dimarts, 13 de gener del 2015

El retorn dels 3 Mags

 "Han pres el trencall i s’ha obert la clariana, 
i han ordenat als homes descans. 
Al camp d’oliveres tres reis s’acomiaden 
i encaixen les mans."

Guillem, Martí, Roger, i Arnau: “Manel
Com cada any, a mitjans de gener els tres mags, fan una aturada per descansar, abans de seguir cadascú pel seu camí, de retorn a l’Orient. Melcior està una mica deprimit i Gaspar intenta animar-lo. “Ja saps que et passa cada any. Els infants són així, el que era il·lusió en uns instants es pot tornar desencís”.
“Tinc fred” es queixa el Rei Negre, “el clima d’occident em matarà!” Els patge ha encès un foc. “Descanseu senyor”, li diu el cameller que fa segles que el condueix d’una punta de món a l’altre. “Quines ganes d’arribar a casa, on l’aire és dolç com els dàtils.” Diu Baltasar asseient-s’hi a prop. “Quan arribi al meu país faré una migdiada a l’ombra d’una palmera que durarà onze mesos"

“S’acosta algú” diu el patge. “Ei! qui sou?” Un home panxut arriba ranquejant. Té una barba blanca encara més llarga que la del rei blanc. ” Ell i en Melcior es fiten cara a cara. “Ens coneixem, oi?” Riuen tots dos a la vegada... “De sobres saps que sóc el Pare Noël, i també vaig de retirada”
 “No hauries de ser a Lapònia ja?” Pregunta Gaspar. “M’he tornat més lent de moviments” contesta Sant Nicolau. “L’edat no perdona i el reuma encara menys.” “Però si tu ets més jove que nosaltres” diu Baltasar. “El Pare Noël se’l mira. ”Quan es tenen tants anys, no ve d’uns quants segles” 
“Estàs millor al natural que tots aquells imitadors, encara que siguin més joves que tu, que treballen a les portes dels grans magatzems, tocant la campaneta.” Diu Melcior. I afegeix: “i allò que no sona”.
Tots quatre estan cansats. “Porto un disgust que no me l’acabot” diu el vell Noël. L’any passat, en terres americanes, allà on m’anomenen Santa Claus, li vaig regalar una pistola de fireta a un nen negre de 12 anys. A falta d’un mes pel Nadal, i mentre jugava amb ella al carrer, un policia li va disparar i el va matar.
S’han quedat muts. Cadascú es fa les seves reflexions. El vell Melcior recorda el cas d’una nena que es desesperà quan li digueren que els reis eren els pares. Havia fet una carta als reis demanant dues coses. La primera, una nina. La segona, que el pare deixi de despertar-la de nit, i s’assegui al seu llit, d’amagat de la mare. Si els reis són els pares, a qui li ha de fer la petició?
Una llàgrima solca la cara del vell barbut. Li ha deixat una nina a canvi d’un cubell amb aigua pels camells. I quan marxava ha escoltat que algú obria la porta del dormitori de la nena.
Gaspar també plora. Portava un cavallet de cartró a un nen que li va enviar la carta des de Sant Joan de Déu. L’any passat deixà la sabatilla al peu del llit i ell hi deixà un trenet elèctric i unes monedes de xocolata. Enguany el llit era buit i no hi havia sabatilla.
“Potser és que li han donat l’alta” intervé Baltasar intentant aixecar els ànims dels seus companys. “Penseu en aquells nens i nenes a qui sí que els hem encertat el regal... Jo mateix vaig deixar una bicicleta a un nen que feia tres anys que la demanava, i tu Gaspar, no ens vas dir que havies dut un estoig de colors a un futur artista? I tu Melcior, no has portat una llibreta artesana de paper gruixut per pintar i escriure a una noia per a que hi dibuixi els seus somnis?” I vaixells pirates, i cotxes dirigits, i vídeo-jocs, mòbils, ordinadors i tablets, i corbates pels pares bons, i perfums per a adolescents enamorades i màquines d’afaitar a qui li comença a ombrejar el bigoti, i una guitarra elèctrica al qui vol fer un conjunt a l’institut, i un pack amb una nit a un hotel amb encant per aquells vells amants, i novel·les per les dones somniadores, i uns esquís, i un jersei gruixut, i roba interior, i pantalons de moda, i jaquetes, i...” 
“Para. para!” L’interrompen. “Ja sabem què hem regalat”
“Hauríem de seguir” aconsella l’expert cameller. “Passades aquestes muntanyes triarem el camí. Tu Nicolau, cap al nord”, i nosaltres seguirem cap a l’Orient i després ens anirem separant, cadascú cap al seu país.
L’any que ve tornaran a carregar les carrosses de regals. Una mica d’esperança per als qui l’han perduda, companyia pels solitaris, amor pels que no en tenen, teulada per qui dorm al carrer i carbó per al que s’ha fet milionari amb els estalvis de qui ara no té sostre.
I un estel per qui no es cansa de seguir-lo.

30 comentaris:

  1. M'has emocionat, Xavier... De moment jugarem amb les joguines que rns han dut, omplirem les llibretes de colors i no ens cansarem de seguir l'estel, a veure si ens el porten... O al menys quecens portin uns polítics de veritat i no de fireta...

    Gracies per aquest conte!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo els reis ens portin la República per començar i una justícia social que no sigui de fireta, en un país lliure.

      Elimina
  2. Gran, gran el post. Quina història. Ningú no ens havia explicat què passa amb els Reis, o el Pare Noel, quan ja han fet la feina. Sembla una tasca molt agraïda, però no és tan fàcil, i en ocasions és francament difícil. Segur que els agradaria fer més que portar només regals, però no els està permès. Boniques imatges, preciós el text.

    ResponElimina
  3. Xexu, tal com expliquen els versos inicials dels "Manel", la idea parteix de la seva cançó "25 de gener". Fita només l'ha ampliada una mica.
    Les imatges ja ho has vist, figures del pessebre i figuretes dels tortells de reis que hem anat guardant al llarg dels anys. I una mica de Pirineus sempre van bé.

    ResponElimina
  4. Has aconseguit emocionar-me, amb llagrimeta inclosa ( bé, això costa poc últimament :) )
    Un post molt bonic, tendre a estones i dur, com la mateixa vida, a altres. Felicitats, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bruixeta, et deixo un mocadoret virtual per eixugar la llàgrima. A una punta n'hi ha una de meva.

      Elimina
  5. Com sempre ho són les teves, Xavier, ens portes històries amb cor i ànima que ens fan pensar situacions viscudes, ben desades a la memòria ¡oh immens arxivador!
    I una gran nostàlgia per a qui ens agrada tornar-nos com infants en aquests dies. Perquè nosaltres mateixos som els pares i avis que ja no tenim, i viuríem molt sols i tristos si no els féssim sortir cada any... Per cert, enguany no he trobat la capsa dels meus angelets de la glòria i n'he tingut un disgust. ¿On hauran volat, els sapastres?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, que no saps que els angelets tenen la potestat de la invisibilitat?
      El teus angelets de la glòria d'enguany, més que sapastres són trapelles. Vigila els racons del sostre. Quan es descuidin els veuràs volant, amb les seves llaçades blaves.
      M'ha agradat això que dius que nosaltres som els pares i avis que ja no tenim.

      Elimina
  6. quants reis hi ha aquí? jo en veig més de 3!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són tres, i cadascú els representa diferents.
      Allò dels pares, no t'ho creguis Pons.

      Elimina
  7. Un final amb molt de sentiment. Seguirem l'estel.

    ResponElimina
  8. Un bon relat il·lustrat. Està bé això dels Reis però trobo que s'hi haurien d'esforçar una mica més: per què a uns tant i a altres tant poc?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol, aquesta pregunta ja me la feia abans de saber qui eren realment.

      Elimina
  9. sembla que aquests reis no són tant màgics com molts es pensen i que també d'alguna manera estan lligats de peus i mans. L'estel és el signe a seguir per no perdre l'esperança

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, la màgia, si n'hi ha, és cosa nostra.
      I és clar que no perderem l'esperança.

      Elimina
  10. A Xavier, m'has pintat un relat de Reis tan trist que m'ha deprimit i tot...Sort que després amb el relat de totes les coses que han portat, me animat una mica...Ai, però t'has oblidat novel·les pels homes somniadors ( que també n'hi ha). Un estel per a tothom!
    M'ha agradat molt el poema del començament, que suposo que és un fragment d'una cançó dels Manel (?).
    Bon vespre , Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que hi ha homes somniadors, M.Roser. Jo en conec un.
      Els inspiradors de la situació que es relata són els Manel amb la seva cançó "25 de gener"
      L'estel s'enlaira.

      Elimina

  11. Si m'ho permets, em quedo amb la darrera imatge amb les roderes que tracen una perspectiva, el camí a seguir. L'epifania sempre ha estat un dels dies més evocadors, àdhuc ara, per a mi.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, a mi també m'agrada aquest paisatge que esmentes de l'última fotografia. És al Ripollès.

      Elimina
  12. Como estás, amigo Xavier.

    En primer lugar te pido disculpas por mi tardanza en la vista a tu bello blog, motivado por la apretada agenda que me ocupa.

    Es un placer disfrutar de tus bellas imágenes, con las que nos das la oportunidad de conocer hermosos trabajos a través de tus objetivos.

    Gracias por compartirlas y un fuerte abrazo, amigo.

    Hasta muy pronto………..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus comentaris Andrés i també per la visita.
      Compartim aficions fotogràfiques.

      Elimina
  13. Molt bon post, Xavier, val a dir que com tots els teus, ple de tendresa i sensibilitat.
    L'alegria i el desencís són dos cares de la mateixa moneda. Molts nens seran feliços amb el pas dels Reis, d'altres no tant...
    Però mentre tinguem un estel per seguir no perdrem l'esperança.

    ResponElimina
  14. Gràcies Glòria. L'estel ens conduirà a la poesia i molt més enllà.

    ResponElimina
  15. Quina feinada, Xavier. I ara tornem a ser-hi que no estat res. És acabat i tornar a començar.
    Com sempre estàs fantàstic. Hi ha figuretes dels reis que sembles de porcellana. Són molt fermes.
    Que l'estel ens guiii a tots!! La pregunta que ens fem tots plegats aquest any que tot just comença és: cap on va tot això? (i no ho dic per Catalunya) I encara més: cap on ens porten? ¿No hi ha ningú que no navegui a vista, que tingui un plànol clar, amb objectius precisos, amb una planificació d'operacions ben definides que ens portin cap a noves fites?

    Perdonem el poc seguiment que últimament et faig. Aquests refredats que van i venen tot seguit tenen la culpa.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  16. Ben retrobat Josep, i content de llegir-te.
    Els vents canvien. Mantenir el rumb és cosa de tots.

    ResponElimina
  17. Tot i que es veia a venir que acabaries el post amb esperança, trobo que és ben trist. Sort que també és molt maco!

    ResponElimina
  18. Loreto, si no existís la tristesa, no caldria l'esperança.

    ResponElimina
  19. Hola Xavier,

    M'ha agradat molt llegir la teva entrada (amb 4 anys de retràs). No he pogut evitar fixar-me en les fotos dels reis del tortell perquè sóc un aficionat a col·leccionar-los. De fet, tinc tots els que has posat menys un (el de la corona lila de la tercera foto). És a dir, el tinc, però no en aquest color que mai havia vist. I em preguntava, de col·leccionista a col·leccionista, si voldries fer un intercanvi o si saps d'alguna manera d'aconseguir-lo.

    Continua compartint el teu art!

    Kai

    ResponElimina
    Respostes
    1. Disculpa, no he tardat anys però si uns quants mesos a adonar-me del teu comentari. Ets una persona molt observadora i segur que un bon col·leccionista. El rei al que et refereixes està colorejat diferent amb el photosop, ja que em faltava per fer el rei blanc i me'l vaig inventar. No existeix, de fet és el rei ros disfressat de blanc.

      Elimina