dijous, 4 de desembre de 2014

Poble de la nit

Poble de la nit, et retrobo després de fer el camí del teu bosc, privat de les alegries, dels dies, de les bogeries i de les noies.
En el teu cor trist només hi resten unes quantes cases en ruïnes i un cel encantat. 
 Reconec les teves teulades de pissarra, ara que aixopluguen la intempèrie, i que llueixen com les escates de la mort.  
 Les bigues esfondrades que punxen l’aire com les espines d’un peix esventrat. I pentinen els núvols.
 Unes bigues que serveixen per a que els elements juguin un macabre joc de bastonets xinesos, i els deixen esbarriats com en un mikado gegant.
 T’he mirat quan arribava pel camí, i tu m’observaves a mi mentre caminava pels teus carrers desapareguts entre la runa. Ostatge del temps, el vent xiula els teus laments. Poble de la nit, estàs malferit.
 Aquí algú va abraçar l’amor de la seva vida, es van dir paraules secretes i una mare va alletar els seus fills. Entre les pedres de les parets enfonsades hi ha el ressò mut de xiuxiuejos i gemecs, de crits i paraules, de rialles i plors.
 Els prestatges guarden pàgines inexistents de llibres que han quedat com si no s'haguessin escrit. Pàgines que quan s’enduia la rufa eren llegides per les ventades. Ara es fan companyia amb la solitud. Són lleixes del no res.
La vaixella ha esdevingut terra.
 Al poble de la nit, les ànimes no escalen els murs del cementiri perquè han caigut. Ja ningú no hi porta flors; creixen soles. 
 Les ortigues fan bugada d’una vida desvivida, al safareig del poble despoblat. Les camises apedaçades pels retalls dels anys i els enagos de l’àvia s’han escolat pels desaigües dels segles. Aixovars sencers que han desaparegut rere la seva viduïtat.
 Passo una jornada escoltant silencis esberlats, teulades tràgiques, finestres al buit, portals desesperats. 
Què em vols dir?
"Estic sol com una núvia a qui ha abandonat el nuvi el dia de noces, com un gos perdut a una cuneta, com un cotxe accidentat al fons d'un barranc. Ni els meus habitants no em volen!"
 Carrers guarnits per la runa desmesurada i de massa anys sota un sol descarnat i unes nevades despietades. Tot s’ha enfonsat!
 Es fa de nit al poble de la nit. La lluna és l’única moneda de plata que brilla al cel d’aquest poble perdut. És la seva riquesa.
 Em giro abans de marxar. Descobreixo una figura que m’observa des d’un balcó. M’agafa un lleu pànic. Un esglai suau, quan em veig dalt del balcó observant-me a mi mateix com m’allunyo. 

45 comentaris:

  1. Tal i com ho has explicat, l'última foto acollona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'has d'amoïnar gaire Josep, són imaginacions!

      Elimina
  2. Hi ha un acord perfecte entre les imatges i la teva poesia... és una prosa poètica preciosa. M'ha agradat especialment algunes frases, algunes idees, com la de les flors al cementiri. Com el bocí dels safareig. Com sempre, Xavier un post treballat i bonic on dóna gust de passejar-s'hi. Encara que Jp, s'acolloni, jo també he trobat poètic aquest final... i molt ben manipulada la foto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme, gràcies per la companyia en el passeig. Aquesta vegada sí que ha calgut ajudar, tecnològicament, una mica la darrera imatge.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Novesflors, què deu sentir el darrer habitant d'un poble, quan l'abandona definitivament?

      Elimina
  4. Collons, quin ensurt final, tu! Anava llegint tan tranquil i pam! Quanta desolació, però allà jo no hi poso els peus!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tranquil Xexu, que casualment no hi arribaràs. La carretera més propera a aquest poble és a més de 2 hores de pujada per camí de mula.

      Elimina
  5. Un poble abandonat jo trobo que sempre és molt inspirador, per la vida que et pots imaginar que ha tingut abans de morir-se i potser pel que ha desencadenat la seva mort. Però has estat molt inspirat, Xavier, amb totes aquestes imatges suggerides. També jo m'he esglaiat amb la silueta a la finestra i més quan has dit que eres tu mateix, uf! se't veu diferent a les fotos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Teresa. A aquest poble tan enlairat la vida segur que no era fàcil. El darrer personatge no intentava ser jo, si no el darrer habitant.

      Elimina
  6. Jo seria d'aquells que amb molts diners a la butxaca, faria reviure un poble d'aquests, Per que les parets podessin continuar escoltant i jo em pogués escoltar a mi mateix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan si el reconstrueixes i aconsegueixes repoblar-lo, faré campanya per a que t'hi votin com a alcalde.

      Elimina
  7. extraordinari,
    i amb afectes especials

    ResponElimina
  8. El final m'ha deixat sense alè, ostres. Un poble abandonat que has copsat poèticament ple de bellesa en cada fotografia i cada paraula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia. Ja és difícil trobar poesia entre tanta runa i destrució.

      Elimina
  9. ¿Como estas, amigo Xavier?

    Como siempre ay aunque con mi habitual tardanza, vuelva a tu magnífico blog a deleitarme con tus magnificas imágenes y extraordinarios textos, por lo que se establece la obligación de manifestarte mi mas sincera felicitación y mi agradecimiento por compartirlas.


    Enhorabuena, hasta pronto y un fuerte abrazo, amigo Xavier..

    Espero poder ir en breve a Cataluña, país por que tengo un gran afecto y una enorme admiración, al igual que una numerosa familia en Barcelona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias Andrés por la visita y por tus palabras hacia este blog i hacia Catalunya, a la que estás estrechamente ligado.

      Elimina
  10. Chapeau! He viatjat i m'he entristit una mica.

    ResponElimina
  11. Gràcies Sergi. El final del viatge a aquest poble és com la pròpia vida. Algun dia també ens arribarà.

    ResponElimina
  12. Només per si de cas, per quina zona cau aquest poble?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es diu Rant Romà de Tavèrnoles, i és al Pallars Sobirà, enlairat entre Rialp Llavorsí.

      Elimina
  13. Sempre he trobat, que dins la pena que em fan els pobles abandonats, tenen quelcom de romàntic, de "viu". Les teves fotografies son excepcionals

    ResponElimina
  14. En això coincidim Bruixeta. Des de sempre que m'han atret els pobles abandonats. Gràcies pels comentaris sobre les fotos.

    ResponElimina
  15. Estimado Xavier, seguirte, leerte y ver tus fotografías, es todo un placer. Con permiso: ARTISTA¡¡¡

    Un saludo grande.

    PD. moltes gracies per els teus comentaris. Sí un oasis .......

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu J. Antonio, per la companyia i els teus comentaris tan generosos.

      Elimina
  16. Quina sort, Xavier, de veure com tu fas que aquest poble cobri vida per molts anys que hagin passat.
    Un amic meu feia molt sovint, això que tu és fet. Visitar pobles on no hi ha rialles, ni converses, ni fum que surt de les xemeneies.
    On l'herba, els arbustos i fins i tot algun arbre han ocupat les estances on es cuinava o es dormia,. Les cases s'han quedat sense sostre, amb les bigues a terra i els murs enrunats, com les fotografies del teu poble...
    M'agradaria portar a sobre aquesta frase teva, com aquell que portar un llibre a la butxaca: "Les ortigues fan bugada d’una vida desvivida, al safareig del poble despoblat" però no ho farè, és com si formés part del poble.

    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  17. Xavier, part del que t'he deixat com a comentari, son paraules que aquest amic meu també feia i pertanyen a un poble que es deia Sant Romà de Tavèrnoles (Llavorsí)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep. Parlem del mateix poble. Com veuràs més amunt, al Pons li he escrit el nom del despoblat: Sant Romà de Tavèrnoles.

      Elimina
  18. És tan trist veure un poble abandonat, mort.

    ResponElimina
  19. El sentiment de la mort hi és ben present.

    ResponElimina
  20. Fantàstic post Xavier, tant les fotos com les paraules...A mi els pobles abandonats, em produeixen un certa tristesa, però per altre banda, tenen una màgia especial que et fa pensar en totes les vides escrites als seus murs escrostonats pel pas del temps! Caram, "aquestes ortigues que fan bugada", quina imatge tan escaient!
    De fet veig que el poble, abandonat del tot no ho estava...Segur que aquesta persona no et va perdre de vista ni un moment, encara que tu no la veiessis!
    Bon cap de setmana Xavier.

    ResponElimina
  21. M. Roser, compartim sensacions en la contemplació de pobles abandonats, de vides viscudes. Gràcies per les teves opinions, sempre molt atentes.

    ResponElimina
  22. Aquest sí que és un bon lloc per fer turisme rural! Sembla que allò rústic, bell, s'hagi encomanat al teu text, la teva poesia.

    ResponElimina
  23. Turisme rural?
    El vent hi escrivia
    turisme mortal.
    Rústica poesia?
    Potser... tant se val,
    a un món que finia:
    turisme vital.

    Gràcies Helena per la teva interpretació.

    ResponElimina
  24. sempre dic "les pedres parlen"....aquest cop ho fan des de les teves paraules!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Bilosbas, encara que siguin les darreres.... de les pedres.

      Elimina
  25. Quantes històries podrien explicar-nos els pobles abandonats. El final és inquietant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Loreto, les històries de tanta gent anònima que ha passat i passarem per aquest món abans d'esdevenir la runa del temps.

      Elimina
  26. magnific reportatge, esplèndid en imatges i molt ben acompanyat narrat
    felicitats!

    ResponElimina
  27. Gràcies Elfree. Segurament que les imatges són canviants, amb el pas dels anys.

    ResponElimina
  28. M'has emocionat, Xavier. Els pobles abandonats m'inquieten i m'entendreixen alhora.
    Magnifiques les fotos, però a això ja ens hi tens acostumats. Artista!

    ResponElimina
  29. Gràcies Glòria. Coincidim en les sensacions que ens infonen els pobles despoblats.

    ResponElimina
  30. Quina preciositat de post, Xavier... En tots sentits. El rellegiré amb gust i en conservaré les imatges.
    Tens una sensibilitat admirable per obrir les portes de la natura i el cor dels qui et llegeixen i contemplen.
    Hi ha un llibre que no oblido i que rellegeixo que es diu "Viaje a pie", de Julio Villar. El vaig trobar de segona mà. Editorial Juventud 1986. Em penso que t'agradaria molt. Són observacions curtes i dibuixos senzills d'ell mateix. M'ha recordat molt aquest post teu.

    ResponElimina
  31. Gràcies per la recomanació del llibre Olga, el buscaré.
    I també per les observacions del post, que sempre valoro.

    ResponElimina