dilluns, 29 d’agost del 2016

La Pica d’Estats, 2016

   Pujo el cim de la Pica d’Estats per tercera vegada. No és gaire, comparat amb el que han fet altres persones. He conegut un home que enguany ja l’ha fet 3 vegades.. i en suma un total de 77 vegades, entre les quals alguna hivernal.
   Què té la Pica d’Estats? Quina atracció secreta amaguen al seu interior les seves pedres ferruginoses, que atrau l’imant que alguns excursionistes duen al cor? Potser perquè la Pica és femenina?
És sabut que amb els seus 3143 metres és el cim més alt de Catalunya.
Enguany la ruta (i també la companyia) és de luxe: fer nit a l’Estany de Sotllo. 
   Quanta bellesa té una tarda, fresca en aquestes alçades, a ple agost. Som set persones i ens hem de repartir en dues tendes. A una s’hi posen els tres homes de 63 anys: el Lluís, el Paco i l’Antoni. A mi em toca dormir a la tenda de les noies: la Margarita, l’Enric, el Jordi i jo. En definitiva, la tenda dels joves: dos de 61, una de 60 i un de 33. Si no fos pel Jordi aquesta seria l’expedició de can 60!
 Em costa entrar a dormir a la tenda. Igual com els infants que no s’adormen si no els expliquen un conte, abans d’anar a dormir, haig de fer algunes fotografies. Per estalviar pes no he dut el trípode i el trobo a faltar. És incòmode posar la càmera sobre una pedra i haver d’ajupir-se.

L’esforç de pujar les motxilles a més de 2350 metres es compensa en contemplar, reflectida, la lluna a l’estany de Sotllo.
Fa fred. Sóc l’últim d’entrar a la tenda i per no molestar més faig veure que m’adormo aviat.
La lluna té una gran bellesa, però fins que no es pon, a les tres de la matinada pel costat de Baborte, no es veuen bé els estels que hi ha sobre la Pica. Passa un estel fugaç i faig un desig.
Intento tornar a dormir, potser és el que hauria d’haver desitjat, perquè crec que no ho aconsegueixo.
   Vaig ser el darrer en anar a dormir i el primer en llevar-me, però aviat surt tothom de la tenda, i ben abrigats fem un cafetó. El Lluís decideix no pujar i ens esperarà aquí.
Amb les primeres llums comencem a caminar cap a l’estany d’Estats.
Com sempre que comencem a fer muntanya tan d’hora, em ve a la memòria la cançó “Els pics gegants”:
“De bon matí, quan els estels es ponen, 
hem de sortir per guanyar el pic gegant.

L’oreig és pur, tranquil. El cel clareja 
i amb pas ben dur encetem la cançó.
Avant, avant, que trenca l’alba, 
si anem pujant, s’abaixa el cim...” 

   Hi ha una sensació que no apareix a les fotografies: la frescor i l’olor de l’aire, el cant matiner, curt i moderat d’algun ocell que viu en aquestes altures...
  La pujada al Port de Sotllo és dura, constant, pedregosa i sense concessions.
Hi ha qui enfila la Pica directament per la cresta. 
  Nosaltres no som experts i fem la baixada pel cantó de l’Arieja, per després tornar a recuperar el que hem baixat, i recomençar la dura pujada final. 
  És més llarg però més segur. I amb l’al·licient de contemplar les geleres i l’estanyol de Barz.
   Sabem que “només” és un 3.000 però el pugem amb la mateixa il·lusió que si fos un 8.000.
  El Paco fa broma. L’any passat, quan vaig estar greument malalt, va dir que quan estigués guarit m’acompanyaria a la Pica. 
  Ha complert la seva paraula, però ja diu per endavant que si algú es torna a posar malalt, la prometença consistirà en una mariscada.
   Quan arribem a dalt trobem que la visió del paisatge i el goig de ser dalt de la Pica compensa l’esforç. 
   El meu germà gran, emocionat, m’abraça, ens fem petons. Ell no havia tornat aquí a dalt, d’ençà que vam fer la Pica el 1973, fa 43 anys. Com és lògic, recordem el Ricard, que per edat estava entre tots dos. Aquell dia també hi era, i aviat farà 4 anys que ens va deixar per sempre. I l’estimada Toni, que aleshores era la xicota de l’Antoni, i que malauradament també ens va deixar fa 10 anys.
  Més abraçades: amb l’Enric, l’amic amb qui he fet més pics als Pirineus, la Margarita, que s’estrena als 3.000, el Jordi, que encara que és el més jove, és el més expert en l’alta muntanya. I el Paco, que no ho diu, però que gaudeix més de la Pica que d’una paella de llamàntol.
  La baixada es fa feixuga. Cal tornar a pujar el Port de Sotllo... per tornar a baixar-lo.
Mentre caminem per l’inacabable tartera del Port de Sotllo, prometo per dins no tornar-la a fer.
   I més avall, quan després de tantes hores de caminada, cal tornar a remuntar el bosc, abans de fer la baixada definitiva cap el refugi de la Vall Ferrera, em refermo en la promesa.
  L’endemà, després del descans m’adono que a vegades prometem les coses massa de pressa, i després no es pot complir la paraula. Sort que no ho vaig dir gaire alt.... perquè ja tinc ganes de tornar a fer-la l’any que ve.

52 comentaris:

  1. Per les imatges que has fet,veig que a valgut la pena pujar a la Pica,tot i que, alguns trams semblen una mica complicats.

    La foto de la lluna a l’estany de Sotllo. M'encanta ! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si la Pica es fa per la via llarga, no hi ha cap tram perillós.
      Gràcies per la mirada Joan.

      Elimina
  2. Sí, las imágenes son preciosas, y en especial la de la luna en el laguillo y la de la estrella fugaz. Merece la pena la subida!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se hacía difícil ir a dormir y dejar de contemplar la luna reflejando su creciente en el lago de Sotllo.
      Gracias Casilda. Sí que merece la pena el esfuerzo.

      Elimina
  3. Un reportatge preciós. Quànta bellesa hi ha en la teva mirada!
    M'han vingut ganes de fer la Pica. Potser algun dia ens trobem al seu cim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Consol, amant de les muntanyes.
      Si l'any que ve la fas, avisa, i posa't un clavell vermell al cabell per a que et reconegui quan em passis al davant a la pujada del Sotllo.

      Elimina
  4. Magnifica cronica Xavier !!!
    Ja la he compartit al meu Facebook !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Antoni. Uns dies inoblidables. Com els de fa 43 anys.

      Elimina
  5. estàs fet un roure xavier, la Pica d'estats no és poca cosa, gràcies per aquest post ....no creguis entre els teus mots i les imatges quasi puc sentir el sol, la llum i les fragàncies del bosc i la muntanya

    ResponElimina
    Respostes
    1. El roure el rebaixaria a una branqueta de farigola...
      Gràcies Elfree. Totalment d'acord amb tu. La Pica no és poca cosa. Content que les aromes de la muntanya t'hagin arribat.

      Elimina
  6. Sí sí, em sembla una promesa molt agosarada, perquè jo que també l'he fet un parell de vegades, i que mai tinc temps, i que sempre vull coses noves, no descarto tornar-la a fer! És cert, pujant o baixant per la tartera penses que qui et manava a tu anar fins allà, però després tot això ho oblides ràpidament, oi? El goig de pujar-hi, i fer-ho amb una companyia com la teva, no es paga amb cap diner. Que maco t'ha quedat el post amb tant de sentiment, per no parlar de les fotografies, és clar, que no són cap sorpresa, però que en aquest cas em porten records a mi i tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins ara estàvem empatats Xexu. Hauràs de tornar a pujar-hi per tornar a estar iguals.
      Com que ets bastant més jove, segur que em superaràs. I jo ben content de que la Pica tingui sempre visitants que us l'estimeu.
      I content també que t'hagi portat bons records.

      Elimina
  7. Tots els teus posts estan amarats de bellesa i de sentiment. A la bellesa incomparable de les fotografies -algunes són esplèndides- cal afegir la de les paraules, les teves sempre emotives que ens permeten compatir les teves vivències. Un privilegi.
    Gràcies, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Glòria. Ja que ets una amant de la poesia:
      Aquest poema de Joan Navarro sintetitza els sentiments que provoca la Pica:
      "Pica d’Estats, altiva, lluminosa:
      anhel del muntanyenc enamorat.
      Dalt del teu cim ha brollat, fervorosa,
      una crida vibrant de llibertat!"

      Elimina
    2. Un poema esplèndid, Xavier. Gràcies per compartir-lo!

      Elimina
  8. Que bonic tot! Les fotos (aquest cop no seré gens original, perqué, com a tots, m’enamora la de la lluna reflectida al llac de Sotllo) són una meravella. La de la nit estelada, també m'agrada molt. I el teu escrit tan ple d'emoció, commou, endins.

    Desitjo que cada any et puguis fer la promesa (en veu baixa, això sí) de no tornar a fer la Pica mai més mentre vas baixant la tartera. ;)
    Enhorabona, per haver gaudit de les muntanyes des de tan i tan amunt...
    I moltes gràcies per compartir l'experiència.

    Si tot això ho fas sense haver gairebé dormit, si arribes a dormir, fas l'Everest a peu coix... ;)

    Abraçades muntanyenques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic content Carme de que també hagis contemplat, la lluna del llac. A més del trípode em vaig deixar el cove per recollir-la, i quan torni a créixer i a fer el ple, tornarà a reflectir la seva llum.
      El teu poema: "t'imagino trescant..." també va ajudar (i molt) a pujar-la.
      Gràcies pels bons desigs.

      Elimina
  9. Molt emotiva la crònica, m'han vingut al pensament vivencies muntanyenques que vaig deixar fa molt. Les paraules i les imatges transpiren emocions no declarades que tots dos coneixem bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu i jo som ànimes bessones Francesc. Coincidim en moltes coses, en moltes emocions, en molts records. Gràcies per haver pujat, encara que sigui virtualment, la Pica amb mi.

      Elimina
    2. Mentre et tornava a llegir m'ha vingut al cap que, aquell mateix 73, jo vaig fer la darrera experiencia muntanyenca amb en Joan Estrada, Ramon Poyatos, Josep Errasti i Josep Martinez (potser en recordes algun) al refugi d'Estós, fent diversos cims, entre ells els Pocets. Va ser l'any que vaig coneixer la Fina i vaig deixar de banda la muntanya

      Elimina
    3. El Joan i el Ramon sí que els recordo perfectament. Els Joseps que esmentes, no.
      El Posets l'hem intentat 2 vegades i pel mal temps (la segona, tempesta elèctrica) no vàrem fer cim.

      Elimina
    4. Jose Errasti Alustiza Aguirre Basterra.aquest es el nom complert i real del Errasti, El vaig apendre de carretilla...

      Elimina
  10. Caram Xavier quina meravella, unes fotos d'uns paisatges fantàstics i unes paraules plenes d'emocions muntanyenques...M'he que dat tan bocabadada, que gairebé no sé què dir, continuo la cançó:

    Avant, avant,
    que trenca l’alba;
    si anem pujant,
    s’abaixa el cim.
    Prenem la corda i el piolet;
    amunt el cor, que el pic és dret.

    Petonets, i gràcies per aquest regal de natura!!!

    ResponElimina
  11. "Vessant d'avets de Mont Perdut i Aneto
    vers els Posets esguardem l'infinit.
    Bells Encantats, Peguera i Bisseberri,
    cims albirats de neu tots sou rublerts."

    Aquesta cançó me la va ensenyar el meu pare. Gràcies M. Roser per recordar-ne un altre fragment.

    ResponElimina
  12. Ostres Xavier quina forma de descriure aquesta aventura, m'has fet entrar moltíssimes ganes de fer una excursió i pujar-hi!!!enhorabona i moltes gràcies per transmetre'ns tantes emocions muntanyenques!!!una abraçada molt gran per tota la familia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que si mai hi puges t'agradarà. Gràcies Oriol.
      Records també a Girona i Banyoles.

      Elimina
  13. Una esplèndida crònica d'una ascensió emblemàtica, la de la Pica d'Estats, sostre de Catalunya. Jo la vaig fer per primer cop molt jovenet amb 16 o 17 anyets, amb els "pioners" del meu agrupament escolta. I des de llavors l'he pujada alguns cops més. Ara fa temps que no faig muntanya i me n'has fet venir ganes. Ja veus que compartim coses. La cançó recordo haver-la sentit als més grans, però en guardo d'altres de semblants al cap i al cor. Com "Vella xiruca". Ai, que em poso nostàlgic! O el "Pujarem dalt dels cims…".
    Gràcies per compartir les sensacions i les fotografies, com sempre magnífiques. A part de la de la Lluna m'agrada aquesta del caminant al mig de la cresta. Sembla una agulla més…

    Una abraçada, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies August, i permet-me un apunt: tu sí que fas muntanya. El que passa és que ara la fas, també, sobre dues rodes. Per les fotos de la teva bicicletada he vist que has passat pel coll de l'Eixol. Aquest estiu hem coincidit, com a mínim en aquesta pista que uneix Espot amb les antigues pistes d'esquí de Llessui.
      "... amb el cor alegre..."

      Elimina
  14. gairebé em sento malament de no haver-la fet mai, potser les companyies no hi han ajudat, però sempre que veig reportatges com aquest tinc ganes de fer coses així.
    L'estelada hi queda molt bé en aquests indrets

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et sentis malament Joan. Però si t'has de sentir millo fent-la: ets jove i fort, i la pots fer. Amb l'estelada, si cal.
      Si és d'aquí a uns anys potser ja no caldrà perquè serem lliures.

      Elimina
  15. M'he emocionat, Xavier, sobre tot amb l'abraçada amb l'Antoni i el record del Ricard. T'ho repeteixo: éreu una família que jo tenia com a referent en la meva infància i adolescència. I sóc feliç d'haver-vos recuperat.

    Jo vaig fer la pica l'any 1984: http://sielmonestanformos.blogspot.com.es/2013/05/la-pica-destats.html?m=1

    ResponElimina
    Respostes
    1. He llegit la teva pujada de l'any 1984. Si és en un sol dia, com tu vas fer (i jo fa 8 anys) es fa molt llarga, i si es fa nit al mig, la motxilla pesa molt més.
      Gràcies per l'emoció Miraculosa. Quan parlem de la Selva del Camp, sempre dic que hi tinc amics... que hi tinc família!

      Elimina
  16. Oooh quin reportatge més bonic! La Pica és espectacular. Relat i fotos amb emoció a flor de pell. Jo vaig pujar la Pica a l'Agost del 79. Tinc el record molt viu del llarg camí, dels llacs i de les vistes. M'ha encantat reviure-ho amb les teves fotos i els teus comentaris. Un record també entranyable cap al Ricard i la Toni.
    Tens el do de la paraula i la imatge.
    Gràcies Xavier per compartir-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Isabeló pels records que també exposes. Parlem de molts anys, parlem de molta estimació.

      Elimina
  17. Hola Xavier,

    Pots llegir la crònica d'un Minyó de Terrassa de la seva experiència personal en la pujada que van fer amb alguns membres de la colla fara un parell de mesos... (http://bloc.minyons.cat/?p=1116)

    Em van explicar que havien trobat a dalt a un senyor de 93 anys!!!! I havia començat als 90 a fer muntanya!!!! Impressionant!!!

    ResponElimina
  18. He llegit la crònica dels Minyons a la Pica. Era Juliol i es van trobar força més neu. A l'agost ja no en queda tanta.
    He vist que ho signa un tal Jordi Alcaraz. Casualment dalt de la Pica hi ha una placa dedicada al casteller (de Sants) Xavi Alcaraz, que hi va morir d'accident fa 20 anys.
    El senyor de 93 anys és un fora de sèrie.
    Gràcies Risto per les aportacions.

    ResponElimina
  19. Què té la Pica d'Estats, preguntes, Xavier? Doncs penso que entre altres moltes coses, per a tu representa el triomf personal de la vida sobre la mort. I també representa el record més viu que mai d'aquells éssers estimats que un dia van acompanyar-t'hi. I que d'aquestes raons, la primera amplifica en gran manera totes les altres que puguis exposar...
    Sé com era d'important per a tu tornar a la Pica; la meva felicitació més sincera i entusiasta!
    I sobre les fabuloses imatges que ens permets compartir, la de la lluna a l'estany crec que és la més bella que he vist mai. Vas fer bé de no perdre el temps dormint...!
    Gràcies per compartir amb nosaltres les teves experiències, Xavier! Una abraçada gran!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu Galionar. Per les teves paraules i per l'amor que professes, també, per la Vall Ferrera i altres valls, muntanyes i rius dels nostres estimats Pirineus.

      Elimina
  20. Jo em repetiré, la lluna al llac és fantàstica, i fantàstic com ho expliques, amb el teu germà i el record dels que ja no hi són. Al final em fareu anar a la muntanya, eh??

    ResponElimina
  21. Gràcies Sara. Quan vulgueu podeu començar a fer muntanya. Ara a la tardor: el Taga, el Finestrellles, el Puigmal... A l'hivern Sant Jeroni de Montserrat, les Agudes i el Matagalls del Montseny... A la primavera, el Pedraforca, i a l'estiu: la Pica!!

    ResponElimina
  22. Quina passada de fotografies, amic. Amb eixes imatges, i les teues paraules, ens apropes molt a l'experiència que vas viure.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Vicent per la teua concreció.
      Una abraçada a Xàtiva.

      Elimina
  23. Quina enveja, Xavier. Jo no crec que pogués fer mai aquest esforç tan gran amb la meva salut, els peus que quan camino tres hores seguides em fan tant de mal, les botes que no hi ha manera que no em facin caure les ungles del dit gros, la por que tinc dels llamps... fa onze anys vaig fer el Tuc del Port de Viella, fa uns vint el Monteixo, ja he tingut la meva part.

    ResponElimina
  24. Recordo l'episodi dels llamps, i que havies fet el Monteixo.
    Dos dels més grans que van pujar a la Pica també han tingut problemes amb algunes ungles dels peus.
    Ben retrobada Helena!

    ResponElimina
  25. Ja l'has pujat una vegada més que jo. Però bé, també tens uns quants anys d'avantatge més que jo :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per superar-me ho tens fàcil Pons. I si t'esforces fins i tot pots passar al davant del de les 77 vegades.

      Elimina
  26. Gràcies per compartir aquestes marevelles.
    La paraula i la imatge fan l'Amor.


    Una Abraada.

    ResponElimina
  27. Gràcies a tu Olga per les paraules amoroses.

    ResponElimina
  28. Hola,
    Llegeixo la crònica 2 anys després.
    Molt maca i emotiva.
    Jo procuro pujar cada any, la placa Xavier Alcaraz la vam posar nosaltres, els castellers de Sants, conjuntament amb universitaris de la facultat de veterinària, familiars i un munt de gent.
    Sóc amic del germà d'en Xavier Alcaraz, que procura també pujar cada any.
    Aquest any, en principi, tornarem a pujar la segona setmana de setembre, 8 i 9, conjuntament amb el meu fill gran de 16 anys (amb 12 ja la va pujar). Farem nit segurament al segon llac. Serem un grupet.
    Si algú més s'anima...

    Una abraçada a tots

    ResponElimina
    Respostes
    1. La placa del Xavier Alcaraz a la Pica és emotiva. I també la que hi ha a Sants, de ceràmica. No el vaig conèixer, però tinc coneguts als Castellers de Sants que sí que coneixien el Xavier. EPD

      Elimina