dura la cadència d’un silenci és a punt de sucumbir.
És la bellesa d’una tragèdia que es repeteix. La intensitat lluminosa d’un semitò de luxe.
De cop la simfonia de colors esclata al bosc. Uns ocells fan uns arpegis en tons majors. 
El bassal reflecteix les soques més altes i les pautes dels colors del cel de la tarda.
Els verds perennes contemplen els colors caducs.
Un drap belluga, empès pels quatre vents. També ha aguantat les maltempsades, amb músiques militars que li han estat desfavorables. 
Hi ha instruments que voldrien imposar un rèquiem mentre aprofiten que altres encara estan afinant per engegar una fuga, amb ritme de marxa. 
El director fa estona que els ha donat un la, i espera pacient per començar la simfonia.
A la tardor s’aixeca una batuta. Tot és a punt, s’han fet previsions i provisions.
Una simfonia hivernal donarà pas a un esclat primaveral.
Ressorgirà l’escalfor.

34 comentaris:

  1. Segur que la fulla no queia esperant que la teva mirada poètica la captés i la immortalitzés. Com sempre, preciós!!

    ResponElimina
  2. Osres , Xavier, has escrit "La simfonia d'una fulla"...Precioses les fotos i precioses les paraules...
    La primera foto m'ha recordat un poema d'en Carner:

    A l'arbre hi ha una fulla,
    que està ja a punt de caure
    i l'últim raig del dia
    que ho sap
    encara la daura!

    Petonets de tots els colors de les fulles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies M. Roser. No coneixia aquest poema. Involuntàriament he plagiat en Carner.

      Elimina
  3. Has fet que les fulles ens escriguin una simfonia, com si fossis Beethoven... si aquestes fulles fossin notes, tindrien ritme i potència, els vermells són espectaculars i els grocs també. L'última fulla que queda a un arbre, sempre té un no sé què de nostàlgia i de tendresa... la valenta? o potser la més poruga? O les dues coses, valenta per resistir i poruga de caure...

    La tardor s'acomiada amb una música preciosa... totes les fotos m'encanten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels adjectius Carme. Què més voldria que fer simfonies com el geni que esmentes.
      Ja que ho dius, hi ha un intervals d'un semitò a l'obertura d'Egmond de Beethoven, que anirien molt bé per acompanyar la darrera fulla. Molt interessant la pregunta de si l'última fulla és la més valenta o la més poruga.

      Elimina
  4. Molt bonic tot plegat, lletra, música i imatges.

    ResponElimina
  5. les fulles cauran totes, però aquella senyera aguantarà el que faci falta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Joan!! La força sentimental que fa voleiar la bandera catalana, és superior a la força bruta dels qui la voldrien enterrar.

      Elimina
  6. On has trobat aquests ginkgos de les darreres fotos? Els meus no sé si s'estan morint o només els cauen les fulles...

    ResponElimina
  7. Gràcies per il·lustar-me Joan. No en sabia el nom. L'arbre de fulles grogues de la penúltima fotografia és de Montjuïc, i el de la darrera, de prop del Turó parc.
    I per si de cas: les bales de palla, són de les Garrigues, prop de la Pobla de Cèrvoles, i el colom de la segona fotografia és un veí del meu carrer, a Sants.

    ResponElimina
  8. No hi entenc de música, però segur que t'has inspirat bé en ella.

    ResponElimina
  9. Helena, jo tampoc sóc un expert de música, simplement un afeccionat.
    Tu que ets poeta, probablement has fet algun poema inspirat en alguna melodia.

    ResponElimina
  10. Molt bella representació dels cicles: imatges, paraules, música i tot! Més que una simfonia, una òpera. M'ha portat a la memòria el recital poètic d'ahir de la Conxita Jiménez, poeta tortosina que descriu admirablement el paisatges de la seva comarca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Eduard. Si els paisatges de la Conxita són els de les Terres de l'Ebre, és lògic que ens n'admirem.

      Elimina
  11. Mira que la tardor sempre ha esta la meva estació preferida, llegint-te i veient les teves imatges encara m'enamoro més d'ella

    ResponElimina
  12. Gràcies per la visita a la tardor Bruixeta. Aprofita-la que s'acaba.

    ResponElimina
  13. La natura canviant té vida i música. Unes fotos espectaculars!

    ResponElimina
  14. Bellíssima, senzillament bellíssima aquesta partitura d'imatges i de mots tardorencs! Gràcies per recordar-nos que la vida pot ser així de bonica!
    Una abraçada, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Galionar, potser és com ho veus: notes de color que conjugues amb les notes musicals.

      Elimina
  15. Buenas Fiestas y Muy Feliz Año 2015

    Saludos afectuosos.-

    ResponElimina
  16. Genial! Un concert de tardor esclatant d'imatges i paraules bellíssimes.
    Un plaer visitar el teu blog, Xavier!

    ResponElimina
  17. Gràcies Glòria, per les paraules i la visista.

    ResponElimina
  18. Totes les fulles de Barcelona em cauen a mi al cap, és impressionant.

    I ara de debò, magnífiques fotografies.
    La tardor és l'estació que més m'agrada amb diferència (estaria bé que al començament fes més clima de tardor i no tant d'estiu, però què li farem). Els colors, les olors i les sensacions que m'evoca m'apassionen.

    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lydia, guarda'ns alguna fulla per als altres caps, que també ens agraden.
      Gràcies per les teves paraules.

      Elimina
  19. Totes les notes han ballat al meu cap, mentre els ulls s'omplien d'aquests colors meravellosos de tardor ... els teus, sempre amatents per oferir-nos tot el que ens envolta.
    Totes genials!! ;)

    Aferradetes!! ☺

    ResponElimina
  20. Gràcies per la claror dels teus comentaris lluna, i per les teves aferradetes.

    ResponElimina
  21. Quina melodia més preciosa, Xavier, feta de tardor, de fulles i de color. I això que sembla que la peça encara ha de començar! Pel drap no pateixis. Resistirà. Tot i que darrerament sembla que faci migdiada, endormiscada enmig del soroll somort, massa somort, de les converses.

    ResponElimina
  22. Teresa, no en tinc cap dubte que la bandera resistirà malgrat les ventades.
    Gràcies per l'estrofa que has escrit per a la música de tardor.

    ResponElimina