dijous, 27 d’agost de 2015

Vall Ferrera, final de carretera

Àreu és on acaba la carretera de la Vall Ferrera.
Sempre ha estat així però enguany és diferent. 
Hi entro amb cautela i deixo que la naturalesa em menteixi.
Que la dolça quietud m’enganyi. 
He vingut per deixar-me portar: per ser persuadit des de la flor més petita fins l’estrella més llunyana.
Quan el cor s’ennuvola, quan el futur s’apareix com una ombra, sóc només un pensament que s’arrapa a la pluja amb les urpes del vent.
Inquiet per l’instant, involuntari com un somriure o una emoció.
Temorós del núvol.
És cert que la carretera acaba a Àreu. 
Però hi ha una pista sense asfaltar que puja al Pla de  Boet. 
Hi ha camí als estanys, als salts d'aigua, als cims i a les altures de la Pica d’Estats.
És un any diferent, però la fita segueix.


50 comentaris:

  1. I a més bon dibuixant!!!
    És veritat que quan s'acaba la carretera hi ha un camí i després un corriol i sinó grimpem i sinó escalem.......la fita està en el camí. Salut i...anar fent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dibuixant? Ja m'agradaria fer-ho com ho feu els de la vostra branca de família!
      Encara que faci pujada, hi ha camí.

      Elimina
  2. Es fantástico, un lugar precioso que tenemos que visitar por obligación (y más a los que nos guta la Natu.). Gracias por todo tu magnífico trabajo.

    Este año Sants por fín ha podido lucir sus decorados. El pasado año psó por agüa .........

    Un saludo grande.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et diré que no J. Antonio. Són uns llocs preciosos.
      Sobre els carrers de Sants tampoc no no seré imparcial. Els veïns enguany han fet una gran feina.

      Elimina
  3. He estat molt anys estiuejant a Àreu i tot el que transmets es la seva meravellosa realitat. Gracies per fer- m'ho reviure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Ramon. Si ho coneixes fins i tot deus pensar que falten imatges.

      Elimina
  4. És cert, fins que no s'acaba la carretera no pot començar el camí... Un dels meus llocs preferits --del Pirineu, i més enllà. Gràcies per retornar-me tants bons records...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Generalment és quan el paisatge guanya, quan t'allunyes de l'asfalt: en bellesa, solitud, silenci...
      Gràcies a tu Alfred per recordar-ho també.

      Elimina
  5. Gràcies per la passejada en imatges i paraules. Com s'enyoren les muntanyes!
    Bona tornada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que s'enyoren les muntanyes. I l'aigua pura, el cel net, la frescor de les nits...
      Gràcies Teresa per la teva mirada.

      Elimina
  6. Unes imatges precioses i és que el Pirineu és tan bonic...Jo, aquesta part no la conec gaire, però a totes les valls la natura et fa viure fantàstiques emocions...M'ha agradat el dibuixet, i no t'has oblidat de la bandera, segur que a la nit hi baixarà algun estel!
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, no és que no m'hagi oblidat la bandera: és que hi és,
      Els veïns d'Àreu preparen el que es diu la "Milla Vertical", que segueix la tradició de la "Cuita al Monteixo" i les banderes marquen el camí.
      Es tracta de pujar el Monteixo a la tarda-vespre, corrent més del que tarda el sol a pondre's.

      Elimina
  7. Segur que en aquest paisatges t'hauràs inspirat molt !

    Ben tornat,Xavier !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Joan. Si parléssim de rodets dels d'abans n'hauria fet més de 15.

      Elimina
  8. Et felicito pel dibuix que ens ensenyes, déu n'hi do com te'n surts! I sobre les fotos... què dir? Un paisatge molt conegut, vaig pujar a la Pica els dos darrers estius, i aquest ja no estic en forma per fer-ho, ni tinc el temps. Però en guardo bon record. La tornada es fa mortal, però val la pena. És un indret molt maco. Tinc ganes de muntanya, però a l'hora de la veritat sempre hi ha altres coses que passen per davant. Hi tornaré.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xexu. Déu n'hi do fer la Pica 2 estius seguits.
      Enguany, tot i que hi he estat a la vora no l'he poguda fer.
      Tens tota la raó. El pitjor és la tornada.
      Si l'any que ve estic millor, ja hem quedat en tornar-hi. Fins a la punta.

      Elimina
  9. A vegades ens cal travessar cims i és bo fer-ho a poc a poc, pas a pas, sense presses. Al cim ens acomiadarem de la vall que hem deixat i obrirem els ulls a allò desconegut.
    Un reportatge molt viscut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cim et fa sentir més petit. Convé que això passi sovint.
      Consol, agraït pel teu comentari enriquidor.

      Elimina
  10. un plaer visual estètic un gogi espiritual admirar les teves esplèndides fotos Xavier!

    ResponElimina
  11. Respostes
    1. Goig. Aquesta paraula fa justícia.
      Gràcies per l'expressió Elfree.

      Elimina
  12. "involuntari com un somriure o una emoció", els que em genera la teva entrada!

    ResponElimina
  13. A vegades deixar-se enganyar està molt bé: desconnectar, viure, carregar piles, somriure, descansar, respirar fons, netejar-se...

    Molt boniques les fotos, fas venir unes ganes d'Àreu... Fa tants anys que no hi he pujat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Viure! Aquesta és la idea Carme.
      Gràcies pels somriures.

      Elimina
  14. Com més difícil és el camí més bona és la recompensa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les dificultats formen part de la complexitat del camí, on a vegades ja s'hi troba la recompensa.

      Elimina
    2. Gràcies Joan per la companyia en el camí.

      Elimina
  15. Ei, Xavier, si que en saps de dibuixar!
    Les fotografies són magnífiques i les reflexions que t'inspiren aquests paisatges, magnífiques també. La carretera s'acaba, el camí continua, la fita segueix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria per les teves, de reflexions.

      Elimina
  16. Tempestes de mots atien
    les hores calmes
    dins el silenci pregon
    de les muntanyes.
    Cruïlla de camins,
    l'atzar descansa
    en la pau de la Vall
    que és foc i bàlsam...

    Una forta abraçada, Xavier, des de la Vall Ferrera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin poema més bell Galionar.
      Reflecteix la bellesa de la tarda compartida a Alins.

      Elimina
  17. epa! hi estat fa molt pocs dies :)
    És un lloc màgic.. les fotografies genials, com sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bruixeta, si hi vas estar fa pocs dies potser ens vàrem creuar.
      Màgicament.

      Elimina

  18. Ben tornat, Xavier. Es trobava a faltar la teva poesia visual i certament has tornat amb la inspiració a punt! M'agrada la idea d'abandonar-se a la mentida de la naturalesa.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la rebuda Jordi.
      Deixar-se enganyar encara que el fons del cor intueixi alguna altra certesa.

      Elimina
  19. He estat poques vegades, però més que suficient per enamorar-me d'ella.

    Moltes gràcies, xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, vas ser "víctima" de l'amor a primera vista.
      Gràcies a tu per la complicitat.

      Elimina
  20. Quan era petit vaig anar-hi un any de vacances amb els meus pares, només recordo que era maco però cada tarda plovia xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això de que plogui algunes tardes, és un tret genèric de tots els Pirineus.
      Enguany ha plogut bastant, però a l'estiu els dies són llargs i hi ha molt de temps de sol.

      Elimina
  21. Seguir el camí per aquests indrets, tot i ser dur, té la seva recompensa, l'autèntica bellesa i el plaer d'haver-ho aconseguit.
    Com sempre felicitar-te per les fotos i, aquest cop, pel teu magnífic dibuix.

    Aferradetes i gràssis! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Lluna.
      Enguany, no hem vist gaire la lluna. Però els darrers dies el creixent era lluent i potent!
      Gràcies a tu per la llum nocturna que ja comença a s'hora baixa.

      Elimina
  22. Véns amb les piles ben carregades, m'has fet venir ganes d'anar-hi, sobretot ara que ja no fa tanta calor.

    ResponElimina
  23. Loreto, jo hi vaig ser a l'agost i tampoc no en feia de calor, però em van dir que el juliol va ser exageradament calorós.
    A mi em vénen ganes de tornar-hi!!

    ResponElimina
  24. Con tu hermoso reportaje, animas a visitar es bello lugar que se transforma en preferente una visto a través de tus imágenes.

    MUCHAS GRACIAS, AMIGO XAVIER Y UN FUERTE ABRAZO.

    HASTA PRONTO..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Munchas gracias a ti por tus palabras Andrés.
      En el reportage no se aprecia el olor a aire puro del lugar.

      Elimina
  25. ...Sòc jo la que passa per aqui, ara, després de la teva visita
    sempre hi ha un camí. El que passa que a vegades, no és el cami més fàcil.
    Vaig aprendre que volia dir FITA ja de gran. Només li coneixia un sentit. Sempre, n'hi ha més

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara sí que ens hem trobat Dolors.
      Com diria el Serrat: "el camí fa pujada..."
      Gràcies per la visita.

      Elimina
  26. Desprens una energia tan fantàstica i positiva, Xavier! Les teves abraçades són regeneradores i reconfortants.
    La fita segueix.
    Els millors auguris.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Marta per la teva d'abraçada. I pels teus sincers auguris.

      Elimina