diumenge, 8 de maig del 2016

Abusos als Maristes Sants - Les Corts

Fa mesos que han esclatat públicament casos de pederàstia als Maristes Sants - Les Corts.  Puc donar testimoni del que passava fa més de 50 anys. Molts mestres i maristes eren veritables torturadors i abusadors, amb la total impunitat que els donava el nacional-catolicisme.
  El curs 1961-62 vaig entrar als Maristes de Sants i vaig tenir la mala sort d’anar a parar amb un mestre maltractador: el senyor (és un dir) Amadeu. Un dia el Sr. Amadeu, em va fer anar a buscar el meu germà, que era més gran que jo, a l'aula del costat per a que presenciés el càstig per haver fet malament les sumes dels deures. Em clavà dues bufetades molt fortes. Jo tenia només 6 anys. Quan vàrem arribar a casa el meu germà, plorava més que jo pel disgust d’haver presenciat aquell acte tan injust.
  L’any següent vaig tenir de tutor un altre mestre cruel: el Sr. Riembau, que era coix i pegava amb el bastó. 
  És de justícia que citi el bon mestre que vaig tenir el curs 1963-1964: el Sr. Josep Juan (apareix  a la fotografia assegut al centre del grup)  No recordo que el Sr. Josep m’hagués pegat mai. Era un home recte i amable amb els alumnes. En aquella època els dissabtes al matí fèiem classe, i ell ens la feia agradable. Duia llibres del Tintín i ens els llegia. Per a fer-los més entenedors, dibuixava amb guixos de colors el Tintín, el capità Haddok, el Milú, i altres personatges a la pissarra.
   Malauradament l’hermano que vingué el curs següent ja no era com ell, però no recordo que pegués molt fort. No puc dir el mateix del Sr. Cebrian que és el tutor que vaig tenir els cursos 1964-65 i 1965-66. Gaudia humiliant i pegant els nens. Jo vaig rebre bastant, i recordo especialment la pallissa que va infringir a un nen d’uns 11 anys. El va fer caure a terra de tants cops, i un cop a terra encara li donava puntades de peu amb ràbia. Els cops de regle a la mà eren constants. També feien posar les ungles mirant amunt, i pegaven amb tota la força amb un aparell que acabava amb una bola de fusta i que anomenaven "xasca". Una vegada un hermano va llençar la xasca contra un nen. Per sort no l’encertà. També els esborradors de la pissarra, eren utilitzats pels hermanos o mestres per tirar-los contra els alumnes si no sabien la resposta.
  L'hermano Ivars, que mai va ser tutor meu, em clavà molt fort un cop de xiulet de metall al cap, sense absolutament cap motiu. Era quan acabava el "recreo". Potser perquè vaig arribar a la fila dels últims?
  Un altre mestre s'enfadava amb el meu germà perquè pronunciava la j del cognom Pujol amb fonètica catalana i ell volia que ho féssim amb fonètica castellana. Per ridiculitzar-lo deia que era de la ceba.
  Tot aquests abusos físics i psíquics passaven als Maristes de Sants.
 Quan els curs 1967-68 van inaugurar els Maristes a Les Corts, ens hi van enviar. Vaig ser dels que vàrem estrenar les instal·lacions. Van convertir una antiga fàbrica de galetes en un antre de maltractaments físics i abusos sexuals als alumnes. De mi  no van abusar sexualment, però veia i no entenia com ho feien a d'altres. 
 Parlo de tercer de batxillerat (curs 1968-69), quan jo tenia 13 anys. Vaig ser testimoni de com l'anomenat (perquè acostumaven a canviar-se el seu nom real) hermano Máximo abusava sexualment d’un company de classe. Ficava la mà per dins dels pantalons, per sota els calçotets i l’hi tocava els genitals sense ni amagar-se'n. Com que anàvem amb pantalons curts es veien perfectament els dits de l'hermano com es bellugaven per dins. Més endavant ho va fer a un altre alumne, i també ho vaig presenciar.
  Jo no sabia què era la masturbació, fins que un company, menys innocent que jo, em va advertir que mirés els moviments enèrgics de la mà de l’hermano Máximo sota la sotana, i les gesticulacions de la cara i la boca.
  Un hermano jove de matemàtiques (hermano Vagarías?) era especialment sàdic amb els càstigs. Li agradava pessigar molt fort les galtes. Sé del que parlo: feia saltar les llàgrimes de dolor. Un dia, semblava que ho fes per "xulejar" de la seva força, pessigant les galtes d'un alumne, el va aixecar del terra.
  Un professor de llatí, crec que es deia Sr. Forcano, era molt alt, i intimidava. Va ridiculitzar davant de la classe dos nois perquè eren efeminats, i ens recomanava que no anéssim amb ells per a que no se'ns enganxessin les maneres.
  Un alumne m’explicà que havia anat al despatx del subdirector de Sants que havia sortit corrent perquè l’hermano se l’asseia a la falda. Aleshores vaig recordar que quan et feies mal, havies d’anar a la classe de l’hermano Miguel. Una vegada hi vaig haver d’anar perquè em vaig fer una petita ferida. Em sorprengué que per curar-me m’hagués de seure a la seva falda. No estava acostumat a que un hermano em tractés afectuosament. No va anar més enllà.
  Passo sovint pel davant d’aquests 2 centres, sobretot pel de Sants.
  Ara diuen que “impulsen valors”? Ja els conec. Pel que s’està destapant darrerament, en el tema dels abusos sexuals no han canviat gaire.
“Gràcies per la confiança”. Tenen els contenidors prop de la porta... que reciclin la direcció i posin persones dignes a dirigir-lo. Potser aleshores començaran a guanyar-se una confiança que si mai han tingut ha estat immerescuda.

54 comentaris:

  1. Ostres Xavier el teu relat sembla "l'escola dels horrors"... Em sap molt de greu que tinguis tan mal record de la teva època escolar, per sort hi havia de tot i em sembla que predominaven els "bons". El què passa que dels altres se n'ha fet més publicitat... Jo vaig anar a monges i a l'escola pública i a tots em van tractar sempre em molt de respecte i mai em van pegar i això que, més o menys, era la mateixa època...
    Tant de bo tot això sigui aigua passada; ara els que surten una mica atonyinats, són alguns mestres!!!
    Bona tarda, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No dubto de que predominessin els bons, però no pas als Maristes de Sants i encara menys als de les Corts.
      Actualment hi ha 11 denunciats, i un d'ells acumula 17 denúncies, 13 de les quals el jutge les ha arxivades perquè han prescrit.
      Tant de bo tinguis raó i aviat sigui aigua passada i que es pugui jutjar els denunciats perquè les seves accions no puguin prescriure.
      Gràcies per la teva companyia M. Roser.

      Elimina
    2. Podríem jugar a veure qui ets a la foto, a mi també em sembla que ets el segon de la primera fila, començant per la dreta...Que consti que n'hi ha uns quants amb uns bons pàmpols...( ho dius tu eh, he, he)

      Elimina
    3. Mirant de front, sóc el segon assegut, però per l'esquerra. Una cosa comprovada. Els nens d'ara són més macos que els de fa 50 anys. No els deuen estirar les orelles com abans.
      Gràcies M. Roser, pel teu bon humor.

      Elimina
  2. Si que és (no és que ho sembli) l'escola dels horrors. Si tens aquests records, no hi ha dubte.

    La carona que fas vestit de primera comunió és una mica trista, suposo que devia ser per la qüestió de l'escola, quan ens maltracten en un lloc, no hi podem estar contents, ni que sigui festa.

    Suposo que les escoles de nenes devien ser una mica diferents. Jo també vaig anar a les monges i tampoc em van pegar mai, ni a mi, ni a ningú que jo recordi. Bé, sí recordo un sol cop que van pegar una nena, una plantofada a la cara. Però mai més. Vas ser un fet excepcional.

    No a tot arreu era igual, no tothom era igual i està bé que facis esment del mestre que us va respectar i us va tractar bé, però que n'hi haguessin tants d'aquests cruels i violents, vol dir que la direcció hi devia estar més o menys d'acord, perquè tantes coses no crec que es puguin amagar per sempre.

    No t'he sabut trobar a la foto col·lectiva... i això que tenim el model de la carona més amunt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina sort haver anat a una escola on l'excepció era una única plantofada.
      És l'única fotografia de grup que conservo a l'àlbum, perquè el mestre era molt bo. I no només en el tracte. Com recordaràs el català era prohibit a les escoles, però aquest mestre, sempre que podia ens deia alguna frase en català.
      Sóc fàcil de trobar a la fotografia de grup. Sóc un dels més orelluts, i estic entre el Berruezo i el Camps.
      Gràcies per la teva comprensió Carme.

      Elimina
    2. Potser ets el segon començant per la dreta dels que estan a primera fila?
      No és que jo conegui de res en Berruezo i en Camps... Però tot de cop m'ho ha semblat que es deien així. Mira com una intuïció... He, he, he... Dónes unes pistes...

      Elimina
    3. No sé des d'on mires la dreta, si la de l'espectador o la del grup. Sóc l'únic que porta ulleres a la fila dels que estan asseguts.
      Les orelles tan grans suposo que també deu ser conseqüència de les estirades.
      El Berruezo és el que té una cama sobre l'altra, al costat dels bessons. Ara ja el coneixes Carme.

      Elimina
    4. Molt de gust Sr. Berruezo, molt de gust Sr. Camps, molt de gust Xavier petit!

      ;)

      Elimina
  3. Jo vaig anar a una escola de monges, i el pitjor que recorde es que em lligaven a la cadira perquè no parava quieta ni un moment. Desprès vaig anar a l'escola pública on hi havia aules de xics i de xiques, i el director ens castigava a la classe dels xics. A mi em feia igual, però no m'agradava anar perquè feia molta olor a "tigre". Però els professors ens respectaven, al menys pel que fa al càstig físic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al parvulari on havia anat abans que als maristes també lligaven els nens que no feien bondat. I als xerraires els emmordassaven.
      En general les monges tenien més bona fama que els anomenats col·legis de capellans.
      Els tigres de la teva escola devien jugar molt al pati. Gràcies per compartir aquestes vivències Mari.

      Elimina
  4. Ostres Xavier, quina infància més amarga... Jo tinc 40 i vaig anar a escoles públiques on encara quedava algun vell "carca" i algun no tan vell que encara feien servir el càstig físic i l'amenaça constant, així com els crits i les humiliacions...
    Afortunadament, això ha canviat molt i cap mestre s'atreveix a tocar a un alumne per por a ser denunciat. Fins i tot diria que s'ha arribat a l'extrem contrari, que els mestres temin per la seva integritat física i per aplicar segons quin càstig i que els pares vinguin a demanar explicacions.
    Tanmateix, està clar que prefereixo la situació actual mil vegades abans que el que passava fa no tants anys. La crueltat, el sadisme i els abusos d'alguns mestres no tenien cap explicació racional. Pures bèsties i sàdics, sense més.

    Si com a mestre tinc clara una cosa, és el respecte que es mereixen els alumnes i les conseqüències de les meves accions i reaccions en les seves ments. No tot s'hi val per fer que els alumnes aprenguin i es comportin.

    Molt esfereïdor el teu relat.

    Risto

    ResponElimina
    Respostes
    1. La meva filla és mestra i també té una gran estima pels seus alumnes, i el respecte més absolut, com tu.
      Gràcies per la teva opinió Risto. Venint d'un mestre és valuosa.

      Elimina
  5. El teu testimoni directíssim és ben colpidor, Xavier; sé d'alguns amics meus de Vilanova de la nostra edat que van acabar al psiquiatre, dels traumes a causa d'abusos sexuals a què es van veure involucrats... Hi havia un tal Mn. Lluís, alt i gros, que era la personificació de la maldat i que va esguerrar la salut psíquica i sexual de molts dels seus alumnes...
    Quant als maltractaments psíquics, les monges de l'escola on anava complien religiosament amb allò de: "La letra con sangre entra". Vam tenir dues monges sàdiques que estiraven les nenes pels cabells fins a fer-les aixecar de terra diverses vegades. Pessics, bufetades, cops, empentes, violència psíquica ben sibil·lina... A mi, una vegada que em vaig quedar en blanc a la pissarra davant una divisió de quatre xifres dificilíssima, la monja em va rebatre el cap diverses vegades contra l'esmentada pissarra fins que vaig quedar mig estabornida... Amb tot, no era ni de bon tros de les que rebia més. Que totes aquestes barbaritats les rebessim precisament de persones religioses era una mena d'antídot contra la religió, pràcticament de per vida. Me n'he alegrat molt que sortís a la llum tota aquesta porqueria relacionada amb els maristes; hi ha massa persones que, encara que sigui tard, mereixen que es reconeixi el seu sofriment...
    Gràcies per aquest post, Xavier. Necessitem persones valentes que parlin així de clar. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les monges de les que parles no eren gaire caritatives.
      La meva àvia de l'Ordal va viure una temporada de la seva infantesa a Vallirana. Fa gairebé 30 anys que és morta, i fa poc he sabut que va ser agredida sexualment pel rector quan era una nena. No sé fins a quin punt aconseguí portar a terme les seves malèvoles intencions, perquè es veu que la nena va sortir cames ajudeu-me. Això va passar cap al 1920. Ja ho veus, fa anys i panys que alguns capellans abusen de la mainada.
      Gràcies a tu també Montse per explicar també algunes de les teves vivències escolars.

      Elimina
  6. Molt bé!!! poc a poc aniran sortint tots aquests fets i parlar-ne i informar a les noves generacions és bàsic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pensava que mai publicaria aquest post. Hi ha persones més valentes que ho han fet abans i ens han donat una lliçó de fortalesa.
      Les lleis han de canviar per a que als pederastes no els prescriguin els delictes i els jutges puguin tirar endavant les denúncies.
      Gràcies Francesc. Perdonar els culpables i protegir els vulnerables.

      Elimina
  7. Jo vaig anar a un col·legi privat d'aquests del clero i creu-me que també vaig veure autèntiques pallisses a alumnes entre 9 i 14 anys. Sexualment no en tinc constància, però que descarregaven la seva mala llet diària sobre nosaltres ho recordaré sempre més. Per sort jo vaig rebre poc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets bastant més jove que els de l'època que s'explica. Això vol dir que la violència física na fa gaires anys que s'ha acabat a les escoles.
      Gràcies pel teu testimoni Joan.

      Elimina
  8. Hi ha alguna cosa més que aquests cops i vexacions, tot aquest patiment repercuteix en el futur d'aquests nens. Crec sincerament que els que ho hem patit ens ha deixat marcats d'una manera o una altra ...
    Les monges no han estat una excepció, hi ha hagut maltractament físic i psicològic. Eren temps de severa rectitud, de pors i vergonya. Tant de bo que veient la llum s'evitin aquests comportaments i que, els nens que ho pateixin, ho denunciïn des del primer moment.
    És molt trist tot plegat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un nen o una nena apallissats estan espantats i és difícil que ho denunciïn.
      Quan reben, a vegades arriben a pensar que ells mateixos deuen ser dolents i que es mereixen el càstig que reben.
      Els maltractadors són malalts però mentre no es curen, els jutges han de poder protegir els vulnerables, i els legisladors impedir que prescriguin els fets.

      Elimina
  9. Sem fa difícil d'imaginar que pugui haver-hi gentalla d'aquesta mena,quin fàstic! :-(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sortosament els càstigs físics sembla que s'han acabat a les escoles. Ara cal vigilar molt que no es repeteixin els abusos sexuals.
      Gràcies Joan.

      Elimina
  10. No vaig patir (crec) maltractaments a l'escola religiosa on vaig anar fins als 15. He llegit amb un nus a la gola el que expliques. La religió com a precepte social no és el que aquests monstres aplicaven. Contenidors per a reciclar-los, oitant.

    Rep una abraçada ben forta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament que tu vas fer l'escolaritat lluny de la dictadura. I vas tenir sort.
      Gràcies Cantireta, estarem amatents a llençar la brossa als contenidors.

      Elimina
  11. Per sort no he passat per tot el calvari que expliques; només vaig anar de molt menuda a les monges i la Sor que tenia era un àngel.
    Pobres menuts, quins càstigs més brutals i quins mestres més bèsties. Indignant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fent un joc de paraules podríem dir que vas tenir sort amb la sor.
      Gràcies per la teva opinió Glòria.

      Elimina
  12. Una història tenyida de crueltat i de por. També de consentiment per part de molts que no eren els protagonistes. Em pregunto si institucions com aquestes, amb aquest currículum, poden un dia ser regenerades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquella època tothom s'atrevia a pegar els infants. Em vaig posar a treballar al 1970, amb 15 anys. Vaig tenir sort i a la feina no vaig rebre mai físicament, però al taller vaig presenciar com l'oficial li pegava un bolet a l'aprenent quan creia que no feia bé la feina.
      La policia pegava, els mestres pegaven, els capellans pegaven als escolanets, la família pegava als seus menuts, els falangistes pegaven als boy-scouts... La dictadura s'estenia cruelment a tots els racons.
      Serà difícil però crec que algun dia s'acabaran els abusos. Tinc esperances de que estem en el camí.
      Gràcies Consol per la teva visió.

      Elimina
  13. Jo no he passat pel calvari que expliques, però passar por, si, però no per cap cosa sexual sinó psicològica. Cops amb un regle quadrat i negre, i cops els dits, (com a tot arreu, això era habitual. El cas més sàdic era que sempre estaves amenaçat a anar a un quarto on hi havia un dipòsit de carburo, i quasi sense ventilació. Fosc i sense poder seure.
    Ja saps que escric poc en el bloc perquè estic amb un grup de discapacitats intel·lectuals. Són persones grans, doncs encara recorden el que els hi feien a les seves escoles. I mira que parlo de com són i com estan....
    El que li contestes a la Consol és una veritat com un temple. Jo també tinc l'esperança que estem en el camí.
    Gràcies, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Josep, per l'esperança i per explicar una mica també com eren els càstigs que vas rebre. Tant de bo estiguem en un camí on s'acaben els càstigs que tanta por fan als infants.

      Elimina
  14. hi han agressions que no tenen explicació, molt menys encara quan van dirigides a un infant.

    una abraçada

    ResponElimina
  15. Els que feien les agressions més dures eren (o són) uns malànimes.
    També hi havia els que maltractaven (o maltracten) els infants perquè "sempre s'ha fet".
    En tot cas, ni uns ni uns altres no sabien (o no saben) què és el respecte envers totes les persones.

    ResponElimina
  16. Sembla mentida que això sigui real, sembla més propi d’una pel3lícula de terror. Es horrible el que has hagut de passar tu i els teus companys. Gràcies per compartir-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que va ser horrible. I encara ho és més que hi hagi mestres, que hagin seguit abusant sexualment d'alguns alumnes fins a l'actualitat.
      Gràcies a tu també Pons, per l'opinió.

      Elimina
  17. Xavier, torno a ser aquí per agrair-te la teva resposta, però el cas de la meva escola no té cap punt de comparació amb el que devia ser a les escoles que hi anaven les persones amb discapacitat intel·lectual que et comento. No m'expliquen res, ni vull,que ho facin perquè se'ls veu tan... No se com puc dir-ho, de debò. Tu ja ho entens, oi?

    ResponElimina
  18. Xavier has Fet be d'escriure-ho.
    Ja es hora Que es vegi com a delicte el que ells veuen normal.
    Dono fe de tot el que has escrit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Arribo de les últimes, però en els meus molts anys de col·legi religiós -Carmelites de la Caritat-Vedrunes- només recordo bons tractes i afabilitat, cosa que m'ha fet enyorar de vegades el col·legi, on em trobava bé.
      Lamento tot el que expliques, Xavier, i tot el que han hagut de passar els infants i que recorden amb amargura: línies negatives en el que haurien de ser bells records.

      Elimina
    2. Et dic de debò Olga que estic molt content cada vegada que algú, malgrat haver anat a escoles de la postguerra, em diu que va ser tractat bé i, com en el teu cas, amb afabilitat.
      No tot ha de ser negatiu.
      Gràcies pel comentari, i per molts anys pel dia en què el fas.

      Elimina
  19. Ostres, Xavier, no havia llegit tot això, quin greu! Veig que ets una mica més jove que jo, perquè el curs 68-69 feia sisè de batxillerat.

    Jo vaig tenir la gran sort d'anar a una escola laica i mixta, perquè la meva mare, que havia anat un temps a Jesús i Maria, entrava per la porta de les "nenes pobres", mentre veia com "les nenes riques" entraven per una altra porta. Llavors es va dir "si mai tinc una filla, mai anirà a les monges". I mira... si que et puc dir, que a les nenes no ens tocaven, però als nens, els donaven bufetades sense cap mirament. Això sí que ho recordo (i no eren religiosos!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teva mare va obrar d'acord amb el que havia viscut, i amb bon criteri.
      Gràcies pel testimoni Montse.

      Elimina
  20. Terrible. Ens han marcat la vida. A tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que els infants del nostre país mai més visquin situacions com aquestes.
      Amable... el futur que els espera.
      Gràcies Jordi per la visita.

      Elimina
  21. Quin testimoni... fa poc llegia a una altra blogaire un post tan valent com aquest, i trobo que té molt de mèrit que ho expliqueu, que obriu aquestes parcel·les de la vostra vida que són per oblidar i enterrar. Però no, s'ha de saber, s'ha d'explicar. La humiliació patida pels alumnes no és ni una mil·lèsima part de la que es mereixen patir ells. Segur que n'hi havia de bons, n'has destacat un entre molts que es propassaven, però encara que no fossin majoria, que no ho sé, per pocs que n'hi hagi no poden estar venent que exporten valors. Aquests són els valors que exporten, el maltractament i l'abús? Doncs fora aquests docents de les nostres aules, i d'aquestes persones de la circulació. Probablement els que tu esmentes crien malves, però segueix passant, i no ho podem permetre mai més.

    He de dir que jo no he estudiat religió ni un sol dia de la meva vida, en cap nivell d'estudi. Això vol dir que no he anat, naturalment, a cap escola de capellans. Tinc molt bon record dels i les mestres de la meva escola, que era molt moderna i oberta a la seva època, i catalanista. Em van educar en un entorn de proximitat i confiança amb el docent, en el que tots ens dèiem pel nom i els mètodes no eren enllaunats. No recordo que mai cap professor/a traís la nostra confiança. Sí algun calbot, ho he de reconèixer, però res per fer mal intencionadament i amb mala bava. Jo no vaig rebre mai. Crec que sóc afortunat.

    Lamento llegir aquest post tan punyent, però crec que has fet bé explicant-ho. T'envio una forta abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és dolorós recordar segons quines coses. Segur que si no hagués esclatat el cas Maristes-2016 no hauria desenterrat els Maristes-1962.
      Han tingut molts anys per corregir aquestes males actituds i no ho han fet.
      Gràcies Xexu per les teves impressions.

      Elimina
  22. Què és una xasca? No em puc creure que aquestes coses hagin passat fa tan poc temps, ni ara. Si ets mínimament sensible ha de ser molt dur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una xasca era un aparell que no estava dissenyat per fer mal. Es tractava d'una bola de fusta d'uns 5 centímetres de diàmetre. Al que seria el perímetre (com si fos l'equador) hi havia un cordill que l'envoltava i que aguantava tens com una mena de llapis, també de fusta. Tot plegat s'aguantava amb un mànec.
      Servia per fer un clic sonor. Quan contestaves una pregunta i l'encertaves, l'hermano feia un clic i passava a l'alumne següent. Dos clics eren per una resposta equivocada.

      Elimina