dilluns, 3 d’octubre del 2016

Mussolet


   Aquesta història té un final feliç. Ha passat aquest darrer agost, a un poble de la Vall Ferrera.
   A la nit, quan tanca les finestres abans d’anar a dormir, l’home sent com un gat crida. Mira cap a la fosca i no en veu cap.
   Para bé l’orella... “no sembla un gat”. Ho parlen amb la seva dona i la seva filla. “No és un gat”. Segueix miolant. “I si no és un gat, què és?”
   L’endemà en obrir la finestra de bon matí, ja no se senten els miols.
  Dalt de la teulada l’home veu un mussol mirant cap a l’hort. Va a buscar la càmera per fer-li una fotografia, i aconsegueix fer-la, just abans de que el rapinyaire emprengui el vol cap el bosc.
   No hi pensen més.
   A la tarda, ell fa una petita excursió. El dia abans havien anat a l’ermita de Sant Francesc d’Araós i en tornar havia trobat a faltar la jaqueta. Se la devia deixar prop de l’ermita, on van seure. Així que decideix tornar a Araós a provar sort. I sí, la jaqueta és on se l’havia deixada.
   En tornar a casa, la seva filla li explica que passejant prop de l’hort, ha vist un petit mussol entre les plantes. 
   I un gat, que el volia caçar. Ha estat a temps d’arrencar-li de les urpes, i el mussolet no  pateix cap mal.
   En arribar l’home a casa falta poc per a que fosquegi. El mussolet no vol menjar, vola malament, però s’alça una mica. "Per què has abandonat el niu si encara ets tan tendre?" De sobte, del bosc se senten els miols aquells de la nit anterior, que semblen de gat. En preguntar a la veïna, els explica que és el crit d’un mussol, que segurament crida la cria. I lliguen caps. Qui miolava  la nit anterior, era la mare que buscava el seu mussolet.
  Miren en direcció d’on venen els miols. De dalt d’un arbre de l’altre costat d’uns camps. El pagès està acabant unes feines, i la noia li dona el mussolet per a que l’acosti a l’arbre. És un bon home que estima els animals. Quan es fa fosc del tot els miols cessen. Mare i fill s’han retrobat.
  No  diuen que Sant Francesc d’Assis és el protector de les bestioles?
Mussolet, “quan tinguis les ales més segures, ja et pots arribar a Araós a donar gràcies al teu patró.”
    “No creus en aquestes coses?” “No t’amoïnis, jo tampoc, però avui faré una excepció”.

37 comentaris:

  1. Quina història més bonica. I que petitó el mussolet i sembla ben tranquil i arrepapat a les mans de la noieta. Jo també en tinc una, d'història de mussolet, però no l'explicaré, perquè no té un final feliç com aquesta.

    Les fotos sòn molt maques, m'agrada molt la de la finestra, la de Sant Francesc també i la del bosc.

    ResponElimina
  2. Sí que estava tranquil el mussolet. Volava per la casa, ben espavilat i quan l'agafaven, s'adormia a les mans.
    Aquest matí he sabut que avui és Sant Francesc d'Assis. Ahir quan ho escrivia no ho sabia.
    Gràcies per les teves paraules Carme. La història acaba bé, com un "conjur en positiu".

    ResponElimina
  3. No només és bonica la història (i les fotos), és genial! Una vivència que val la pena compartir, no cada dia passen històries d'aquestes, gràcies per compartir-la!

    ResponElimina
  4. Sempre he pensat que els ocells viuen un dia transcendental: quan deixen (o els fan deixar) el niu dels pares. A vegades massa d'hora i veus els polls, com en aquest cas, molt desvalguts.
    Gràcies a tu Xexu, per acompanyar el mussolet.

    ResponElimina
  5. són històries que et reconforten i et fan sentir bé d'haver fet alguna cosa que ha permès tornar a la normalitat...encara que sigui mussolera

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades el millor és deixar que la naturalesa faci el seu curs. Però una petita ajuda no cal rebutjar-la. Gràcies Joan pel teu parer.

      Elimina
  6. Sort que Sant Francesc d'Assis té enviats a la terra que li donen un cop de mà, i mai millor dit... la foto final és fantàstica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que la noia li va donar un (suau) cop de mà. Gràcies Gemma per aquest comentari tan simpàtic.

      Elimina
  7. Xavier realmente eres un fuera de serie, fantástico y emotivo relato y no digamos de las fotografías, gracias por tus trabajos.

    Un saludo grande.

    ResponElimina
  8. A Araós s'hi pot veure també una mena de drac alat amb cinc caps; qui no vulgui creure en Sant Francesc sempre pot prendre aquest altre animaló de ferro com a amulet protector...
    Enamorada de les teves imatges, com sempre. Si n'hagués de triar alguna, em quedaria la primera i l'última, les de la nit. La història és meravellosa i tendra, i com m'alegro que tingués un final feliç!
    Les mans de la noia, n'estic segura, deuen transmetre una pau i una confiança tan grans que per això el mussolet hi trobava el repòs.
    Que per molts anys i per molts mussols més la vall us acompanyi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tants cops que hem estat a Araós i no conec aquest drac de 5 caps. Hi anem un cop l'any, com a mínim. I pel tema de l'oblit, enguany 2 vegades.
      Si l'any que ve hi tornem buscarem el drac.
      Gràcies Montse pels desitjos, compartits i recíprocs, que fas.

      Elimina
  9. Una història preciosa d'aquesta mare que cridava el seu petit mussolet que s'havia esgarriat , el molt trapella...Cada frase acompanyada d'una fantàstica foto! M'agrada molt la de les mans que fan moixaines a la petita au nocturna.
    Petonets, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies M. Roser. A mi també m'agraden les mans que saben acaronar bestioles desvalgudes.
      Les teves paraules avui també són com moixaines.

      Elimina
  10. M'encanten aquestes histories on algú es troba un animalet amb problemes i l'ajuda.
    He tingut varies experiències amb diferents tipus d'ocells i és molt gratificant,per sort totes amb un final feliç! :-)

    ResponElimina
  11. La tela d'aranya del fanal és on havia anat a parar el mussolet metafòricament, oi?
    Ha d'haver estat difícil de fer la darrera foto! L'ull del mussol és gairebé tan gran com la lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No se t'escapa res Helena. Aquesta història és real, però efectivament conté una metàfora.
      Sempre és bona l'ajuda d'unes mans amigues, però és un mateix qui en darrera instància ha de triar el camí.
      Va ser una sort poder fer una fotografia al mussol. Ja saps que els ocells, en general, difícilment s'estan quiets.

      Elimina
  12. Quina història més tendre! I amb un final feliç, que sempre és d'agrair. Em cauen molt simpàtiques aquestes bestioles. El mussolet menut és una monada :)
    No sabria quina foto triar, de boniques que són totes. La del fanal la trobo molt original.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El plomissol del mussolet és suau com una carícia d'infant. Ara ja deu volar de valent. Gràcies Glòria per la teva simpatia.

      Elimina
  13. Vaig a repetir-me i dir-te que es una història preciosa, que no te rés que envejar a les fotos, precioses totes. Gràcies per compartir-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Mari per la teva opinió i la teva companyia.

      Elimina
  14. La història és preciosa...i espero que l'animaló s'ensortís del mal tràngol.
    La vall Ferrera, malgrat la poca pluja d'enguany , fa goig de veure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert que no ha plogut gaire. Sort que els pagesos de la Vall Ferrera estan ben organitzats i tenen una bona xarxa per regar els camps.
      Gràcies Teresa el mussolet amb la protecció de la seva mare segurament que sí que se n'ha sortit.

      Elimina
  15. Molt bonic. Ah, els mussols són unes aus precioses, tot i que no n'he vist cap en directe. Tot i això, m'agraden especialment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Novesflors. Sí que és bonic el mussol, i el mussolet encara més. Hi ha qui el considera un símbol de la sort. Un ocell mitològic, però aquest és ben feble.

      Elimina
  16. Preciós, xavier. Entrada amb meravelloses fotografies i una història emotiva, màgica i tendra que ens atrapa. Autobiogràfic, supose (en part almenys...).

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho has encertat Vicenç, gràcies. Jo també vaig tenir a les mans el mussolet, i ajudar a tornar-lo amb els seus.

      Elimina
  17. Molt bonica l'història i les fotos. Em recorda una vivencia que vaig tenir a Ullastret (ruïnes) aquell cop amb tres cries d'òliba parent d'els mussols.
    En el teu cas, per l'aspecte, grandaria i les caracteristiques banyes de pluma, crec que és un duc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins que no ens va passar aquest episodi no diferenciava gaire les diferents varietats de mussols. La Mireia hi entén més perquè amb els nens de la seva escola ha visitat més d'una vegada el "Cim d'àligues" de Sant Feliu de Codines.
      Potser en fotografia la mussol mare enganya i sembla gran de mida. És petita. El duc es veu que és el més gran de tots. El "nostre" més aviat seria, per la forma de les orelles, el mussol banyut, però els "miols" recorden els del mussol comú.
      Gràcies Francesc, per l'aportació.

      Elimina
  18. quina història més simpàtica i diria que empàtica amb els mussolets i les bestioles ...tendre i alegria final de veure rescatat i sa i estalvi el mussol

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què faria la humanitat sense l'amistat dels seus semblants, les altres bestioles?
      Gràcies Elfree, per la teva, d'empatia.

      Elimina
  19. Gràcies per aqusta reflexió.
    Els mussols, uns animalets molt bonics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a voasltres Olga i Carles, i molta sort.

      Elimina
    2. Que guapo el mussolet, i que rebonic el conte, o el fet, si és de veritat... I el paisatge, i qui el retrata.
      Salut hi hagi.

      Elimina
    3. Sí que va passar. Esperem que quan arribin els freds de l'hivern al mussolet ja li hagin crescut bé les plomes i trobi unes bones golfes on refugiar-se. Gràcies pels desigs de salut Olga. I tu que ho vegis.

      Elimina