diumenge, 3 d’abril de 2016

Arracades de flors

Fa un temps, mentre estava fotografiant unes flors a la porta d'una casa d’Àreu, a la Vall Ferrera, vaig sentir una veu que em deia: “són arracades de la Mare de Déu”. No era una veu del més enllà, era la mestressa de la casa, que m’ho deia des del balcó.
Més endavant en vaig trobar unes de semblants al costat de l’ermita romànica de Pedrinyà, al Baix Empordà.
Mentre les enfocava amb la càmera, esperava alguna veu, que em digués si també eren arracades de la mare de Déu.
No vaig poder esbrinar de qui eren aquelles flors, però si les d’Àreu eren arracades, aquestes, divines o humanes, també ho podien ser.
I fa pocs dies, a l’Alt Penedès, d’esquena a la muntanya de Montserrat i al costat d’un camí vaig trobar una mare de déu de pedra. 
El nin, pobric meu, encara que sigui el fill d’un déu no va quedar gaire afavorit.
Un cargolí s’havia endormiscat d’una manera dissimulada prop de la cara de l’imatge: talment com una arracada. Aquesta sí que és l’arracada de la mare de déu.
El caçador de cargols de després de la pluja no l’ha vist, i el cargolí s’ha estalviat de ser cuinat a la vinagreta.
Potser sí que la Mare de Déu ha protegit a qui li ha adornat l’orella.

38 comentaris:

  1. Arracades de flors i de cargols, flors que envaeixen l'església i cargolins que salven la vida... Com una mena de llegenda populat. Un post molt bonic i molt primaveral, amb tantes flors...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com una llegenda, escrita i fotografiada... però que segueix essent llegenda.
      Gràcies Carme per ampliar-la.

      Elimina
  2. Sort que era de pedra la mare de déu! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cargolí s'hi va agafar bé. Gràcies per la visita Joan.

      Elimina
  3. Si jo fos la Mare de Déu, no sé si m'agradaria portar una arracada d'aquesta mena...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Xexu.
      Probablement s'estimaria més les de flors. Però el nacre li escau.

      Elimina
  4. a veure si encara veurem un xuclet al coll de la mare de déu.....Crec que li quedarien millor les de color i perfum

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un xuclet no ho sé, però un rastre de nacre segur.
      Les flors són més femenines. Gràcies pel bon humor Joan.

      Elimina
    2. Si és per treure les arracades, cal deixar-se xuclar ;))

      Jo en tinc de cargol. D'arracades. I de petons tb...

      Muacs, xatos!! ;-)****

      Elimina
    3. Posar i treure arracades. Tal com ho expresses, fins i tot és poètic.
      Gràcies Cantireta.

      Elimina
  5. L'avia de la Fina en deia "lagrimas de Jesucristo" i també "pendientes de la Virgen"; aquí a casa, en vam tenir molt temps plantades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per confirmar el nom popular de les flors, Francesc. I de dues maneres diferents!
      N'haureu de tornar a plantar, per fer unes arracades per a la Fina.

      Elimina
  6. Si jo fos la Mare de Déu, no sé si t'ho perdonaria, que li diguessis lleig al meu fill...! :) :) :)
    Has estat oportuníssim amb aquesta fotografia del cargolí-arracada, i molt ocurrent! I sobre les arracadetes de la Mare de Déu, no m'estranyaria que ja n'haguessin fet còpia de bijuteria que algunes orelles les lluïsin, perquè són molt boniques.
    Una abraçada, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En tot cas, la Mare de Déu a qui li ha de perdonar és a l'escultor...
      Gràcies per l'abraçada Montse, és tan valuosa com les arracades.

      Elimina
  7. Una llegenda molt ben il·lustrada.
    El detall del caragolí és total. També pot ser que volgués arraulir-se a la Mare de Déu...
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei detall total són les teves aferradetes Lluna. Sempre s'agraeixen.

      Elimina
  8. Semblen totalment arracades. I el caragol, també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I les arracades s'assemblen a les flors. Gràcies Novesflors.

      Elimina
  9. Quina preciositat! Però la moda ens sorprèn cada nova temporada i la Mare de Déu no vol ser menys i original en qüestió de joies fines, ho és.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que es podria fer un disseny d'arracades imitant les flors. Més elegants que els ossets.
      Gràcies Teresa per l'idea.

      Elimina
  10. Molt bonic, aquest post que ens has regalat, sobre les arracades...A mi m'agraden molt aquestes flors i també la resta de les fotos que ens transmeten missatges plens de sensibilitat, que hem d'aprendre a descobrir!
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Descobrir la bellesa... tot és posar-s'hi.
      Tu hi ajudes M. Roser. Gràcies per col·laborar-hi.

      Elimina
  11. M'encanten aquestes històries que ens comptes mitjançant el text i les fotografies. Enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no les llegís ningú és com si no existissin. Gràcies per fer-ho Alfonso.

      Elimina
  12. Les arracades de flors són fràgils com el cargol, no vas desencaminat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots plegats som fràgils.
      Gràcies per aquesta interpretació Helena.

      Elimina
  13. A les fúcsies a casa sempre les hem anomenat "arracades de la reina", però m'agradarà més anomenar-les de la Marededéu, no ho sóc gens de monàrquica, jo.
    El cargolí és molt espavilat, a trobat bon refugi i bona protectora :-)
    Una imatge molt graciosa.

    ResponElimina
  14. Així que es diuen fúcsies? Un nom una mica més oficial.
    Igual que a tu, també m'agrada anomenar-les arracades de la Marededéu. Tampoc sóc monàrquic i el trobo un nom popular molt adient.
    Gràcies per la llum Glòria.

    ResponElimina
  15. El Jesús ha quedat lletget, certament, però les arracades de flors són molt boniques... i posar-li arracades a Jesús??

    ResponElimina
    Respostes
    1. Arracades a Jesús? Per a mi cap inconvenient, però aquells que van denunciar la poeta Dolors Miquel pel "Mare Nostra" potser ens acusarien a nosaltres també.
      Déu mos en guard de la Inquisició!!
      Gràcies per l'ocurrència Gemma.

      Elimina
  16. Xavier muchas gracias por todo lo que nos muestras en tus artículos. Este es estupendo y tengo una envidia (sana) de todos estos sitios que visitas.
    Fantásticas fotos y no se te escapa detalle, el cargol.

    Una abraçada.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, J. Antonio pels comentaris tant generosos. Tu també, càmera en mà, ets un buscador de detalls.

      Elimina
  17. Cal creure-hi.
    La teva art li dóna la raó.

    ResponElimina
  18. És difícil creure en res. O sí?
    O no?
    Gràcies Jordi, hi seguirem pensant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les teves fotos deuen ser d'inspiració divina, per trobar aquestes imatges tan oportunes. Hi ha també una petita orquídia que es diu sabatetes de la Mare de Déu. Potser, si t'hi poses, trobaries tota la vestimenta de Maria.
      Em fas arribar aquella olor de muntanya que tant enyoro.
      Que tinguis bon dia.

      Elimina
    2. Quantes al·legories té el llenguatge!
      A vegades al fons d'alguna cala, sobretot propera al Cap de Creus, trobava unes closques, rasposes per fora i de nacre lluent i tornassolat per dins. En no saber-ne el nom, per la forma, en deia orelletes. Fins que un dia una persona que passa temporades a Calella de Palafrugell, em va dir que en deien "sabatetes de la Mare de Déu". Ja ho veus, la Mare de Déu pot portar sabatetes de flors o de petxines, segons la primavera o l'estiu.
      Has encertat les olors. Prop de l'imatge hi havia farigola,romaní i altre herbes aromàtiques.
      Bona primavera Olga.

      Elimina
  19. Unes imatges pelenes de gentilesa i harmònia.
    Precioses.
    No ens vam enterar d'aquest fet. Llàstima.
    Moltes Gràcies per compartir Bellesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre si és a temps a contemplar les flors. Gràcies a vosaltres per dir-ne bellesa.

      Elimina