dimecres, 25 de febrer del 2015

Sol ponent al Sol Naixent

Mateu, et parlo davant de la immensitat oceànica de l’amor, a la platja mateix de la meva passió, on les onades posen música a les meves ganes de tornar-te a veure. On la fondària del mar tan sols és comparable a la del meu desig,
Recordo la darrera tardor, quan tu vas venir, per feina, a passar uns dies al meu país. 
Quan em deies que t’agradava mirar els meus ulls ametllats i tocar la meva pell, deies, de seda.
L’oceà em porta la teva olor. Els records m’acaricien i ara que comencem a veure el final de l’hivern, les flors d’ametller dels jardins de Tokio besen les meves parpelles. Per mail m’expliques que prop de Barcelona, als horts del Llobregat també floreixen els ametllers i que et fan pensar en mi.
Airun, et penso mentre miro les platges del Mediterrani.
      - Has vist que és gran la ciutat? - em deies mentre repenjaves el cap a la meva espatlla.
    - El cel ho és molt més, estimada. I avui crema. - Et responia mentre t’acariciava el cabell.
    - El meu amor ho és més. I avui crema. - deies fent una mena d’eco de les meves paraules.
Ens dèiem que l’hivern passaria ràpid, i que quan esclatés la primavera tornaríem a estar junts.  
     - Em portaràs a veure Gaudí? - em demanaves.
     - Et portaré a la Sagrada família.
     - I a la Colònia Güell? - preguntaves il·lusionada.
   - També, amb la condició que m’expliquis els misteris de la seva arquitectura. Em sembla que els japonesos coneixeu més Gaudí que els propis catalans.
El mes i mig que vàrem passar junts, tu i jo, Mateu, tan junts, va ser com una flor que s’esfullava. Em vas dir una frase que em va fer riure. “El temps passa tan de pressa al teu costat, que les hores derrapen”. Jo reia i reia i tu em deies que el somriure oriental és superior a totes les flors.
I el dia que vàrem anar a veure el sol com es ponia em vas dir que havies vingut al País del Sol Naixent i t’havies enamorat del sol ponent.
Airun, compto els dies. Miro en direcció al Prat del Llobregat i veig com arriben els avions. Quan vegi arribar el teu sabré que ets dalt.
    - Aquests dos espantaocells som tu i jo Mateu. - I estrafeies les faccions. - de què faig cara?
    - De pallassa?
    - No ximplet! D’espantaocells!! -  i reies i tornaves a riure.
Quan ens vàrem separar a l’aeroport de Tokio no em vas deixar que pronunciés sayonara. Em vas posar un dit als llavis i em vas dir que no ho digués, que ella tampoc no diria adéu. Que quan entrés a la sala d’embarcament, si veia com bellugaves el braç, era només una salutació, no un adéu.  
I ho vas fer: bellugaves la mà fent un moviment suau, com la cadència oriental de la música japonesa. Flautes i llaüts.
    - No és un llaüt Mateu. Es diu taringa.
    - I les campanetes com se diuen?
 Em vas contestar amb un petó.
   -  Les campanes es diuen campanes.
Jo m’allunyava cap a les portes d’embarcament, i ja enyorava les nostres converses. Ja enyorava els paisatges que havia compartit amb tu i que ara deixava enrere.
Mateu, demano que aquest any que he demanat d’excedència no derrapi com les hores de la tardor. M’he abraçat a un ametller i m’ha semblat que les seves branques eren fortes, com els teus braços quan m’abracen.
Mateu, dius que comptes els dies. Fins avui jo comptava les hores. Se’m fan massa llargues i canvio d’idea. Compto els mesos, només en falta un.
Un saltet i estarem abraçats.
(Totes les fotografies són de Núria Arroyo)

37 comentaris:

  1. Quina història més bonica, i quines fotos! Esperem que les hores ni els mesos no els hi derrapin, el que han de fer és arrapar-se ben fort l'un a l'altre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo Xexu, aprofitin el temps per arrapar-se l'un a l'altra. Les fotos, ja ho veus són de la Núria Arroyo.

      Elimina
  2. Una història i unes fotografies magnífiques. L'enamorament d'una parella i a l'hora de dos països que es miren i recorden. És curiós que des que Japó va obrir les fronteres al segle XIX hagi sorgit una fascinació mútua i que, malgrat la distància i les diferències, es trobin nexes comuns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he tingut la sort d'haver fet aquestes fotografies.
      Tal com dius, Consol hi ha un nexe de fascinació. Gràcies pel complement històric que hi aportes.

      Elimina
  3. Quan fem un haiku o una tanka estem fent honor al Japó també, com aquestes imatges i les teves paraules. Molt líriques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, jo també he pensat en els haikús, però les muses no.
      Gràcies per la llegir-ho en clau lírica.

      Elimina
  4. Orient i Occident agermanats per un amor, trobo que és una bonica història...Ja espero que l'avió arribi aviat i se'ls acabi aquest patiment d'enyor...I les fotos molt boniques, n'hi ha una que sembla un quadre de Monet que pintava sempre el mateix pont d'un jardí japonès, i no era mai igual, depenent de l'hora del dia que el pintés...
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, no m'havia adonat del pont de Monet i ara que ho esmentes comprovo que tens raó i veig la foto més impressionista que abans.

      Elimina
  5. Quin història més dolça... aquest enyor no em sembla dolorós ja que és ben compartit per tots dos i això els fa feliços... Un any... Per molt que derrapi és un any, una pila de dies amb les seves nits. Els hi desitjo el millor. Aquesta parella m'agraden, com les històries romàntiqurs, que sempre m'agraden molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Carme, un any és llarg. Suposo que ara li tocarà al Mateu acompanyar l'Airun a conèixer els paisatges d'aquí. En algun camp trobaran algun espantaocells.

      Elimina
  6. Ara mateix faria la maleta i aniria. L'amor ja me'l emportaria d'aquí

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, si et portes l'amor, tens el principal. Un petit necesser i no et cal res més .

      Elimina
  7. Ohhh quines ganes de marxar-hi ara mateix! les fotografies son impressionants. La historia molt tendra i dolça

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Bruixeta. La Núria llegirà les vostres opinions.

      Elimina
  8. quines vacances que es fot la Núria!

    ResponElimina
  9. Una història molt romàntica, molt bonica, com tot el que toca el bon amor, que difumina les distàncies i escurça el temps. M'ha encantat!
    Felicito a la Núria també per aquestes imatges meravelloses.

    Bon dia ... aferradetes!!

    ResponElimina
  10. És una història preciosa. De les fotos ja no cal dir-ho. M’agraden fins als espantaocells

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Josep, uns espantaocells que no espanten gaire. Encara que facin ganyotes, semblen amables.

      Elimina

  11. Compto el temps: mesos, dies, hores, cada dia falta menys per a una nova fita. Meravelloses les imatges que il·lustren el text: un relat dins el relat.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  12. Una romàntica i bellíssima història .......amb imatges que en formen part ......boníssim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree. La tardor japonesa és com una primavera.

      Elimina
  13. Que maco! Només pel temps q estan esperant i per la il.lusió que tenen ja és bonic

    ResponElimina
    Respostes
    1. Loreto, l'espera és com la il·lusió de la mainada abans de Reis. Millor que quan ja han passat.
      Com que ells són adults esperem que els duri.

      Elimina
  14. Quina historia més tendres, i quines fotos més boniques.
    Felicitats a la Núria i a tu!

    Ara em venen ganes de fer un haiku, però m'amoïna fer-lo malament.
    ;)

    ResponElimina
  15. Gràcies Glòria. Fes un haikú tal com et surti del cor. Segur que l'encertes.

    ResponElimina
  16. Això és una història d'amor i no les ombres de Grey!
    T'anava dir que ja es veia que Japó t'havia entusiasmat, Xavier, però ja veig que va entusiasmar a una altra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa, pel que penso és difícil estimar un personatge com el Grey, però tot són gustos!
      Sí que em va agradar el Japó... en diferit.

      Elimina
  17. Hi ha llocs on l'amor sembla que sigui més amor que en altres.
    Suposant que l'amor sigui en el lloc i no en la persona.
    Però totes dues coses aplegades, fan paradís.

    ResponElimina
  18. Quin comentari més poètic Olga.
    Hi ha qui troba l'amor, i per tant viu al paradís.

    ResponElimina
  19. Respostes
    1. Gràcies J.Antonio. Ja has vist que aquesta vegada les fotos no són meves.

      Elimina