diumenge, 28 de juny del 2015

Cebes i arengades

Fa temps que no passejo pels camins del Baix Penedès i no sé què se’n deu haver fet de la Cisqueta. Un estiu de fa més de trenta anys, em va fer cinc cèntims d’un episodi de la seva vida.
“Quan em vaig casar amb lo Restitut, les meves amigues ja m’havien advertit que era més pobre que les rates i que amb ell passaria més fam que amb un mestre d’escola. Però jo, que me l’estimava molt, les hi contestava dient allò de contigu pan i sebolla, que diuen los castellans. I afegia: a més a més, les cebes m’agraden amb deliri.
Lo que no em podia pensar és que s’acomplís tant al peu de la lletra. Encara que feia anys que s’havia acabat la guerra, lo Resti i jo vivíem instal·lats a la postguerra. Al poble començaven a venir duminguerus de Barcelona amb los sis-cents.
Vam estar gairebé un any i mig menjant pa i ceba i bevent aigua del pou. Això sí, los diumenges fèiem festa grossa i menjàvem una arengada cadascú. I una pilsen damm de tres quarts, a mitges.
Fins que un dia lo Resti prengué un determini i amb un to de veu més solemne que lo del capellà em va dir:
    - A partir d’avui s’ha acabat la misèria en aquesta casa. No haurem de passar més trifulgues per poder pagar les cebes i les arengades - i traient una pistola de la butxaca continuà: - pren aquesta pipa i aquest passamuntanyes i t’explicaré lo meu pla.
       - Però si aquesta pistola era del teu jaio i està més espatllada que ell!!
    - Muts i a la gàbia! - xiuixiuejà mirant els costats i enrere -  Dóna el pegu i ni se n’adonaran.
M’ho va explicar tot fil per randa. Lo cop el faríem a les 9 en punt del dematí. Necessitàvem un còmplice que ens esperés al volant de l’auto. Ell li ho volia dir a lo Quic, però jo li vaig aconsellar lo Xavi, que encara era més miserable que naltros.
Quan arribà lo dia vam aturar lo cotxe al davant de la porta del local. Em van caure les calces a terra quan vaig veure que es tractava d’una botiga de queviures.
    - Vols dir Resti que tindran pasta en un colmadu?
    - Shhh! Et vaig dir que res de noms! Entesos? Que vols anar a parar a la cangrí?
    - Sssí Onassis - vaig fer amb un fil de veu.
Vam entrar amb autoritat a la tenda, i al davant dels bocabadats clients el Resti bramà:
    - Que ningú no es mogui! Això és un atracu! - I allargant-li un sac a la dependenta ordenà - Omple el sac de cebes! I sense trucos eh? - Després es dirigí a mi. - Petxineta (aquest és el meu àlies professional) agafa la caixa d’arengades, vinga!
Ens havíem fet els amos de la situació. Vaig veure que s’entaforava un paquet de Bimbo a la butxaca. Per fi en podríem menjar, me n’havien parlat tant...
Tot anà com una seda. Lo Fangio (l’àlias del conductor) ens esperava amb lo motor del 4 L engegat.
Al cap d’unes hores, després d’haver-nos rifat dels civils ens vam endrapar un platàs de ceba amanida i una arengada cada un. I això que no era diumenge!
(Olis originals d’Enric Domingo)

35 comentaris:

  1. Ha, ha, ha... m'has fet riure.

    Posats a fer un atracament podien haver variat el menú, no?
    Em sembla que aquest Restitut no tenia visió de futur...

    Qui sap on paren, pobrets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una mica sí que el van variar el menú. El pa Bimbo quan es menja per primera vegada és molt original.
      Han passat anys Carme, esperem que ara que deuen ser vellets s'hagin posat més al dia en la varietat d'alimentació.

      Elimina
  2. Que bona la història, quina gràcia. I és que els desgraciats, ho són fins el final. Però quina festassa que van fer amb el seu delicte, per un dia, les cebes i les arengades devien tenir millor gust que mai. M'ha agradat el vocabulari també, no passa per alt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una festassa sense precedents. Encara recordo una part de l'evangeli, quan Jesús a la creu, escolta els precs del lladre bo, i el perdona.

      Elimina
  3. "Contigu pan i sebolla! per sempre més, hahaha
    Quin atracu més divertit, no puc parar de riure!!

    Felicitacions a l'Enric, també.
    Aferradetes! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Li passarem les felicitacions al pintor, Lluna.
      Com deia la Maria del Mar Bonet:
      ...L'amor tot s'ho val
      Enfollits juguem
      Ens enamorem
      Tots dos ho jurem...

      Elimina
  4. Respostes
    1. Helena, jo ho veig diferent: poc soroll i premi: amor i pa amb arengada i cebes.

      Elimina
  5. Molt bona la historieta!! enacara ric....i és que és veritat una amanida de ceba i una arengada (si es sap fer bé) ben val un atracu!!!
    He dit lo de ben feta perquè, no sé si recordes una vegada que que en vam menjar i com no sabiem com es feien les varem fregir....i recordo que vaig passar una setmana amb el gust de ranci a la boca,
    Felicita a l'autor dels quadres!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No recordo aquest dia Francesc. Però si s'escaten bé i se'ls treuen les tripes, etc. a mi m'agraden fregides (sense passar-se) i aprofitar l'oli per amanir el pa amb tomàquet.
      Això sí, si es mengen per esmorzar, es passa un matí de set.
      Li ho comunicaré a l'Enric.

      Elimina
  6. Quina gràcia més fet. Com diuen per qui, molt de temperi per res. Ara entenc perquè avisaven a la noia que era pobre, el que no li va dir ningú és que a més de pobre era un ximplet.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com diria la meva mare: el Resti no despenja de gaire alt.
      Gràcies a tu Josep pel somriure.

      Elimina
  7. He, he, molt bona aquesta història...M'ha fet gràcia això d'haver-se rifat dels civils, i després es menjaven les arengades que també en diem civils...
    En aquella època els mestres d'escola passaven molta gana, o sigui que la Cisqueta i lo Resti , en devien passar molta...I a mi que no m'agrada la ceba!!!
    Bon vespre i bon humor, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per cert, els dibuixos els has fet tu? Són molt guais!

      Elimina
    2. Roser, sí que de les arengades se'n deien civils. I si anaven acompanyades d'una tira de pebrot, eren amb una senyoreta. L'Espinàs va fer un gran article de les maneres d'anomenar el menjar.
      Els originals, ja ho diu al final del post, són de l'Enric Domingo, que va viure molts anys a Esplugues de Llobregat. És fill d'un altre pintor molt conegut a Esplugues: En Joan Domingo Rubies.

      Elimina
  8. doncs amb el temps ja arribaran a pispà alguna gamba.....que amb ceba també són ben bones.

    ResponElimina
  9. I si són de Palamós, faran Festa Major.

    ResponElimina
  10. Els Bonie & Clide de les arengades! Quin tip de riure, Xavier, molt bo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seria això Glòria: uns Bonie and Clide de fireta.
      Gràcies per la comparació.

      Elimina
  11. Catxis, jo anava a fer el comentari que ha fet la Glòria, m'ha fet molta gràcia la història, i acaba millor que la d'ells!

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'agraeix Gemma Sara. El final és millor, i no hi ha metralletes.

      Elimina
  12. Molt bona història, Xavier!! I el millor el llenguatge (l'atracu, contigu pan i sebolla, la cangrí…).
    Qui no es contenta és perquè no vol, diuen… I si amb una ceba i una arengada -fora de diumenge- ja són feliços...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I l'amor, August. gràcies. I com diuen a França, sempre l'amor!!

      Elimina
  13. Jo crec que a la pròxima el Resti ja tindrà més ull. De totes maneres això es amor i el demés son ximpleries!!!
    M'has fet riure de valent! :)

    ResponElimina
  14. Fantàstic una narració molt maca. (i amb dos "nasos"), sí senyor.-

    Salutacions estimat.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies amic J. Antonio. Per edat, tu també has conegut aquelles èpoques.

      Elimina
  15. Ostres, pobrets, encara sort que van esquivar els guàrdies civils, si els haguessin enxampat segur que els haurien imposat un càstig exemplar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En les sàvies paraules de George Brassens:
      "Quan veig un xoriço empaitat
      per un burgès gras i suat,
      faig una traveta eficaç
      i es fot de cap el senyoràs.
      Tanmateix, em sembla que hi ha pitjors bromes
      Que deixar fugir un lladregot de pomes."
      (Adap. Miquel Pujadó)

      Elimina
  16. A part d'endrapar, jo també, del plat de ceba,
    m'emporto una fotografia d'un post anterior,
    amb llibres del Zurich ben asseguts a la cadira.

    ResponElimina
  17. Jordi, els llibres els pots prendre, també són teus.
    D'endur-te un plat de ceba, si no és a punta de pistola, ni parlar-ne.

    ResponElimina
  18. M'has fet riure :-), amor, riures.., tot un caràcter!.
    Molt bonic els olis, felicitats a l'autor.

    ResponElimina
  19. Gràcies Audrey. Cadascú s'estima com pot.
    Li diré al pintor que entri al blog per a que vegi els vostres comentaris.

    ResponElimina
  20. uns olis fantàstics per amanir una molt bona història!

    ResponElimina
  21. Gràcies Elfree. Has tingut una bona idea en això d'aprofitar l'oli de les pintures per amanir el relat.

    ResponElimina