dimecres, 18 de març de 2015

Maria Montserrat

Fotografia: Ton Pujol Barquets

Una de les figures a la família que ocupa un lloc de titular de primera divisió és la tieta. I em refereixo a “la tieta” aquella que no s’ha casat, aquella que Joan Manuel Serrat va immortalitzar i internacionalitzar fa gairebé 50 anys, quan feia poc que per les vies de tren de Sants havien deixat de circular-hi les màquines de fum.
Per part de pare vaig tenir “la tieta” per partida doble. Eren dues germanes, la Maria i la Montserrat, i durant uns anys van tenir una merceria al carrer dels Jocs Florals de Sants, que es va fer coneguda a la resta del barri i fins i tot a d’altres llocs de Barcelona i l’Hospitalet, ja que també feien vestidets infantils. El meu oncle Josep (i germà d'elles) va dibuixar esplèndidament la façana de la botiga “Maria Montserrat.”
Dibuix original: Josep Pujol Barquets

Quan érem petits ens explicaven les trifulgues que havien passat a la guerra. De les tragèdies que passaven a la rereguarda i també de les del front de l’Ebre, on hi tenien un germà destinat. Un oncle que no vaig conèixer. Ens agradava escoltar les seves històries, i elles les guarnien amb tot tipus de detalls.
Les tietes ens duien al cine Manelic i al teatru del Centru Catòlic de Sants. A la mitja part ens compraven patates fregides i caramels “Darlins”.
Sants era el meu poble. I quan em portaven a Barcelona m’imaginava que anàvem a casa d’una senyora de casa bona.
I el meu poble va anar canviant. I ho segueix fent: canvis sobre canvis. Sants no s’atura. És com un pis on de tant en tant es canvien els mobles de lloc.

Quan s’acosta la primavera tendim a mirar els nostres voltants més amorosament, i sense voler mirem una mica enrere. Alguns mobles els canvien de lloc i d’altres són llençats. 
Casa del rellotge (Actualment "Arxiu Històric de Sants")

Van donant capes de pintura sobre els vells edificis que no han enderrocat.

A vegades arriba la primavera mentre a alguns, inevitablement l’atzar els du cap a la posta.

És així. Cadascú fa el seu camí. Mentrestant, escric somriures amb la mirada fixa en l’esperança.

41 comentaris:

  1. coi....aquestes pintures estan mot bé, ets un crack

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan i Carme, gràcies pels compliments.
      Una afició que fa temps que no cultivo.

      Elimina

  2. El barri ha canviat d'allò més. Sants i Hostafrancs, amb la Creu Coberta i la Carretera de Sants com a eix vertebrador. La meva família hi tenia una botiga. Ara, tot ha canviat molt. I tanmateix hi ha una part del barri que manté, poc o molt, la seva essència, com qui resisteix a caure en l'oblit definitiu.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Comprovo que coneixes bé sants i Hostafrancs Jordi. Probablement havia comprat a aquesta botiga que dius.
      És cert que l'essència de pertinença al barri i la gent que se sent santsenca es resisteix a sucumbir.

      Elimina
  3. Jo també vaig tenir dues tietes, però eren per part de mare. Ensestimàven molt i també ens explicaven les històries terribles de la guerra i slgun cop també ens portaven al cine. Per això en llegir-te em trobo com a casa, encara que jo no sigui de Sants...

    Aquesta foto i aquesta pintura són clavades!! Em deixes bocabadada, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coincidim en l'estima per les tietes Carme. A Sants o a Roda, els sentiments són iguals.
      Si et refereixes al parc de l'Espanya Industrial, entre el quadre i la fotografia han passat gairebé 20 anys. A la pintura encara no s'havia construït l'hotel mastodòntic de sobre l'estació. el caminet que voreja l'estany tenia un disseny diferent a l'actual i s'hi podia navegar amb barques, un servei que actualment no fan.

      Elimina
  4. M'ha encantat la casa del rellotge , la foto tan antiga en blanc i negre tan antiga i aquest cel tan rogent...Et puc preguntar si són pintures a l'oli, les teves?
    I ara que no ens escolta ningú, et diré un secret , jo també sóc la tieta, i molt cofoia de ser-ho, però ves per on, els meus nebots, mai m'ho han dit i a i m'hauria agradat...
    Petonets..

    ResponElimina
    Respostes
    1. La façana que es veu a l'oli de la casa del Rellotge, és la interior, que no es veu des de la plaça Bonet i Muixí.
      Penso que no ho he escrit directament, però no és cap secret que m'estimava molt les tietes. S'ho mereixien.
      Tieta Roser, segurament que els teus nebots pensen el mateix, encara que no ho diguin.

      Elimina
  5. Nova faceta teva, ara ets pintor també! Bé, segur que no és d'ara, perquè a pintar així no es deu aprendre en un dia, però almenys jo desconeixia aquesta habilitat que tens. Les fotografies em sorprenen menys, tot i que no vol dir que siguin menys boniques, espectacular la del parc al capvespre.

    Sants és un barri que m'agrada prou, però només algunes zones. Tot i que sempre he dit que no, fins i tot em podria plantejar viure-hi!

    ResponElimina
  6. Xexu, sé que aprecies alguns racons de Sants, que coneixes can Baltà, els Dharma, etc.
    Si mai et decideixes a venir-hi a viure hi seràs benvingut.

    ResponElimina
  7. fotografia, poesia, pintura, ... Quines altres sorpreses en tens amagades Xavi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi ha res més de bo Pons.
      Si m'ho permets, les coses negatives me les reservo.

      Elimina
  8. Hi ha tietes com aquesta teva que es fan estimar. Com les teves pintures, textos i fotos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que es van fer estimar Helena. I com que eren dues era com una tenir una tieta al quadrat.

      Elimina
  9. M'agrada especialment l'ultima pintura, la del parc de l'Espanya Industrial. Què bonic el recordo quan estava ben cuidat, amb els ànecs i les barquetes —quines passejades entre risses amb les amigues a veure si cap de nosaltres queia a l'aigua!— Desprès va tenir una època molt deixada i ara fa molt que no hi trec el nas

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bruixeta, per tranquil·litat teva t'haig de dir que el parc torna a estar en bones condicions. Sovint li canvien l'aigua i netegen el fons. Ara les barquetes... han passat a millor vida. I tampoc no hi ha ànecs.

      Elimina
  10. Doncs a mi m'agrada moltíssim la Casa del rellotge. Una vegada més et felicito, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Josep, has pogut veure la merceria de què parlàvem fa uns dies.
      Aprofito per felicitar-te pel dia de Sant Josep.

      Elimina
  11. Ens ofereixes passejada tranquil·la, guiada, recordada en tots els matisos del gris i del color: ampla en el temps, on ens podem aturar i assaborir el paisatge sense pressa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que trobem a la vida, Olga. Grisos i colors. Temps durs, èpoques tendres i el retorn als temps durs.
      Com bé dius, és una sort si ens hi podem aturar i assaborir.ho sense pressa.

      Elimina
  12. bell i íntim relat carregat de amorosos records

    ResponElimina
  13. I curt Xelo. Com bé saps podríem escriure pàgines i pàgines sobre les persones que ens han estiimat i que hem estimat.

    ResponElimina
  14. Tot i que és difícil conjuminar les imatges d'ahir amb les d'avui, has aconseguit aquí una aproximació molt reeixida a les claus de l'evolució en el temps en un lloc concret. Quan es fa bé, com ho fas, això representa també saber observar com el món va canviant. I crec que tens raó: es fa curt. Per tant, tens molts fils per tibar!

    ResponElimina
  15. Si els avis tornessin, no reconeixerien el seu propi barri. Com diu aquella cançó dels "Ai, ai, ai": "No trobo casa meva".
    Els sentiments perduren.

    ResponElimina
  16. com canvia la vida, els barris , els records però no canvien i ens has regalat un gran tros del pastís de la infantesa, la teva família i el teu barri ......

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així mateix, Elfree, canvis constants. És difícil a vegades no caure en la nostàlgia, però, diuen, i diem, cal seguir endavant.

      Elimina
  17. El teu pare família nombrosa, no? En compto cinc, en els que has anomenat. El meu pare eren sis. I cap tieta. Que aquesta primavera doni unes pinzellades de color als grisos que arrosseguem i que volem deixar enrere, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'has encertat Teresa. A casa el meu pare eren 5 i ja no en resta cap.
      La meva mare són 8 i eren 10.
      Nosaltres som 6, però un va morir.
      Tant de bo es compleixi el teu desig per aquesta primavera.

      Elimina
  18. Bones pinzellades. Potser les tietes ja no són tan tietes, però els nebots de Sants seguim baixant a Barcelona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafel, hi ha qui es creu que ho diem per fer-nos els graciosos, però és tal com dius, seguim anant a Barcelona.

      Elimina
  19. Xavier, cada vegada que publiques un post nou la meva admiració cap a tu creix. Ets un poeta que domina totes les arts capaces de transmetre'ns bellesa. I a més, amb una mirada molt neta.
    També jo vaig tenir dues tietes com aquesta, però eren ties-àvia: lEngràcia i la Marina. Les has definit molt bé.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  20. Galionar, es nota que ahir era el dia de la poesia i encara n'estàs impregnada. Gràcies per les teves paraules.
    M'agrada saber que tu també vas tenir la sort de tenir la tieta Engràcia i la tieta Marina, que pel que comprovo t'han deixat un bell record.
    Una abraçada al Penedès i a les seves habitants!!

    ResponElimina
  21. Jo no he tingut tietes d'aquestes tot i que encara em queda una tia bastant propera.
    També pintes? Aquesta faceta no te la coneixia, la d'escriure i fotografiar, sí -fotos preciosíssimes sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa temps que no agafo els pinzells Novesflors. Quan no es domina una tècnica, a vegades intentar fer-la fa patir més que no pas gaudir-la.
      Gràcies per la teva mirada.

      Elimina
  22. Oh, quin post tan bonic!
    M'ha agradat el record a les teves tietes, entranyables. I com ens mostres la forma que va canviant el barri de Sants, tan viu sempre. Jo també tenia una tieta d'aquest estil i la recordo amb molta tendresa.
    M'agrada la pintura, tan acolorida. Té un cert aire naïf.

    ResponElimina
  23. És bonic recordar les persones que hem estimat Glòria.
    L'estil de la pintura en el meu cas seria més per falta de traça que per naïf.
    Gràcies pel passeig pel barri.

    ResponElimina
  24. Quin regal m'he trobat un cop a casa,....quants records compartits..I com hem rigut tantes vegades amb les tietes!!..
    De la pasejada per Sants en imatges, no reconec el portal nº 4,....
    Aqui a Bellcaire sempre he mantingut que soc de Sants.!!! pas de Barcelona.

    ResponElimina
  25. Els bons records ens acompanyaran sempre Francesc.
    El portal a que et refereixes és a la Riera Blanca, que com recordaràs fa de "frontera" amb l'Hospitalet. Concretament aquest portal és al cantó de Sants.
    Ja va bé que a Bellcaire coneguin les teves arrels.
    Salut!!

    ResponElimina