dimecres, 13 de juliol de 2016

Un salt al Cadí

Els testimonis oculars
diuen “quin salt, carai quin salt”
Guillem Gispert (Manel) 
       Faig un salt amb l’ànima, un crit amb el cos!
    On vull arribar amb aquest salt em preguntes? Al cel que cobreix la serra del Cadí, a les fondàries del Segre, a flairar les argelagues, tractar-les com si fossin ginesta i punxar-me en olorar-les. A participar de totes les festes que fan les bruixes a les nits de lluna plena, i atrapar la lluna sense cove, a gaudir de les nits estelades d’estiu, a esmolar-me els ullals, a clavar-los a alguna jugular.
     Tornar altre cop al Cadí, transformar-me en mineral, roca assolellada o canal ombrejada, clapa de neu que resisteix l’estiu en els plecs més amagats de la geologia.
    A gaudir de les 6 vides que em resten, convertir-me en gat, tornar-me euga, ser herba, ser flor. Ser la flor diferent del prat.
  Mirar per la finestra i observar el poble mil·lenari als vessants de les muntanyes.
   Tornar-me cargol, de closca nacrada, i no sortir mai de casa. Mentir, però poc.
   Si de cas, només les matinades per beure l’aigua que la rosada ha deixat a les flors blanques, que són les que més m’agraden. A vegades.
    Travessar ponts només per saber què hi ha a l’altra banda del torrent.
     Vestir-me de núvia amb els colors d’un salt d’aigua. 
     Apaivagar la set amb la claror d’una font d’aigua no tractada.
      Ser el primer arbre d’un bosc que encara no existeix.
    Escoltar la piuladissa dels ocells quan comença a fosquejar. I quan falta poc per a que claregi.
    Buscar qualsevol excusa per tornar a observar la serra del Cadí, com si fos un devot davant d’una catedral.
     Marxar pels camins, sempre donant la cara al Cadí, i en bona companyia.
     I saber trobar tots els colors que m’ofereix la Cerdanya.

34 comentaris:

  1. ja només mirar les fotografies es un poema...
    però les lletres les enllacen de una manera tan màgica que ja hi vull esser !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si hi vas, alguna altra sargantana trobaràs. Potser en veure't a tu no s'amaga entre les pedres. Gràcies per venir-hi, sargantana.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Gràcies Alfonso, no et puc portar la contrària. La Serra del Cadí és d'una gran bellesa.

      Elimina
  3. Un post poètic, però també musical. Comences amb Manel, però també hi tens posat una mica de Blaumut. Ho saps identificar?

    ResponElimina
    Respostes
    1. He posat l'estrofa dels Manel, perquè "El gran salt" és el títol d'una de les seves cançons. També per la manera (inimitable) en què s'expressa el cantant, en la lletra de la cançó "Jo competeixo".
      M'agraden i conec cançons dels Blaumut però si hi ha coincidències musicals ha estat totalment involuntari.
      Gràcies Xexu, per tan altes comparacions.

      Elimina
    2. Ja hi he caigut: "el primer arbre del bosc" dels Blaumut.
      Ho devia tenir guardat al subconscient, i un dia o altre apareix. Està tot inventat...

      Elimina
  4. joan gasull13 de juliol de 2016, 18:20
    La qüestió sempre és poder saltar i voler fer-ho.

    Respostes

    xavier pujol13 de juliol de 2016, 20:19
    També es pot invertir l'ordre: voler saltar i poder fer-ho. Gràcies Joan.

    Elimina
    Respon

    M. Roser13 de juliol de 2016, 19:28
    Jo també dic, "quin salt, carai quin salt" i carai quines fotos tan ben abillades amb poètiques paraules...M'agrada molt la frase: "Ser el primer arbre d'un bosc que encara no existeix"!!! Em sembla que no havia vist mai un cargol tan vistós.

    Que continueu gaudint de tanta bellesa, fent uns bons salts i trescant pels camins de muntanya.

    ResponElimina

    xavier pujol13 de juliol de 2016, 20:27
    Gràcies M. Roser per aquests comentaris. La fotografia de l'arbre que esmentes és da la poques d'aquests paisatges on no es veu el Cadí al fons, però era ben a prop.
    Aquesta varietat de cargols, no sé com se diuen. Una vegada, el 2011 en vaig retratar un a un jardí de Prullans, exactament al mateix lloc on he trobat aquest. Devia ser un avantpassat seu.
    http://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/2011/12/instants-20.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per misteris de la informàtica s'ha doblat el post, i he rescatat aquests comentaris i les seves respostes d'un dels dos, abans d'esborrar-lo.

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    3. Vaja , em quedo sense foto en un post tan xulo...Doncs mira , ara per duplicat!!!

      Elimina
    4. Gràcies per tornar a participar Roser. No sé què va passar.

      Elimina
  5. Un post absolutament poètic i màgic, musical també, però ja ho han dit. Tu sí que ets un mestre. Aquests posts belluguen les emocions intensament.

    M'hi embadaleixo... efectivament: quin salt!!!

    Com que tinc passió per les fonts, en aquest post bec abundosament de la claror de l'aigua no tractada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El salt d'aigua és dins mateix de Prullans. La font (Subirana) és als afores, prop d'Ardòvol.
      Gràcies Carme, per col·laborar en el salt.

      Elimina
  6. Si em fessin triar una foto em posarien en un compromís. Son totes precioses! Sento la frescor de l'aigua, els esquitxos de les cascades, la blavor del cel des de la finestra, la majestàtica bellesa de les muntanyes!
    Quin país tan meravellós tenim, és una sort que ens deixis gaudir de les teves fotografies per recordar-ho, Xavier. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Glòria. Jo sí que haig de triar fotos.... en vaig fer més de 100!

      Elimina
  7. Home, no t'imagino vestit de núvia... i tampoc t'imagino de cargol, a tu que t'agrada tant sortir de casa.

    Ara, mentir (poc) se't dóna molt bé... ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc no m'imagino de núvia. Ni quan em vaig casar vaig vestir de nuvi.
      Les mentides són venials. Gràcies Sergi per la teva indulgència.

      Elimina
  8. Es tan bonic, però tan bonic tot, que... (i no te'n riguis gaire, eh?), que tot llegint-te fantasiejava en què arribat m'agradaria que llencessin les meves cendres en aquest indret i que algú llegís, fil per randa, les teves paraules que en forma de bellíssima prosa poètica ens has regalat avui. I com més hi penso més m'agraden les paraules, les imatges, la idea i la fantasia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És difícil que escampin les teves cendres perquè a tu també et queden 6 vides.
      Però bé, he entès el que dius. I com que no som eterns un dia o altre...
      Si vols aprofitar la idea, per a mi cap inconvenient. Només una condició: per ordre d'edats.
      Si ets tan amable de posar-te a la cua...
      No en sé les coordenades, no tinc GPS.
      El salt, així com la foto del prat dels cavalls i el camí amb vores de pedres és fet una mica més amunt del llogaret de la Llosa. El poblet que es veu per la finestra és Viliella, les panoràmiques 2 i 3 del Cadí, des d'Ardòvol i el poble final, Prullans.
      Gràcies per no colar-te Galionar.

      Elimina
  9. Com sempre, Xavier, tens un do per enllaçar text i fotografies. O per dir les coses amb dos llenguatges diferents i que no sembli un batibull.
    Un salt preciós! (quin salt!!)
    Bon estiu, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies August. Els paisatges a vegades inspiren. M'alegro que t'hagi agradat. Bon estiu també a tu.

      Elimina
  10. Des de que et vaig dir que m’agraden els gats sempre hi poses una foto d’un en les teves recopilacions, gràcies, gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest gat d'avui és el de la meva filla: el Neo. Negre com la nit, gros com una pantera. Gràcies a tu Pons per estimar els felins.

      Elimina
  11. Quina passada de fotografies, quina meravella de natura, com la descrius!! Fantàstic! Sense paraules!!

    ResponElimina
  12. afegeix un altre OH! a la llista, Xavier.
    I no saps l'enveja que em fas , en particular amb aquesta travessa i estada al Cadí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per aquest oh, Teresa. I per la companyia a l'excursió.

      Elimina
  13. Respostes
    1. Gràcies per aquest adjectiu Helena. Una altra exageració per afegir a l'escrit, que n'és ple.

      Elimina
  14. xavier cada cop et superes, potents i belles imatges i tot relligat bellament reportatge poètic i sentimental preciós

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Elfree. La serra del Cadí dóna per molt.

      Elimina
  15. Estimat Xavier, moltes gracies per el comentari. Com diuen els seguidors, CADA COP ET SUPERES EN LES PUBLICACIONS QUE PRESENTES.

    Las fotografías como siempre son magníficas y me gustan TODAS, sobretodo "marxar pels camins". Si me obligaran a elegir ....., no sabría por cual decidirme al 100%.

    Un saludo afectuoso y buenas vacaciones .-

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Marxar pels camins" Aquests bells camins amb pedres als costats són molt a prop del petit poble, o llogarret, de la Llosa.
      No estàs obligat a triar. Moltes gràcies pels teus, de comentaris. I que també passis unes bones vacances.

      Elimina