dimarts, 28 d’abril de 2015

El meu país torna a ser lliure

Als Pirineus se sent la pau
Si anem per mar, solquem onades
una ombra ens guia al Palau
són minairons o potser fades. 
Se senten veus que no estan soles
Com una engruna d’alegria
En els misteris de Banyoles
contemplarem la fi del dia.
 Fidel bandera ets estelada
ets una lluita sens fatiga
és com trobar taula parada
trobar al punt just la veu amiga.
Columnes jòniques reneixen.
i xemeneies a l’arena
són els somriures que vesteixen
la lluita clara, que és serena.
 Per acabar amb la decadència
enarborem ganes de viure.
arreu se sent: independència!
el meu país torna a ser lliure.
(Aquesta és una modesta participació al projecte "FLI" Festival Literari Independentista)


dimecres, 22 d’abril de 2015

El Pla de la Carme

 Travessem el Pla de la Carme.
El Pla del que parlo  és molt conegut. Universalment es coneix pel nom del Pla de la Calma.
Cadascú que hi hagi passejat i que se l’hagi estimat el pot batejar com li sembli. Pots estimar els vessants de les muntanyes i els bessants a les mans.
Pot estimar el Coll Formic que uneix el Matagalls amb les Agudes i el Turó de l’Home.
Pot estimar una tarda del mes d’abril, i la seva calma, estirada a l’esperança del seus prats. Deixar-se anar a la sort dels seus grocs. 
I d'unes ruïnes que ens parlen d'uns passats vitals al Pla del Cafè.
El Pla de la Carme és un sentiment, és una mirada lluminosa, és el foc d’una seguretat. La respiració de la calma i de l’aire del Montseny que ens omple el pit de somriures. El pit de la Calma.
Travessem aquests plans com si fossin les últimes clarors d’un abril que no es vol acabar, d’un abril que acabarà més esperançat que mai.

Compartim un aire que ens commou, una claror que s’acosta a la posta.
Al Pla de la Calma aquesta tarda m'abelleix anomenar-lo el Pla de la Carme. Ella potser en diria el Pla de la Cabra.... o el Pla del Xai!
Assedegats vivim insaciablement la tarda, potser en l’esglai d’una incertesa, com si fos l’última.
Què hi va veure en mi el Montseny? 
Jo sí que podria explicar, si en sabés, què hi vaig trobar en aquest pla.
Un horitzó de calius, un batec que no cessa. 


dijous, 16 d’abril de 2015

Companya inesperada

Llum viatgera
“T’he d’haver tard o d’hora”
Tòpic de Càncer. 

En boires blaves
Companya inesperada
Dorm el migdia.

Amb l’estimada.
M’encimbello a les roques
de les altures.

Mans agafades
Atresoro l’essència.
Viure la vida.
La claror raja
a dolls, pels estimballs.

El dia esclata.                                        (Carme Rosanas)


Bells paisatges,
claror montserratina:
llum que enlluerna.

divendres, 10 d’abril de 2015

El roser de la finestra

El roser de la finestra
aquest any no vol florir.
No vols fer ni una floreta?
Que ens alegri el mes d'abril?

Li he arrencat les fulles seques
d'un hivern que ha estat molt cru.
He fregat amb una branca:
una punxa duc clavada.

L'he regada com faig sempre
l'estimada també ho fa,
ella hi posa una llàgrima
i jo una gota de sang.

El so de la primavera
avui toca en sol menor:
"a l'abril hi ha una promesa".
Lentament passen els dies.
 He trobat una esperança
en els ulls de l'estimada.
Han nascut dues poncelles

al roser de la finestra.

diumenge, 5 d’abril de 2015

Flor Blanca

 Vaig néixer a l’Àfrica fa una mica més de mig segle. Sóc filla d’una família normal. Jo també ho sóc, com la resta de goril·les, amb només una diferència: sóc albina. La mare em deia Floreta Blanca, i no parava de donar-me consells. D’aquells que en diuen de bona mare. “Ets diferent de la resta. Amb la teva claror atrauràs els caçadors, per això has de ser més previnguda que els altres. Has d’aprendre a passar inadvertida, a camuflar-te, a viure sempre mig amagada, i si pot ser, amagada del tot.”
I ho vaig posar tant en pràctica, que els humans, fins avui, no coneixen la meva existència. Els filòsofs grecs dirien que sóc més astuta que els humans, i que per això he perdurat.
També diuen els humans que la realitat supera la ficció. En sóc una prova vivent. Quan el grup de goril·les encara no s’havia fet a la idea que una de les femelles havia tingut una goril·leta blanca, arribà la nova: a una altra goril·la li havia passat el mateix, si no que en aquest nou cas, el nadó era un mascle. Al meu nou amiguet li deien Nfumu Ngui.
Així que vam començar a separar-nos una mica de les mares ens vam fer bons amics. Tot el dia anàvem junts, jugàvem sense parar. Les mares ens deixaven fer trapelleries, sense perdre'ns de vista.
El Nfumu Ngui em deia: “quan siguem grans serem parella, Floreta Blanca. “Falta molt de temps per això Ngui” li contestava jo. Però la veritat és que m’agradava. Era un goril·la molt simpàtic i ens estimàvem com a germans.
Un dia la mare no em deixà anar a jugar amb en Nfumu Ngui, “He vist que s’acosten caçadors. Ens amagarem fins que marxin”. I ens vam encauar a un racó inaccessible de la selva.
Vàrem escoltar uns pets molt forts que venien de lluny. La mare em va prémer contra el seu pit.
Els altres goril·les també estaven avisats però alguns van tenir mala sort. Els assassins devien trobar el seu amagatall.
L’endemà ens digueren que havien mort uns goril·les i entre ells, la mare de Nfumu Ngui. El meu amic s’havia espantat tant que no gosà escapar i restà abraçat al cos de la mare.
Els caçadors se'l van endur i el vengueren com aquell que ven un raïm de plàtans. 
Més endavant em digueren que havien rebatejat el meu amic. Se l’havien endut lluny, a un altre continent i li deien Floquet de Neu
El Floquet va viure la resta de la seva vida empresonat a Barcelona, com si fos un delinqüent. No s’hi va acostumar. Potser no va ser infeliç del tot, però sé del cert que, com tothom, en Floquet s’hauria estimat més viure sempre en llibertat. Com jo mateixa. Jo pensava en ell, i estic segura que ell es recordava de mi. 
I així, separats, pensant l'un amb l'altra, ens vàrem fer vells.
La meva vida ha estat lliure, però en alerta constant. Sempre m’he allunyat dels humans.
El Floquet de Neu fa anys que no viu a Barcelona, on demà celebren el Dia de la Mona, i de tan vella que sóc potser no hi arribaré. 
No m’amoïna, no és el meu dia, jo no sóc una mona!!

(Les 7 primeres fotografies són fetes per Antoni Pujol)

La fotografia del Floquet de Neu és d'autor desconegut, probablement del Zoo de Barcelona.
 No estic autoritzat a revelar el nom del retratista de la Floreta Blancaper no trair la seva confiança.