dimarts, 2 de juny de 2015

Mirades

Mirada

Ictineu

Joguines

Cicatrius

Carrer de les Tàpies a Barcelona

“Gomes i lavajes”

Sagrada Família

Hostafrancs

Carrer d'en Blanco a Sants

El meu carrer

Carrer de la Costa a Badalona

Casa natal d'en Colom


42 comentaris:

  1. Unes fotos molt boniques. La primera del nen és genial. Mirada encutiosida d'ell, mirada embadalida d'ella.

    Les de les places i carrers també m'agraden molt. La plaça de Sant Felip Neri amb les seves cicatrius i els coloms que l'habiten. I la rialla de la darrer frase.

    Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Carme.
      El nen descobreix l'anatomia de la dona? Descobreix l'art? La deesa admira l'innocència de la mirada del nen? Ella també va ser nena.

      Elimina
  2. Amb tant de blanc i negra mostres una realitat molt decadent, sembla tot antic i deixat. Sospito que amb color tampoc no guanyaria massa, però no semblaria tan antic...

    ResponElimina
  3. Xexu, l'única fotografia actual és la primera.
    Les altres no són gaire antigues. Són del 2006.
    No fa ni 10 anys. L'aparador de joguines no existeix. Ara hi ha una gelateria per a turistes.
    Al carrer Tàpies no hi ha rastre del que va ser. El carrer d'Hostafrancs ja no té llambordes, la Sagrada Família ha avançat molt... com poden canviar moltes coses, només amb 9 anys!

    ResponElimina
  4. La plaça de Sant Felip Neri la vem visitar en la trobada de blogaires. Fa esgarrifar de pensar-hi, en les cicatrius a la paret.
    Un reportatge amb fil conductor. Molt bona la broma de la darrera foto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les cicatrius dels nens que va assassinar el franquisme encara sagnen.
      Gràcies Helena pel somriure a la darrera foto.

      Elimina
  5. Mirades amb anima
    Mirades segrestades per la capsa fosca per poder-nos-les oferir.
    Gràcies

    ResponElimina
  6. L'ànima... que difícil és trobar-la a vegades.
    Gràcies Francesc per haver-la intuït.

    ResponElimina
  7. Genials aquests B/N, Xavier! Totes, totes, totes!!
    Si em dones a triar no podria dir-te'n una, m'encanten els detalls dels carrer vist d'aquest punt del "no color". Remarquen tot allò que és important a la foto i la fan més interessant.

    Ànima, cor ... art, o tot plegat, com ho vulguis dir.
    Aferradetes! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó en això que dius del B/N. El color a vegades distreu l'essència de la fotografia, tot i que ja saps que gairebé sempre utilitzo el color.
      Gràcies per les atencions, Lluna.

      Elimina
  8. ets únic plasmant la vida de la ciutat. Jo encara recordo les llambordes de molts carres de Sants ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Queden poques llambordes de les antigues Bruixeta. Ni a Sants ni a Hostafrancs.
      Gràcies per la teva bona memòria.

      Elimina
  9. En dues paraules, Xavier: Im Pressionants!
    L'aparador ja el conec, era de Joguines Monforte, a la plaça del Pi. La primera i la darrera m'ha commogut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina im pressió fan les teves paraules Glòria. Gràcies.
      Si has reconegut l'aparador de la plaça del Pi, tal com li he contestat al Xexu, sabràs que ja no existeix.
      La rèplica de l'Ictineu (és el que es va utilitzar a la pel·lícula Monturiol), ja no és on era, al davant de l'Imax.
      Hi ha un model més petit al museu Marítim.

      Elimina
  10. M'agraden totes, un treball excel·lent. El blanc i negre els dóna unitat i caliu.

    ResponElimina
  11. És com màgic, que la fredor dels grisos donin caliu.
    Gràcies Consol per la teva mirada.

    ResponElimina
  12. Unes fotos precioses que enamoren la mirada de qui va pel món observant imatges que el puguin enriquir...M'encanten les fotos amb blanc i negre, conserven vius els records en la memòria, sónmés entranyables!
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
  13. Hi ha qui diu que somnia en blanc i negre. Jo no ho sé segur però molt de color no apreix en els somnis.
    Potser er això el blanc i negre té un punt de màgia.
    Gràcies Roser per les teves observacions.

    ResponElimina
  14. si no fos per el detall de cotxes actuals podria passar ben bé per fotos antigues, hem posat color a les fotos però no hem avançat gaire més

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, ja ho deia l'Ovidi Montllor. "El món no avança: gira."

      Elimina
  15. És curiós com el blanc i negre ens trasllada automàticament a un temps passat, gairebé remot, encara que les fotos hagin estat fetes fa poc. La veritat, fins que ho has dit, em pensava que eren molt més antigues. Suposo que són "codis" amb els que interpretem la realitat… No sé amb quins codis funcionaran els que avui es mouen només entre mòbils, tauletes, imatges 3D…
    Unes fotos precioses, Xavier! M'ha encantat la primera, molt suggerent el diàleg entre l'art i el nen que el mira. I el colom final un acudit que m'ha fet somriure!
    Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que a falta de color, la ment s'ha d'inventar possibles històries que hi ha a les imatges. El blanc i negre era el color de les imatges de la postguerra. Sortosament també el color de les pel·lícules del Charlot, Gràcies August pel teu somriure.

      Elimina
  16. No conec cap escultura a Barcelona que representi una dona soltera; ni una avinguda que porti per nom aquesta paraula, ni tan sols un carrer. Em quedo llavors amb la cara d'aquesta dona serena, solvere, lliure.
    Li agafo la frase a l’Helena. “La plaça de Sant Felip Neri fa esgarrifar de pensar-hi, en les cicatrius a la paret”
    Jo no ho trobo decadent. Deu ser que penso que a vegades es molt millor aquest color.

    ResponElimina
  17. La llibertat és una virtut que l'han d'atresorar tant els homes com les dones.
    És cert que els noms de carrers, exceptuant les santes o mares de déu, acostumen a ser masculins. Penso que aquest segle que vivim això també es capgirarà.
    En colors, o en b/n tot és interpretable.

    ResponElimina
  18. Xavier, en relació al “carrer de la Costa” puc dir que vaig llegir el llibre “Dalt de la Vila” d'en Jaume Suñol i Sampere : "Empedrat amb totxos vermells, formant el carrer una canal per afavorir la circulació de l'aigua, fa honor al seu nom. És el carrer amb més pendent de Dalt de la Vila, l'únic on no es veu canalla jugant, per tenir una construcció totalment atípica, segons les normatives urbanístiques d'un carrer. És el racó badaloní més dibuixat, fotografiat i admirat de tots els racons fets i desfets de la ciutat després de la Rambla".
    Es un camí que es perd a la nit dels temps.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, vaig parlar fa anys amb un veí de Dalt Vila de Badalona i m'explicà que antigament: " el carrer de la Costa, amb la seva peculiar forma i desnivell, era ideal per fer baixar i pujar les barques dels pescadors".
      Hem d'imaginar els pescadors fent arribar, per aquest carrer les barques a la part alta de Badalona.

      Elimina
  19. Colom ens mira demanant-nos que considerem coim ha quedat casa seva després dels anys...

    ResponElimina
  20. En Colom té el punt d'orgull, de saber que la cara del seu famós avantpassat, la del intrèpid almirall, figura a Badalona, no gaire lluny del carrer de la Costa, concretament a Sant Jeroni de la Murtra.

    ResponElimina
  21. Mira, jo trobo que el que tenen aquestes Mirades és que totes, tret de les Joguines que per això ho són, és que ens miren directament. Serà l'ull del fotògraf que s'hi reflecteix?

    ResponElimina
  22. Teresa, saps treure petroli. Si és tal com dius, en algunes no me n'havia adonat. Gràcies per les teves, de mirades.

    ResponElimina
  23. esplèndides fotografies Xavier! són boníssimes! per destacar-ne alguna em quedo amb la mirada del nen a la deessa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree. Les mirades es creuen.
      Creuen en l'innocència.

      Elimina
  24. Quina força que prenen les imatges quan són en B/N ,diuen moltes més coses !

    Bonic recorregut pels carrers i llocs de Barcelona !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan per acompanyar-nos per la ciutat

      Elimina
  25. (per a l'obra Mirada)

    Mirada.
    Innocència...
    Bellesa sense additius.
    Música de mirades.
    Poema que calma la set.
    Pregunta sense interrogant.

    onatge

    ResponElimina
    Respostes
    1. Unes paraules molt encertades que formen un bell poema.

      Elimina
  26. (per a l'obra Carrer de la Costa a Badalona)

    Empedrat.
    Bressol de vida
    sang i mort...
    Testimoni mut
    del pas del temps.
    Solitud camí de silenci.

    onatge

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Onatge, per la teva mirada, minuciosa.
      Amb "Solitud camí de silenci." l'encertes plenament. Vaig treballar uns mesos a Badalona. M'hi posava molt de matí i el tret principal d'aquest carrer era el silenci i la solitud..

      Elimina
    2. Les gràcies són mútues o no són...
      Cada imatge teva és un poema de Vida.
      Salut!

      Elimina
  27. UNA COLECCIÓN DE "VERDADERAS" OBRAS DE ARTE, de ésta nuestra Barcelona antigüa, preciosas todas.

    Saludos.-

    ResponElimina