dijous, 17 de desembre de 2015

Vampir a Collserola (2)

L’Estel em telefona. En despenjar m’adono que té la veu excitada.
    - X, podem quedar? Necessito que algú m’acompanyi a trobar el vampir de Collserola, i com que saps d’uns anys ençà, que tinc aquesta dèria, he pensat que series la persona indicada.
   - Quedem al cafè de Vallvidrera? - li dic, per citar-nos a un lloc que coneixem tots dos.
    - No - I fent la  veu miseriosa afegeix - segueix a Collserola, però a l’altre vessant. Passaré per casa teva a recollir-te. Al cotxe duc les eines necessàries.
Pugem a tota velocitat per la carretera que surt de Sant Just Desvern.
    - Estic fent avenços amb les meves investigacions - diu l’Estel mentre redreça el cotxe que ha derrapat a un revolt. I afegeix - Avui mateix sabrem on té el seu amagatall diürn.
     - Si corres així ens la fotrem i no podràs...
    - Tenim pressa - em talla - Hi hem d’arribar abans de que es pongui el sol. Enxamparem aquest assassí més adormit que el guix!
Després d’aparcar ens enfilem caminant per un pendent. L’Estel va davant meu corrent muntanya amunt.
    - És molt lluny? - pregunto esbufegant.
   - Gairebé hi som. Veus aquelles antigues mines? - diu assenyalant un punt de la muntanya - El molt covard s’amaga en un d’aquells forats.
Entrem a una cavitat. L’Estel va al davant amb una llanterna de llum violeta. 
    - És llum de lluna, i ell no la pot veure - m’explica xiuxiuejant - Si il·luminem la cova amb llum blanca el podríem despertar, i ens convé enxampar-lo desprevingut. Que tens por?
   - Por? Què va... - dic irònicament - Estic cagat! - reconec.
Després de provar en diferents entrades de mines i de coves finalment el trobem dormint plàcidament al seu taüt. L’estança put.
L’Estel treu del sarró una maça i una estaca i apunta directament el cor.
   - Un moment! - li demano fluixet - I si no és ell, sinó un pobre  sense-sostre que viu aquí?
   - És molt fàcil saber-ho - diu l’Estel acostant l’orella sobre el pit del difunt mentre amb una mà li busca el pols -  No batega, és ell!.
Mentre li clava el cop mortal aprofito per fer fotografies de l’escena. En l’instant que el no-mort passa definitivament i perpètuament a la categoria de mort sense el no, escolto que crida una paraula amb una llengua que no entenc. Potser és un insult? O una maledicció? L’Estel li respon amb una frase que tampoc no entenc.
    - Parles llatí? - li pregunto mentre segueixo fent fotografies. En va, perquè no obtinc resposta.
Quan sortim de la cova el sol és a punt de pondre’s.
    - Hem acabat just! - Diu l’Estel. I sentencia - Quan la llum es tanca s’obren les portes de l’infern.
Curiosament, quan descarrego les fotografies a l’ordinador de casa, descobreixo que en cap d’elles no apareix el no mort... ni tampoc l’Estel!

28 comentaris:

  1. no sé si és un relat il·lustrat i ben narrat o un veritable reportatge sobre els vampirs .....quina por eeep els vampirs ja se sap no surten a les fotos

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat Elfree, és que entrar sol a aquestes cavitats fa una mica de cangueli. Del vampir de Collserola, si fa efecte l'acte de l'Estel, no ens n'hem de preocupar més.

      Elimina
  2. Pensava com l'Elfree si sortís a les fotos és que no seria un vampir... però i l'Estel? quina por...

    Continuació d'un relat, que fa de bon llegir. Una aplaudiment!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En femení, els aplaudiments són més forts, més potents, més efusius... ;)
      (en realitat era un error, però no ho diguis a ningú)

      Elimina
    2. L'Estel és un personatge misteriós. El narrador no especifica si és masculí o femení.
      Crec que el Vampir de Collserola ens deixarà en pau... de moment.
      I gràcies Carme, pels aplaudiments femenins.

      Elimina
  3. ja havia escoltat que ni en les càmeres antigues....aquests no morts no tacaven el negatiu....
    Sou uns inconscients....a qui se l'hi acut anar ficant-vos en forats sense portar una bona cabessa d'alls.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'Estel va dir que al sarró duia tots els estris. Suposo que hi havia alls també.
      Joan, si fem allioli beneït ja t'avisarem.

      Elimina
  4. I jo sense saber-ne res d'aquest vampir...què valent!. Per cert...unes fotografies magnífiques!, la del sol que es pon és super bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Audrey si les càmeres no el veuen vol dir que la majoria dels humans tampoc. Només el pressenten, i és esglaiador.
      Gràcies Audrey, per l'estona que has gaudit de la posta de sol.

      Elimina
  5. Grans fotos.
    Una maravella.
    I el vampir?
    També ha de tenir la seva mirada en un punt conegut o desconegut...
    Je! Je! Je!

    BON NADAL.
    Gràcies.
    Una Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Als, vampirs suposo que val més no mirar-los gaire fixament.
      Bones Festes a vosaltres també, Olga i Carles.

      Elimina
  6. Està molt bé que recuperis l'anterior post, que és genial! Aquest impressiona molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Helena per seguir també l'enllaç de la primera part. És la primera vegada que faig una inserció i sembla que me n'he sortit.

      Elimina
  7. Les fletxes ben esmolades no serveixen, per travessar el cor dels vampirs? Ho dic perquè en una de les imatges crepusculars, sembla com si una bona col·lecció ja estigués preparada per entrar en acció... :) Per cert, i quines imatges!!!!!!!!!!
    Aquest conte m'ha dut a la primera part, i una vegada més he de treure'm el barret que no porto davant la teva creativitat i la capacitat d'inventar històries a partir de fotografies fabuloses.
    Una abraçada, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que sí que es pot travessar el cor d'un vampir amb una fletxa. Però millor que ho faci un altre. L'Estel va fer servir el mètode "tradicional" de l'estaca.
      Gràcies Galionar per fer també el seguiment de la història original.

      Elimina
  8. Caram, quina esgarrifança final! Has captat l'atenció, i al final ens poses els pèls de punta, déu n'hi do quina història!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquells que van a fer esport a Collserola, val més que no s'allunyin dels camins concorreguts, i si ho fan, que sigui de dia...
      Gràcies Xexu pel comentari.

      Elimina
  9. Final inquietant.....com casi tots els finals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Inquietant, que no sembla que provingui de quietud. O potser sí que després d'aquest final hi haurà quietud a les antigues mines de Collserola.

      Elimina
  10. Caram caram, resulta que hi ha un vampir a Collserola i jo, sense saber-ho...Mira que hi vaig sovint a passejar sola i així, fora del què tocaria, només he vist alguna família de senglars...Ah si, i una vegada a l'estiu un ésser amb pilotes, potser era ell que se'm va fer visible, perquè ja es necessita ser una mica fantasma per segons quines actuacions...A partir d'ara , em dedicaré a buscar-lo
    a veure si tinc sort, por? Gens ni mica, si encara em farà companyia!
    El què si que diuen que corre per la muntanya, és un indi de les pelis de l'Oest , que quan van tirar a terra el poblat per fer l'autopista, es va quedar per aquests varals...M'agradaria saber a quin indret de la muntanya són aquestes coves!
    Preciosa la foto de la posta de sol!
    Bon vespre Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, a Collserola hi ha una fauna animal i humana molt diversa.
      I moltes mines abandonades. A la vall que baixa a Sant Just n'hi ha.
      Les que apareixen a la fotografia són a un camí que baixa perpendicular des de la carena de Sant Pere Màrtir a la carretera de les Aigües, prop del mirador de l'antiga casa dels Alemanys.
      Gràcies pel passeig que has fet avui.

      Elimina
  11. Caram! un vampir a Collserola i jo passejant per allí amb tota la inconsciència, clar que de nit no tinc costum d'anar-hi. Quina por!.
    Sabent que ja l'heu rematat em quedo més tranquil·la, clar que això que expliques de l'Estel m'inquieta...
    Impressionants les fotografies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Queda palès que l'Estel no és com nosaltres. Tampoc sembla un ésser maligne. Gràcies Glòria, amb el teu nom podem passejar tranquils per Collserola.

      Elimina
  12. Ai, Xavier...a veure si tens una amiga vampira i no ho saps!
    Hi ha l'entrada d'un forat, cova o mina amb forma d'un vampir, no? O potser, de gat? Se li veu bé el caparró.
    Compte si et fiques en forats desconeguts. No et descuidis del casc.
    Molt bones festes, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'hi fixes, enlloc diu que l'estel sigui femenina. Ni tampoc masculí.
      Aquella forma de la cova és ben bé natural. Capricis de la naturalesa.
      Bones Festes a tu també Teresa. I moltes gràcies.

      Elimina
  13. L'Olga Xirinacs diu que li ha estat impossible deixar aquest comentari i l'ha enviat per mail.
    Com que sempre són enriquidors l'he copiat-enganxat per a que quedi escrit aquí:

    "Em guardaré prou d'anar a la cova aquesta... amb la sang nova que m'han posat suposo que seria una golafreria irresistible per a l'individu, perquè l'ensumen de lluny. I si ara són dos a ensumar-la, ja ens podem anar preparant."

    Salut,

    Olga

    ResponElimina
  14. Tens fama de valent, Xavier. Et venen a buscar per matar vampirs i no saben que l'excursió no et va ser gaire plaent. Millor, millor no tenir-los a l'ordinador aquests personatges. Un conte de Nadal gens ensucrat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Valent? Gens ni mica Teresa. Però gràcies Teresa per seguir la narració. No és ensucrada la història no. Tractant-se de sang, millor que no hi hagi sucre.

      Elimina